Anthony Bonner: "Llegir llull és fer un viatge a un món construït per una figura medieval fascinant"

PalmaA un lector d'avui, ¿què li pot aportar la lectura de Ramon Llull? La pregunta deu resultar fútil per a un lul·lista, però ens referim al lector diletant de Llull, al lector no especialitzat.

No crec que es tracti de plantejar la lectura d'un pensador del segle XIII en termes de les aportacions que pugui fer al lector d'avui. Evidentment, els paràmetres i els referents del segle XIII no són els del segle XXI. Però és que tampoc seria oportú fer-nos aquesta pregunta davant d'altres autors de la mateixa època, com sant Tomàs d'Aquino. El que ens ofereix la lectura d'aquests autors, i concretament la de Llull, és l'oportunitat de fer un viatge, un viatge a un món molt diferent del nostre. I el de Ramon Llull és un món ple, un món agosarat, un món construït per una de les figures més fascinants de tota l'Edat Mitjana.

Tot i així, algunes de les seves obres sembla que resulten més accessibles que d'altres per al lector actual. El Llibre d'Amic e Amat

Sí, esclar, i també el Blaquerna , el qual, de fet, forma part del Llibre d'Amic e Amat , tot i que hagi estat repetidament editat de forma independent, com una obra a part. I també el Llibre de les bèsties , que al seu torn forma part del Fèlix o Llibre de meravelles . És a dir, les obres literàries a les quals, per la seva mateixa naturalesa, hi ha un sector més ampli de lectors que es veuen amb cor d'accedir-hi. El Blaquerna i el Fèlix són novel·les; el Llibre de les bèsties és una faula político-moral, i el Llibre d'Amic e Amat és una guia espiritual per facilitar la reunió del creient amb Déu, i la seva contemplació.

Certament, tot i que avui probablement tendim a llegir el Llibre d'Amic e Amat

Però no ho és. El Llibre d'Amic e Amat no és una obra amatòria ni eròtica; no és el Càntic dels càntics . No s'adreça en cap moment a cap senyora ni encara menys a cap senyor; s'adreça a Déu, i el que pretén és transmetre al lector una guia, unes pautes, per acostar-se a Déu. Hem de pensar que Ramon Llull no escrivia per evocar emocions personals, sinó per ensenyar. La seva és sempre una voluntat didàctica. Potser el Cant de Ramon sigui la seva obra amb un component autoreferencial més gran, però tot i així no escapa tampoc a aquesta intenció didàctica.

En aquest sentit, s'ha dit sovint que Ramon Llull hauria estat un precursor de l'anomenat "diàleg de civilitzacions", amb els seus textos en àrab i els seus viatges a terres musulmanes...

Bé, el que és cert és que el plantejament que ell va fer és completament diferent dels que hi havia hagut fins aleshores pel que feia a la conversió dels musulmans al cristianisme. El que Ramon Llull defensa i practica és un diàleg amb el món islàmic, un diàleg positiu. Ara bé: també és un diàleg amb trampa, perquè el que es proposa és convèncer-los que la seva fe és equivocada, i que l'han d'abandonar per abraçar la fe vertadera. El Llibre del gentil e los tres savis és un magnífic exemple d'aquest diàleg amb trampa.

Seguint amb la faceta de precursor, també s'ha assenyalat Llull com un pioner del llenguatge informàtic.

Aquest és un camí llarg, que arriba a una de les seves fites decisives amb Leibniz, de qui sabem que va llegir Llull i que, per tant, en va rebre la influència. Ara bé, del que no hi ha dubte és que el primer a plantejar la idea de construir un pensament lògic de tipus combinatori és Llull. Això ho constatem a la seva Ars magna , plasmada en una sèrie d'obres cabdals en la història del raonament metòdic, un text que està considerat precursor en el que es coneix com a raonament automàtic, entès com un procediment mecànic que raona per ell mateix.

