Una reforma en dues fases. Una primera d’aportació de més recursos per part del govern espanyol que permeta que les comunitats autònomes que reben menys fons se situen en la mitjana i una segona on s’aborde la remodelació del sistema de finançament. És la proposta que l’executiu valencià posarà sobre la taula un cop es constitueixi el nou govern a Madrid i que, a més, inclourà la petició de condonació de la meitat del deute de la Generalitat Valenciana, que ja s’eleva fins a 47.738 milions d’euros, és a dir, tres vegades el seu pressupost d’aquest 2020.

Amb aquest pla el Consell pretén facilitar la revisió d’un sistema que s’hauria d’haver actualitzat el 2014 i que perjudica especialment el País Valencià, que és l’autonomia pitjor finançada amb 2.309 euros per habitant, 832 euros menys dels que rep un resident a Cantàbria o 685 per sota del que percep un ciutadà de la Rioja, segons dades del 2017, les últimes facilitades pel ministeri d’Hisenda.

En concret, i segons ha detallat a l’ARA Juan Salvador Pérez Ballester, director general de Model Econòmic, Finançament i Política Financera del govern valencià, els fons que durant la primera fase l’executiu espanyol hauria de sumar a les aportacions que ja realitza serien 3.500 milions d’euros el primer any, 6.000 el segon i 7.800 el tercer (encara lluny dels 16.000 que es calcula que serien necessaris per complir amb el criteri de suficiència financera). Amb aquests recursos, i segons els càlculs de l’executiu que presideix Ximo Puig, cap autonomia quedaria per sota de la mitjana, que se situa amb les últimes dades en 2.632 euros per habitant. Un cop assolit aquest objectiu, en el quart any de la legislatura s’abordaria la negociació del model. Finalment, i per reequilibrar la malmesa tresoreria de la Generalitat Valenciana, l’Estat hauria de condonar el 44% del seu deute, que és la part que segons el Consell és imputable a “l’infrafinançament”, és a dir, als 1.300 milions més que hauria d’ingressar cada any però que no rep.

L’elaboració d’una proposta de reforma “gradual” es deu, segons Pérez Ballester, a un exercici de “realisme” que accepta que els posicionaments antagònics de les comunitats retardarà la reforma. Per sortir d’aquest atzucac, l’alt càrrec del Consell reclama que la solució la doni l’Estat aportant més recursos. “Les autonomies ja hem acordat no lluitar per un tros del pastís, sinó que el pastís siga més gran i, així, després ja treballar el repartiment mitjançant qüestions tècniques”, apunta el director general.

Una negociació que, no obstant, serà ben complexa a causa de la disparitat de criteris que existeixen, ja que mentre que comunitats com la valenciana, la murciana o l’andalusa, les pitjors finançades, pretenen posar l’accent en el criteri de població, d’altres com l’extremenya, la castellanolleonesa o l’asturiana defensen que no es poden destinar els mateixos recursos a territoris amb molts habitants que a aquells que pateixen despoblament.

Suport amb reserves

Una peça clau en la reivindicació d’una millora del finançament del País Valencià han estat els sindicats i les associacions empresarials, que, entre altres actuacions, han impulsat la comissió Per un finançament just, i que veuen la proposta del govern amb reserves.

El més crític és Ismael Sáez, secretari general de la UGT, que considera que el plantejament del Consell és “molt modest”. “Ells entenen que és l’única solució possible, però és un posicionament un pèl ingenu davant un procés de negociació en què qui està a l’altra banda sempre et donarà menys del que tu li reclames”, emfatitza. Menys contundent es mostra el seu homòleg a CCOO, Arturo León, que reclama que la primera etapa del pla es completi amb una ampliació de les inversions i que posa el focus en Pedro Sánchez. “Si és investit president hauria de posar una proposta damunt de la taula de seguida. Al remat, no fan falta quatre anys per saber si hi ha possibilitat d’acord o no”, afirma. Finalment , Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana, admet que està d’acord “amb les fases progressives” però subratlla que sempre que “no tinguen un cost financer”. “A mi, el que més em preocupa és el retorn del deute”, conclou.