Ramon Llull, immens i inesgotable

Si fem una enquesta ràpida entre els que tenen uns coneixements culturals raonables sobre quins pensadors de tots els temps han estat claus i la seva aportació no ha caducat, sinó al contrari, fins i tot ha guanyat pes, uns quants coincidiran a pronunciar el mateix nom: Ramon Llull. I si restringim la pregunta a l'àmbit de parla catalana pot arribar-se a produir una unanimitat. Sí, Ramon Llull (1232-1316), set segles després -som ben a prop, doncs, de la commemoració dels 700 anys de la seva mort-, continua influint el món acadèmic, i també una part significativa del no acadèmic. Continua interessant, i fascinant. De fet, la importància de la seva figura va anar creixent inicialment entre els seus seguidors i detractors, però posteriorment també va influir en les més diverses concepcions filosòfiques d'Europa i va deixar una evident empremta en autors com Giordano Bruno, Descartes i Leibniz. És cert que no totes les seves aportacions d'àmbits molt diversos -la literatura, la lògica, la filosofia, la teologia, la medicina, el dret, la pedagogia, l'astronomia, la teoria electoral...- tenen una especial rellevància des del prisma del segle XXI, però això no fa minvar la seva grandesa.

El pensament occidental i la cultura catalana no es poden concebre sense "el català de Mallorques", com a ell li agradava d'anomenar-se. A banda de la seva immensa importància com a filòsof, no podem oblidar que també és el creador del català literari. La seva àmplia producció consta de 265 obres (n'hi ha de molt breus i altres que tenen milers de pàgines; pel que fa a la xifra esmentada, encara s'està revisant la seva obra i fa poc se n'hi va atribuir una i també n'hi ha que se li havien atribuït que pertanyen als seus deixebles).

Contràriament al que va passar amb bona part de la tradició catalana medieval -sobretot la literària, però no només-, l'obra de Ramon Llull no va quedar arraconada als prestatges empolsegats de l'oblit després de la seva mort. "Molts dels llibres de Llull, en català i en llatí, que ja havien estat profusament llegits durant els segles XIV i XV, malgrat els atacs de la Inquisició van continuar copiant-se i imprimint-se durant l'edat moderna", subratlla Joan Santanach, professor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i membre del Centre de Documentació Ramon Llull.

"La difusió de l'obra de Llull no es va limitar a l'antiga Corona d'Aragó. De les 430 impressions lul·lianes aparegudes entre els anys 1480 i 1868, segons la bibliografia clàssica d'Elies Rogent i Estanislau Durant (1927), menys de dues cinquenes parts van ser elaborades als territoris de parla catalana. La resta es reparteix per tot Europa, amb focus importants a Itàlia, França i Alemanya. I és que l'àmplia producció de Llull va continuar interessant una gran diversitat de lectors, ja fos per la banda de la filosofia, la teologia i el pensament, ja fos per interessos més devots i piadosos, com trobem a Mallorca", afegeix Joan Santanach, dedicat a l'estudi de diversos aspectes de la cultura medieval, amb especial atenció a la figura de Llull.

Hi ha qui diu que una part de l'èxit de Llull es deu a textos que van circular en nom seu, tot i que en realitat ell no els havia pas escrit. Alguns, fins i tot, els hauria rebutjat! "Poc després de la seva mort van començar a atribuir-se-li títols alquímics, cabalístics i d'altra naturalesa en un nombre que duplica àmpliament el de l'extensa producció autèntica. Això no va impedir que el lul·lisme constituís un corrent molt influent durant el Renaixement, i que mantingués un prestigi remarcable fins a mitjan segle XVIII", diu Santanach.

Ramon Llull era fill de colons catalans benestants instal·lats a Mallorca amb el rei Jaume I. La seva vida primerenca a l'illa va estar marcada per la realitat immediatament posterior a la conquesta, i a la presència de catòlics, musulmans i jueus en un escenari convuls -els musulmans van passar de ser amos a sotmesos, i durant uns anys va haver-hi focus de resistència i bandolerisme a les muntanyes de Mallorca-. Va formar part de la cort de l'infant Jaume de Mallorca, es va casar i va tenir fills. Ell mateix va implicar-se en activitats comercials i, fins i tot, segons va revelar, va dedicar poesies, seguint els codis trobadorescos, a una dona que no era la mare dels seus fills.

LA SEVA VIDA FA UN TOMB QUAN TÉ TRENTA ANYS

Quan té trenta anys, la seva vida fa un tomb radical. Mentre escriu un poema trobadoresc adreçat a una dama se li apareix Jesús crucificat (cinc cops en cinc dies consecutius). Comença aleshores una vida "de penitència", que inclou un pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la. Defineix un nou projecte de vida, basat en tres propòsits: escriure "el millor llibre del món", que ha de fer possible la conversió dels infidels; donar la vida per la causa de l'extensió de la fe, i aconseguir l'interès dels prínceps i de l'Església per a la seva causa (dedicarà molts esforços a implicar en el seu projecte els poderosos de tot Europa: visitarà personalment els papes, els reis de Mallorca i Catalunya-Aragó, els de França i Sicília, la Universitat de París, comerciants amb molt poder, com ara Cristià Spinola a Gènova…). Llull s'entrevista amb Sant Ramon de Penyafort, que li aconsella no anar a París, el centre intel·lectual del Vell Continent, sinó quedar-se a Mallorca. Anar a la capital francesa era una follia per a un home de mitjana edat, casat i amb criatures; quedar-se a Mallorca era de sentit comú. Llull estudia durant uns nou anys (també àrab, amb un esclau musulmà) i escriu el Llibre de contemplació , que és la primera concreció d'"el millor llibre del món".