¿És possible que Llull tingués també influència en un pensador com Blaise Pascal? El perfil de les dues figures, amb un peu en la ciència i un altre en la mística, pot convidar a pensar-ho.

Potser sí, però no hi ha influència de Llull en Pascal. Si més no, no hi ha constància que Pascal llegís l'obra lul·liana. La influència de Llull sí que és important en el Renaixement i, en concret, en autors com Bernat de Lavinheta, Cornelius Agrippa, Pierre Grégoire i Giordano Bruno, i després al segle XVII, però no específicament en Pascal.

Com arriba Llull al segle XVII, i quins serien els filòsofs que sí que haurien rebut aquesta influència?

Bé, l'instrument fonamental per a la divulgació de Llull en aquesta època va ser l'antologia lul·liana publicada a finals del segle XVI a Estrasburg per l'editor Lazarus Zetzner, que reunia obres del mateix Llull juntament amb textos interpretatius d'autors com els ja esmentats, i altres materials lul·lians o pseudolul·lians. Aquesta antologia es va reimprimir en diverses ocasions al llarg del segle XVII, i va fer possible que Ramon Llull fos llegit per autors com Descartes (que el refuta en diversos punts), Newton (de qui se sap que tenia, a la seva biblioteca, un exemplar de l'antologia de Zetzner) o Leibniz, que el llegeix amb entusiasme i que veu en la seva Art combinatòria un mètode vàlid per mecanitzar els fonaments del coneixement (el que dèiem sobre els precursors del llenguatge informàtic) i per distingir de manera neta la veritat de la falsedat. Val a dir que el Llull que van conèixer Descartes, Newton i Leibniz encara incloïa les obres apòcrifes alquímiques, que van ser atribuïdes a Llull durant molts segles.

La suposada relació amb l'alquímia potser ha estat un dels punts més controvertits en la història de la recepció del pensament i l'obra lul·lians...

Sí, però ja al segle XIX es demostra que les obres alquímiques que tradicionalment havien estat atribuïdes a Llull són apòcrifes. Ara bé, l'estudi d'aquest pseudo-Llull alquimista és també una via paral·lela d'investigació molt interessant. Recentment, per exemple, la professora Michela Pereira, de la Universitat de Siena, ha publicat treballs acadèmics de molta qualitat sobre aquest pseudolul·lisme.

En qualsevol cas, el nom de Llull sempre ha anat unit, amb més o menys intensitat, a la controvèrsia, incloent-hi acusacions d'heretgia. Ara sembla que, durant el papat de Benet XVI, es va donar via lliure a la possible canonització de Llull, després que s'hagin demostrat les falsificacions que va introduir Nicolau Eimeric en els textos del savi mallorquí.

Nicolau Eimeric [l'inquisidor gironí que en la segona meitat del segle XIV va perseguir acarnissadament les obres de Llull, així com els seus seguidors] va ser bàsicament un obsés. Li va picar la mosca amb un grup de lul·listes valencians que podríem qualificar d'una ortodòxia de vegades problemàtica i, a partir d'aquí, ja no va parar en la seva dèria de reprovar Llull, atribuint-li idees herètiques que tenien poc o res a veure amb ell. Això va molestar molt el rei Pere IV, que va intentar rellevar Eimeric com a Inquisidor General i que fins i tot va arribar a ordenar que se l'escanyés, però en canvi Eimeric va comptar amb el suport de Joan I, fill i successor de Pere IV.

De tota manera, més que falsificar Llull, potser és més adequat dir que el que va fer Eimeric va ser tergiversar-lo, com efectivament ha quedat demostrat amb les investigacions de Josep Perarnau i altres autors. I, a més a més, s'ha de dir que el sistema lul·lià es prestava a tergiversacions i males interpretacions. Per una raó, i és que Llull volia que cada individu pensés per ell mateix; el que fa ell és donar als seus lectors els instruments per pensar. I a certs sectors de l'Església de l'època, òbviament, aquesta llibertat de pensament no els interessava.

