Dotze Grans de màrqueting
Els 12 grans de raïm que any rere any, a la mitjanit del 31 de desembre, s’empassen milions de persones són el resultat d’una enginyosa estratègia de vendes d’un grup d’agricultors espanyols que, a principis del segle XX, van idear que per cada campanada del nou any s’ingerís un raïm.
UNA DE LES CAMPANYES de màrqueting més efectives de tots els temps té el seu origen en el camp. Ni en les escoles de negoci, ni en les facultats de publicitat. Els 12 grans de raïm que any rere any, a la mitjanit del 31 de desembre, s’empassen milions de persones són el resultat d’una enginyosa estratègia de vendes d’un grup d’agricultors espanyols que, a principis del segle XX, van idear que per cada campanada del nou any s’ingerís un raïm. El motiu, donar sortida a l’excedent de producció d’aquell any.
Cent anys després aquella campanya continua donant extraordinaris resultats. Objectiu assolit. Com la fal·lera per jugar a la Loteria de Nadal, brindar amb cava o comprar regals. A les tradicions de fer cagar un tronc de fusta a base de garrotades o muntar una maqueta amb figuretes entre les quals destaca precisament un caganer, el mercat hi ha introduït una nova norma: gastar. Si no es gasta, no és Nadal.
Galets, torrons, polvorons. Perfums, corbates, telèfons mòbils. Cava, raïm, confeti. Pilotes, bicicletes, nines. Àpats eterns, empatxos, carbó. La llista de tòpics és infinita. Cadascú se sap la seva. De la missa del Gall al sorteig del Nen, del Pare Noel a la Cavalcada reial. Dels canelons de la padrina al tortell de Reis. D’oferta no en falta. Variada i per a totes les edats.
Malauradament, però, és una oferta que no encaixa en totes les famílies. Pels motius que sigui. Per això, proposo un concurs d’idees per enginyar una campanya tan efectiva com la dels 12 grans de raïm que permeti d’una vegada per totes que tothom celebri aquestes festes com pertoca. Aprofitem-les per traçar un punt d’inflexió i recuperar aquells valors que a poc a poc hem arraconat. Que comprar està molt bé, i no cal deixar de fer-ho, però una mica més de sensibilitat i humanitat s’agrairien.
