Ramon Llull, set segles d'iconografia
Un recorregut per les diverses i originals imatges que ha generat la figura del genial escriptor mallorquí al llarg del temps
La figura de Ramon Llull al llarg del temps ha generat una nombrosa, variada i original iconografia. Des de les figures geomètriques i la combinatòria de lletres -a més del simbòlic arbre que explica la seva Art o filosofia- fins a les imatges que representen la seva persona i els episodis de la seva vida, passant per les escenes que il·lustren les seves novel·les didàctiques, totes les opcions que ofereix la iconografia lul·liana són a bastament suggestives.
Les primeres efígies de Mestre Barbaflorida apareixen en la primera generació de manuscrits datables abans de finals del segle XIV, que defineixen un model iconogràfic que caracteritza Llull com a mestre savi, ancià de barbes llargues, cofat alguna vegada amb birret de doctor i un llibre a la mà i de tant en tant ajudat per una crossa (figura 1). Un primer esbós de retrat o vera effigies (figura 2) és el que es troba al full de guardes d'un manuscrit llatí del Llibre de contemplació de l'any 1298 que Llull donà personalment a la cartoixa de Vauvert. Sens dubte, les magnífiques dotze làmines que il·lustren el Breviculum , conegut com el Còdex de Karlsruhe, són el millor i més complet repertori d'imatges de Llull.
Tanmateix, el nombre més conspicu d'imatges de Ramon Llull es desplega en gravats i pintures que daten dels segles XIV al XVIII. El pietós eremita o el místic contemplatiu que resa davant d'un crucifix en un marc paisatgístic (figura 3) o el doctor il·luminat (figura 4) que escriu sota la inspiració de Jesús crucificat el millor llibre del món per combatre els errors de la fe musulmana són models que s'inspiren en el passatge de la il·luminació a Randa. De fet, aquest darrer model assoleix una gran projecció gràcies a les versions del pintor Miquel Bestard, d'inicis del segle XVII, l'època en què a Mallorca s'intensifiquen els esforços per assolir la beatificació oficial del suposat màrtir (figura 5).
Especial menció mereix el sepulcre (figura 6), en el qual es posa de relleu la santedat i la saviesa de Llull. Dissenyat no només per honorar-lo sinó també com un al·legat a favor de la canonització, fou iniciat sota el patronatge del lul·lista barceloní Pere Joan Llobet, que projectà un original programa iconogràfic, a més de controlar la construcció del basament (1448). Més tard, l'any 1487, els jurats de Mallorca en contractaren l'acabament amb el prevere Francesc Sagrera, fill del famós escultor Guillem Sagrera. Tanmateix, aquesta iniciativa no va reeixir i el sepulcre restà inacabat, tal com està avui en dia. La figura jacent (figura 7) evoca les imatges de Llull del retaule de la Santíssima Trinitat fet uns quants anys després (1503): per exemple, la corona de raigs, símbol de beatitud, és present en les dues imatges.
Una altra temàtica molt freqüent és el martiri. La pallissa soferta a Bugia relatada a l'autobiogràfica Vita i representada per primer cop a les miniatures de Karlsruhe (figura 8) donà lloc en les posteriors biografies a un llegendari martiri. A principis del segle XVI ja tenim les primeres mostres d'una vertadera lapidació en un compartiment de la predel·la del retaule de la Santíssima Trinitat i en la xilografia que il·lustra l'edició valenciana de l' Ars inventiva veritatis del 1525 (figura 9). Seguint un esquema medieval, les composicions deriven del model de lapidació de sant Esteve. En el cas del gravat es representa la ciutadella emmurallada a la vora del port, mentre que en un primer pla una turba furiosa apedrega el Beat, assistit per l'Esperit Sant. Les cartel·les ajuden a explicar l'escena i la ciutat de Bugia hi és identificada, per bé que també hi ha gravats idèntics amb el nom de Tunis, que fan al·lusió al primer viatge de Llull.
Als segles XVII i XVIII la temàtica martirial és del tot consolidada, i es troba en retaules, pintures de col·lecció particular i sobretot en les xilografies de la col·lecció Guasp, més tard reunides en una edició especial dedicada al doctor il·luminat. El gravat signat per Francesc Rosselló (figura 10), de finals del segle XVII, n'és un excel·lent exemple, i en destaca el paisatge de marina. D'altra banda, des de finals del segle XVII la defensa aferrissada que fa l'orde franciscà del misteri immaculadista explica les imatges de Llull als peus de la Mare de Déu, acompanyat de Duns Escot.
Al segle XIX, en el context de la Renaixença, es reivindica la figura de Llull com a símbol de la pàtria i de les lletres catalanes. Les iniciatives de caire privat i públic per fer un monument commemoratiu es manifesten amb nombrosos projectes, alguns que es porten a terme i altres de frustrats (figura 11). La figura de l'arxiduc Lluís Salvador és clau per a la recuperació de Miramar i, sota la direcció de l'arquitecte Bartomeu Ferrà es realitzà la restauració de la capella de la Trinitat.
Així doncs, al llarg dels segles la imatge de Llull ha perdurat. Sovint els títols o epítets laudatoris registrats a les seves obres han marcat i definit el model iconogràfic: qui l'ha volgut savi, mestre, filòsof, doctor, alquimista, ermità, beat, màrtir o sant, l'ha pogut contemplar en un generós ventall de representacions.
______________________________
Miquela Sacarès és historiadora de l'art i ha dedicat la seva tesi doctoral a la iconografia de Ramon Llull (UAB)
