De Can Batlló, a Can Vies, passant per l’ateneu La Flor de Maig, al Poblenou, o per la casa Orlandai, a Sarrià. Barcelona -immersa en un moment de transformació política i social- ha incorporat en els últims anys la gestió comunitària d’espais en el seu relat de ciutat. A Gestió comunitària i transformació social -un llibre amb les tapes de cartró i amb una portada amb les rajoles de Barcelona pintades a mà- els politòlegs Oriol Barba i Anna Subirats analitzen quina és i quina hauria de ser la relació de l’administració amb la ciutadania a través de la gestió d’espais. Consideren que la implicació de la ciutadania en aquest tipus d’activitats és una via de transformació social i una manera de construir un nou model de ciutat.
¿Barcelona és referent a nivell mundial pel que fa a la gestió comunitària d’espais?
A nivell europeu, sens dubte. Té una capacitat brutal per crear un discurs al marge de l’administració. Ciutats com Londres tenen un moviment social molt potent, però no tenen la capacitat de fer relat de Barcelona. La capital catalana té la gran virtut de construir, però també de saber explicar què construeix. Els mateixos moviments socials creen els documentals explicant què es fa als casals, ateneus o centres de gestió comunitària de Barcelona.
¿La gestió comunitària forma part de la marca Barcelona?
No. Actualment sembla que només projectem al món el turisme, el concepte de smart city i que som una ciutat per consumir-la. Barcelona no té cap model de ciutat. En el seu moment en va tenir, però ara ja no. El model ha degenerat en marca.
Quin model hauria de tenir, doncs?
Cal dissenyar un projecte de ciutat on el protagonisme ciutadà sigui el més important. Un model de participació que vagi més enllà de votar cada quatre anys. Els moviments socials que formen part dels espais de gestió col·lectiva no discuteixen la presència d’un poder públic, sinó que discuteixen si la relació ha de ser més gran o més petita. I aquí és on cal definir el model de ciutat i gestionar aquest conflicte. Una ciutat sense conflicte no existeix.
I a nivell local, ¿els barcelonins són conscients d’aquest potencial que té la ciutat?
L’articulació d’un model de ciutat no és una cosa de què la gent parli quan va a fer un cafè. Ara bé, la gent es comença a sentir identificada amb aquest model. El que és important és que els moviments estan aglutinant una part molt important de gent molt diversa.
Qui forma part d’aquests moviments?
En els últims temps hi ha hagut diversos cicles de mobilització que s’han polititzat. El moviment veïnal als anys 70, el moviment okupa a principis dels 90, el moviment antiglobalització a principis del 2000 i, després, la generació dels indignats. Als espais de gestió comunitària s’estan ajuntant aquestes generacions que s’estan retrobant i s’estan articulant a través d’espais de barri. Can Batlló és un exemple molt clar d’aquest model: hi fan vida l’associació de veïns, els antics okupes de Sants i també els membres del 15-M. Passa el mateix a l’ateneu La Flor de Maig del Poblenou.
I què hi busquen, en aquests espais?
La gent no se sent representada per res i llavors utilitza els espais veïnals com a llocs de militància. El 15-M va tenir un efecte molt fort sobre aquesta dinàmica. Molta gent va començar a veure la gestió d’espais com una forma de transformació més enllà de la manifestació. Han vist que el canvi social també es pot fer a través de l’acció i no tan sols des de la protesta, com havia passat fins ara. Aquest és el gran canvi de paradigma que s’ha produït a Barcelona.
I com s’ha teixit aquest canvi?
Des de fa uns anys, l’espai públic ha deixat de ser un espai de trobada. En conseqüència, els centres de gestió comunitària estan fent la funció que haurien de fer els espais públics. Aquestes dinàmiques que abans podien semblar de barri ara estan esdevenint dinàmiques de ciutat. Aquí rau l’interès de tot això. S’està articulant una transformació a través de la gestió d’equipaments. La gent està dient que vol participar en la gestió del que és públic.