Ramon Llull és excepcional en tants aspectes! Fins i tot en els anys que va viure, ja que va morir octogenari, a la seva Mallorca natal: tenia 84 anys -va superar fins i tot l'esperança de vida dels homes a la Catalunya d'avui (79,25 anys)-. Qui sap si la seva fortalesa física tenia alguna cosa a veure amb el seu coratge i les profundes conviccions que el movien.

El currículum de Llull no té res a veure amb el d'altres intel·lectuals contemporanis. La seva formació va ser eminentment autodidacta, a les biblioteques dels convents mallorquins i a Montpeller, i no pas a les aules universitàries de la ciutat de París. El seu llatí, més funcional que elegant, se'n va ressentir tota la vida, com també el seu coneixement de la tradició sàvia. Perquè els seus referents eren sobretot en llengua vulgar. "La seva formació peculiar va evitar que es convertís en un intel·lectual adotzenat, un dels tantíssims que pul·lulaven per les universitats europees", opina Joan Santanach. Llull era alhora heterodox, díscol, genial, persistent. "La de Ramon Llull és una iniciativa de caràcter individual i molt personalista, endegada per un laic que actua per compte propi; avui, de la seva iniciativa, en diríem no governamental ", diu Albert Soler, professor de literatura catalana medieval de la UB i membre del Centre de Documentació Ramon Llull del mateix centre universitari.

"El seu perfil intel·lectual és complex i atípic: com a filòsof cristià, va desenvolupar creativament materials neoplatònics i aristotèlics; com a místic, ha estat considerat l'iniciador de la gran tradició ibèrica; com a novel·lista, va ser un dels primers a proposar temes contemporanis; com a apologeta del cristianisme, va promoure escoles de missioners i va concebre un nou mètode per a la conversió. Llull també va ser un dels primers escriptors que va usar la llengua popular, en el seu cas el català, per tractar temes reservats a la llengua sàvia, és a dir, el llatí, com ara la teologia, la filosofia i la ciència", diu Lola Badia, directora del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona.

Ramon Llull tenia una extraordinària preocupació per la difusió de la seva obra. El fet de no ser clergue ni pertànyer a un orde religiós ni a una facultat universitària ni estar al servei d'una cort el va dur a preocupar-se per garantir la transmissió dels seus llibres. Per això va emprar en la seva redacció l'àrab, el llatí i el català. Va arribar a desenvolupar un sistema propi de producció i difusió d'obres, que comprenia la traducció, la còpia i la conservació. El seu interès a difondre la seva obra feia que tot sovint el procés de traducció acabava interferint en la composició, ja que als textos traduïts hi incorporava alguns canvis.

Són tants els aspectes en què Llull innova! Fins i tot va crear noves paraules per expressar les seves idees: el vocabulari de l'època li quedava curt.

Llull és estudiat avui en un munt de centres, universitaris i d'altres àmbits. Per exemple, aquest mes de maig, concretament els dies 10 i 11, tenen lloc unes jornades, organitzades per l'Aula Lul·liana de Barcelona amb la participació d'especialistes de relleu internacional i obertes al públic en general, dedicades a Ramon Llull i la disputa interreligiosa, amb motiu del 750è aniversari de la Disputa de Barcelona. Són nombroses les investigacions internacionals que estan en marxa o s'han conclòs fa poc. Algunes de recents i interessants són el manual d'ús de l'Art que ha publicat en anglès i català Anthony Bonner, l'estudi sobre el diàleg en l'obra de Ramon Llull de Roger Friedlein, en alemany i en català, i la troballa d'una versió hebrea del segle XV de l'Art breu per part de Harvey Hames.

La llegenda de Llull va començar quan encara vivia i va créixer en segles posteriors fins a punts inimaginables. Els lul·listes es van llançar a la interpretació de la seva obra filosòfica, però alhora el fenomen popular que va provocar el lul·lisme va ultrapassar els límits acadèmics i eclesiàstics i es va inserir en la vida social mallorquina, que de seguida en va reclamar la beatificació i canonització. Els estudis sobre Llull, alhora que han anat entenent la complexitat del personatge, han trencat alguns dels mites que hi havia sobre ell, bàsicament la imatge d'un home foll i utopista. "El mateix Llull, amb voluntat propagandística, es va inventar la imatge seva de «Ramon lo Foll», un personatge que ja no ens hem de creure", diu Albert Soler.

Semblantment a l'associació que s'estableix entre Goethe i Alemanya, entre Cervantes i España, entre Dante i Itàlia o entre Shakespeare i Anglaterra -l'existència d'instituts oficials de promoció de les cultures nacionals reforça aquesta associació-, també té una gran força el binomi Llull i Catalunya. Però el Faust, el Quixot, la Comèdia o el Hamlet són productes literaris que permeten accedir a aquests autors amb certa facilitat. La major part d'obres de Llull, en canvi, són més difícils de digerir, entre d'altres coses perquè no es poden qualificar de decididament literàries (la intenció de l'autor anava en altres direccions).

Per submergir-se en Llull, convé una bona biografia. El conjunt d'articles d'experts d'aquest suplement en constitueixen una aproximació. Amb aquesta síntesi, el lector quedarà fascinat per l'enorme diversitat d'elements que fan de Llull un personatge immens i inesgotable.