Quatre carrers que no creuaràs igual

De la primera peixateria al primer ultramarins

Poca rellevància té el nom del carrer si pots dir que ens trobem entre el Fossar de les Moreres i la paret més espectacular de l’església de Santa Maria del Mar (és al carrer de Santa Maria). Abans es deia carrer de la Peixateria Vella, perquè hi donava la porta de la primera peixateria que consta a la història de Barcelona, al segle XV. Fins que en una decisió fatídica es va enderrocar als anys setanta, un pas volat travessava el carrer amb un pont que anava des de l’antic palau reial fins al millor lloc de l’església, de manera que els reis i els capitans generals podien anar des de casa fins al temple sense sortir al carrer.

Però encara més transcendental: aquí és on va néixer el mot ultramarins, que després de molta deliberació per l’excentricitat de la paraula finalment es va mantenir, encara que només era el sucre el que venia de Cuba i que, per tant, era ultramarí. En aquest carrer també hi vivia el fideuer del rei (sí, tenia fideuer) i el seu carnisser. I arrambades a la paret de l’església hi havia un seguit de parades que feien la competència a les botigues veïnes.

Navegants i matalassers

Al carrer Boters no li fa gaire cas ningú. El creuem per arribar a la plaça de la Catedral o per anar a Portaferrissa a comprar catànies a la cantonada de la Farga (no per gaire temps, per cert). Però potser li hauríem de prestar més atenció. El nom no ha variat des del 1237, així que amb 779 anys el passadís està fornit d’històries. Es diu que al número 13 hi va viure Cristòfor Colom: a la façana de l’edifici hi ha una làpida que explica la pertinença colombina de la casa. Aquí també hi va viure un matalasser que va ser el primer de la ciutat que va anunciar l’ofici amb un matalàs petit i un teuladet a damunt. I a part de matalassos, durant un temps hi va haver una botiga dedicada a vendre bitllets per a rifes. Sembla que va ser la primera casa de Barcelona dedicada a aquest negoci. Però un any el bitlletaire va treure el porc més gros dels que se sortejaven per Sant Antoni... I se li va acabar el negoci.

Quan passes dues setmanes fora de Barcelona, aïllada entre muntanyes i festes de Nadal, i tornes, la ciutat respira un aire de novetat. No és la mateixa que quan vas marxar. Els passejos de sempre semblen més emocionants i els carrers agafen una nova perspectiva. De ben segur que aquests quatre ja no els veuràs mai més de la mateixa manera

El carrer del bisbe i els paraigües

Té entrada per la baixada de Santa Eulàlia i sortida pel carrer del Bisbe. Sant Sever era teixidor i va viure en aquest carrer durant el temps de la persecució del cristianisme. Sense voler-ho va acabar sent bisbe perquè en el moment en què es decidia qui seria l’escollit un colom va entrar a la sala i, tot i intentar esquivar-lo, es va posar fins a tres vegades damunt del seu cap. I consta que la seva dona, que no era cristiana, va morir uns mesos més tard del disgust. Molts anys més tard, quan el carrer ja duia el nom del teixidor bisbe, es va obrir la primera botiga de paraigües de la ciutat. La novetat de la dècada. Com a mostra de la innovació el botiguer va penjar un paraigua obert a la llinda de l’edifici. Era grossíssim i de color blau, i tot Barcelona el va venir a veure i va comprovar que efectivament evitava que et mullessis. D’aquella botiga en va sortir, a principis del segle XX, el primer venedor ambulant de paraigües.

El carrer del senyor Avinyó

Aquest carrer ja tenia història abans que es convertís en una de les vies preferides de Picasso i que inspirés la seva pintura carnal més famosa. Abans el carrer havia sigut ocupat per una burgesia que encara no havia descobert els encants de l’Eixample. Però abans d’això hi va haver un temps en què el carrer era només un carrer i Avinyó només era un senyor de Barcelona.

Diu la llegenda que hi havia un barceloní bondadós que tothom tenia per boig perquè era l’únic que es relacionava amb els jueus quan tothom els girava la cara, i especialment perquè parlava amb un jueu que ni els de la seva colla espiritual acceptaven. Un dia el jueu es va posar molt malalt i preveient el seu final va demanar un últim favor a l’home bondadós: que contractés un pregoner perquè anunciés la seva mort pel barri i avisés tothom que tots els que assistissin a l’enterrament rebrien part de la seva herència.

Però no hi va anar ningú tret del seu amic. Quan es va acabar la cerimònia, el barceloní va anar a recollir les poques pertinences del difunt, que estaven escampades per la casa. Fins que en un pas en fals, sota la màrfega del llit, hi va descobrir una trampa. La sorpresa va arribar quan la va aixecar i va baixar els graons, que el van conduir fins a un soterrani ple de riqueses.

Aquell barceloní bondadós es deia senyor Avinyó. Després d’aquell dia es va convertir en un dels primers hisendats de la ciutat i va comprar tantes propietats del carrer com va poder. En va comprar tantes que el carrer va acabar portant el seu nom.

El + vist

El + comentat