Hem parlat de la influència de Llull en la filosofia, però ¿quina ha estat la seva influència en la literatura? ¿No podria haver-hi punts de contacte entre la mística lul·liana i la d'autors molt posteriors, per exemple els metafísics anglesos del segle XVII?

Bé, sabem que John Donne tenia un volum de Ramon Llull a la seva biblioteca; però un volum de teologia, i no de poesia. De tota manera, hem de tenir en compte que la part mística de l'obra de Llull és escrita en prosa, i que la poesia, en canvi, és específicament didàctica. Tal vegada el Cant de Ramon podria haver tingut més influència en el desenvolupament de la poesia posterior, però no va ser així, precisament a causa, o per culpa, de Nicolau Eimeric, que també va tenir una influència molt gran en els segles posteriors amb les seves acusacions contra Llull. En canvi, l'humanista Nicolau de Cusa sí que era un seguidor acèrrim de Llull, i sabem que en va llegir una gran quantitat de textos, però, en canvi, només el cita dues vegades al llarg d'una obra extensíssima, com és la de De Cusa. D'alguna manera, sembla que la citació directa de Llull va poder resultar comprometedora durant molt de temps.

Seguit i llegit, però no citat. O citat escassament i de manera subreptícia.

Aquest és, encara, diguem-ne que un dels grans misteris del lul·lisme.

Però, en canvi, hem quedat que la divulgació del sistema lul·lià va ser molt extensa i, amb més o menys intensitat, ininterrompuda fins avui.

I tant. No hem de perdre de vista que Llull estava convençut que havia rebut un missatge directe de Déu, una revelació divina, i el seu anhel didàctic neix d'aquesta convicció. És sabut que ell personalment es va preocupar molt de la divulgació i la traducció de les seves obres. És més, dins aquesta idea que comentàvem del diàleg entre religions, es va ocupar molt directament de promoure la traducció de textos com a instrument que possibilités aquest diàleg. D'aquí el seu vessant docent amb el Col·legi de Llengües de Miramar, que va posar en funcionament sota els auspicis del rei Jaume II i del papa Joan XXII.

Aquesta convicció d'haver rebut una revelació divina ens condueix a una altra de les facetes més comentades de la figura de Ramon Llull: la de personatge llegendari. Em refereixo a totes les contarelles que s'han arribat a explicar al voltant de la seva transformació vital i la seva il·luminació, des de la cova de Cura i la Mata Escrita fins al suposat martiri...

En els seus textos, el mateix Llull ja diu sovint que exagera. La dimensió llegendària del personatge d'alguna manera ja va contribuir a construir-la ell mateix, i segurament ho va fer endut per aquest afany de divulgació del seu sistema.

D'acord. Però segur que no exagerem quan presentem Llull com un forjador de llengua literària. Ell és el primer autor que tracta temes elevats en llengua vulgar; en el seu cas, el català.

Sí, exacte. Cosa que no té res de sorprenent si tenim en compte la relació entre la fortalesa d'una llengua i el poder polític que l'agombola. No cal ni recordar que, en els temps de Ramon Llull, Catalunya era una potència mediterrània de primera magnitud. El domini lingüístic del català arribava fins a Sardenya i Sicília, el català era una llengua admesa i parlada a la mateixa cort papal d'Avinyó, etc. Ara tenim una visió del mapa lingüístic d'Europa basada en l'hegemonia del que considerem les grans llengües. Però, per exemple, quan va viure Ramon Llull, el castellà, ara tan estès, era una llengua reduïda a les dues terceres parts de la península Ibèrica que comptava amb autors molt interessants, però que pertanyia a un món paral·lel que no tenia res a veure amb el de la Mediterrània occidental. En el segle XIII, per tant, no podia sorprendre gens que un dels primers autors que gosava escriure de segons quins temes en llengua vulgar ho fes, precisament, en català. I encara pot sorprendre menys que ho fes des de Mallorca.

________________________________

Sebastià Alzamora (Lluchmajor, 1972) és escriptor i articulista de l'ARA