Ramon Llull i les dones (algunes)

Després d'un trasbals amorós, Abraham Lincoln va confessar al seu millor amic que estaria "més que disposat a morir" si no fos "perquè no havia fet res perquè cap ésser humà recordés que havia viscut". Era el 1841 i faltaven gairebé 20 anys perquè fos elegit president dels Estats Units. Lincoln ha passat a la història no pas per la seva relació amb les dones, sinó perquè va abolir l'esclavitud. Els temps de Lincoln no tenen res a veure amb els de Llull, és clar, però la frase es pot aplicar també a l'original pensador mallorquí: Llull és important per la seva vastíssima obra i és aquí on hem de buscar-hi la seva relació amb les dones.

Les dones que apareixen a l'obra lul·liana representen tots els estaments socials: hi ha burgeses, pageses, reines, comtesses, monges, abadesses, etc., que fan de personatges secundaris i que serveixen, amb els seus comportaments, per il·lustrar tant els vicis com les virtuts. Les dones virtuoses són obedients al pare o al marit i saben dirigir bé una llar, tal com prescrivia la ideologia moral medieval. Les dones pecadores poden cometre qualsevol dels set pecats capitals, però cauen sobretot en el de luxúria, que és el que la moral sexual els atribuïa de manera més explícita per culpa d'Eva. N'apareixen moltes en els exemples o semblances que Llull introdueix en la seva obra per il·lustrar de manera analògica un punt doctrinal, per fer comprensible un aspecte concret de l'Art. Llull tenia el convenciment que, escoltant o llegint un exemple determinat i actuant per analogia, el públic a qui destinava les seves obres s'allunyaria també del pecat que volia blasmar. Així ho fan la dona vella que es casa amb un noi jove perquè estima el delit carnal i la noia jove que es casa amb un home vell perquè tenia la qualitat de ser ric, que apareixen als primers capítols del Romanç d'Evast e Blaquerna . Les dues parelles abandonen el pecat de luxúria i ingressen a la vida casta gràcies a la intervenció d'Evast i Aloma, que amb la seva humilitat i penitència els mostren el camí a seguir. Aloma (la mare de Blaquerna que amb els segles Mercè Rodoreda convertirà en protagonista d'una novel·la que només té de lul·lià el nom) és una de les poques dones que està molt per damunt d'aquesta galeria de personatges femenins secundaris que poblen la literatura lul·liana, encara que la consideració en què la té Llull no li dóna dret a aparèixer al títol de l'obra, al costat del marit i del fill, perquè les dones eren éssers inferiors als homes des dels temps d'Aristòtil i cap home medieval no hauria gosat transgredir aquest ordre de coses.

La presentació dels dos personatges, Aloma i Evast, al capítol primer, ja marca les diferències. Aloma és una donzella molt bona, que "regia i manava tota la casa de sa mare", no hi ha bellesa física ni cap espurna de sensualitat en la descripció, cosa que no és gens sorprenent en una obra com la de Llull, que ha desterrat del tot l'erotisme. Evast, en canvi, "era bell de persona i noble de coratge i molt ben emparentat, i sabia tant de lletra que entenia bé el llatí i sabia llegir tota escriptura". Ara bé, malgrat que Evast té més estudis, com estava prescrit, és Aloma la que té més saviesa i la que raona amb més seny quan Evast li proposa d'abandonar-ho tot per entrar en l'orde de religió. Aloma s'hi oposa amb l'argument que no cal que se separin per viure en la pobresa i la castedat perquè poden continuar-ho fent l'un al costat de l'altre, sense trencar el sagrament del matrimoni amb el qual van decidir un dia de compartir la vida per sempre. Com que Aloma és fidel als orígens de la parella i Evast no, la seva opinió és la que s'acaba imposant.

Llull ho aprofita per fer un elogi del matrimoni, recer que assegura la pervivència de l'espècie i el paraigua protector que permet escapar de la luxúria i de la follia a què pot menar la passió d'amor. Entre Evast i Aloma no hi ha hagut mai passió, ni sexe!, ni tan sols el dia que van concebre Blaquerna. Llull obvia el contacte sexual: Aloma desitja un fill, però Déu no l'envia. Anys més tard, Déu es recorda dels planys antics d'Aloma i neix Blaquerna. I això és tot el que explica Llull, en un episodi que té clars referents bíblics, de l'Antic i del Nou Testament: Sant Joaquim i Santa Anna van concebre la Mare de Déu en unes condicions semblants. Com és lògic, aquesta darrera és una altra de les dones que tenen gran protagonisme en l'obra lul·liana, perquè representa la mare per excel·lència i perquè la maternitat és la sublimació de la feminitat en l'imaginari de l'home medieval. Llull fa aparèixer la Mare de Déu en moltes de les seves històries curtes, amb la mateixa funció narrativa que atorga a les dones de diversa extracció social que hi fan d'actrius secundàries, però també li atorga tot el protagonisme al Llibre de santa Maria , on tres dames al·legòriques conversen amb un ermità totxo i amb un altre de més savi per concloure que la Mare de Déu és la més alta de les criatures.

LLULL, UN HOME MEDIEVAL

Ramon Llull parla en els seus llibres com un home medieval i com a tal es va comportar en la seva vida. Ell no va fer com Evast, sinó que va abandonar la seva esposa, Blanca Picany, i els dos fills (els va deixar en una bona posició econòmica, això sí) per dedicar-se plenament a l'Art i a estendre arreu l'amor per Déu. Ell no va ser com Cristina de Pizan, que a començaments del segle XV tenia una mirada més feminista i més reivindicativa sobre les dones i així ho va deixar escrit. Però cometríem una injustícia històrica si acuséssim Llull de res. No hem d'oblidar que el feminisme com a moviment col·lectiu reivindicatiu va néixer amb la Revolució Francesa i que alguns dels homes que li van donar suport ideològic havien viscut enmig de grans contradiccions. Jean-Jacques Rousseau, l'autor de l' Emile , el famós tractat que explica com ha de ser l'educació que han de rebre els nens (la de les nenes és tota una altra cosa), va acabar portant els seus cinc fills a l'hospici.

*Antònia Carré és consultora a la UOC i investigadora vinculada al centre de documentació Ramon Llull de la UAB