Fins ara les banderes que han onejat a la Lluna, des de fa més de quaranta anys, tenien les cinquanta estrelles nord-americanes. És probable que la pròxima en tingui només cinc de daurades sobre un fons vermell, les de la bandera xinesa. I, per això, no caldrà esperar quaranta anys més.
Oficialment, la Xina ha anunciat que començarà a llançar sondes automàtiques, la primera l'any vinent, i per portar a bord un petit vehicle autopropulsat, alimentat per una pila nuclear. Serà el primer allunatge suau en trenta-cinc anys. El següent pas, el 2017, inclourà una càpsula de recollida i retorn de mostres. I si tot va bé -especialment, el desenvolupament de nous coets més potents- un ciutadà xinès podria trepitjar la Lluna molt abans del 2030.
Model d'eficàcia
Molts veuen el programa espacial xinès com un exemple d'eficàcia, amb objectius ben marcats i un disseny que permet optimitzar resultats: màxim rendiment amb un mínim de despesa. Just al contrari de la NASA, especialista a posar a punt tecnologies punta, com l' Apollo o el transbordador, per després abandonar-les i embarcar-se en projectes totalment nous.
Els coets, en si mateixos, són un invent xinès. Impulsats per pólvora, van aparèixer al voltant del segle XIII. Però els primers míssils moderns de la Xina daten de l'època de Mao, a mitjans dels anys 50. En aquells dies la Guerra Freda estava en el seu apogeu i l'estreta cooperació de la Xina amb l'URSS es va traduir en un intercanvi de dissenys bàsics, molts, inspirats en els V-2 alemanys de la Segona Guerra Mundial. El 1960 es van trencar les relacions entre la Xina i l'URSS, i amb elles, qualsevol tipus de cooperació. A partir d'aquest moment el desenvolupament del programa espacial xinès va continuar pels seus propis mitjans, tot i que mantenint clares influències russes. Primer es van dissenyar i van provar petits coets sonda, després, míssils capaços de portar ogives molt més pesades. El 1964 la Xina ja era una potència nuclear, i poc després, Mao va decretar que havia de ser-ho també a l'espai.
Els vols tripulats
Dit i fet. L'abril del 1970 volava el primer satèl·lit xinès que, entre altres coses, portava a bord un sintetitzador que repetia insistentment la melodia L'Est és vermell. Pesava 173 quilos. Cap altre país havia aconseguit abans posar en òrbita en un primer intent una càrrega així.
A partir d'aquest moment el programa xinès va començar a cremar etapes a poc a poc, alternant missions científiques o tecnològiques amb les purament militars. Es van llançar dotzenes de satèl·lits meteorològics, de comunicacions i d'ajuda a la navegació.
El 1975 va aconseguir solucionar un problema fonamental: la recuperació d'una càpsula des de l'espai. Això obria el camí a empreses més ambicioses, en concret, a vols amb astronautes.
La càpsula tripulada xinesa es diu Shenzhou , que vol dir, aproximadament, Nau divina . De disseny similar a la Soiuz russa, només va caldre assajar quatre vegades en mode automàtic. El progrés del programa Shenzhou ha estat espectacular: el segon vol ja va portar dos astronautes, i el tercer, tres, un dels quals va fer un passeig espacial. El quart està ara en preparació, amb data de llançament prevista per a l'agost.
Una estació permanent
D'altra banda, la Xina va posar en òrbita l'any passat la seva primera estació espacial Tiangong 1 . És un prototip, molt més modest que l'Estació Espacial Internacional (ISS) però que té el mèrit d'haver estat desenvolupat exclusivament amb recursos nacionals. Amb només 15 metres cúbics d'espai habitable, no està pensada com un laboratori que hagi de ser ocupat permanentment, més aviat és només una prova d'enginyeria, per assajar tècniques d'amarratge i operacions orbitals. Operacions que podrien incloure des del muntatge d'estructures més grans fins a servir com a nau de transport de subministraments. Rússia, l'Agència Espacial Europea i la JAXA (l'agència japonesa) ja disposen de vehicles similars per proveir l'ISS.
El novembre de l'any passat una altra càpsula Shenzhou sense tripulació ja va aconseguir atracar dues vegades a l'estació xinesa: una en condicions de dia i una altra de nit. D'aquí pocs mesos la Shenzhou 9 , amb tres astronautes, repetirà l'operació, aquesta vegada per practicar l'atracada manual i la permanència durant alguns dies al laboratori orbital.
Quan acabi la seva vida útil la Tiangong serà destruïda forçant la seva reentrada a l'atmosfera. Però la carrera espacial xinesa continuarà. Estan previstes dues estacions més: una per al 2013 i una altra -de seixanta tones de pes i disseny semblant a la Mir russa- per al 2015.
