Societat 23/05/2015

“S’ha decidit més al Versalles que a l’Ajuntament”

Refugi durant la Guerra Civil i punt neuràlgic de Sant Andreu, el restaurant ha superat la crisi i ara celebra el seu centenari

Martí Gelabert
4 min
El Versalles, al carrer Gran de Sant Andreu, manté encara la seva essència i també la clientela de molts anys.

Acabat de néixer, a Pere Heredero els seus pares l’amagaven al soterrani amb la resta de veïns quan sonava la sirena d’alarma durant la guerra. Va ser refugi durant la Guerra Civil i ara, amb cent anys d’història, el Bar Versalles corrobora l’essència del que ha sigut tot aquest temps: punt neuràlgic del barri de Sant Andreu de Barcelona, un punt de trobada, una segona casa per a molt veïns. Pere Heredero, un membre de la família que hi ha posat esforç i suor durant més de 80 anys, seu a la planta baixa del restaurant i recorda la seva “dura infantesa” entre el cafè cru i les hores i hores de dedicació a fer anar el negoci.

I és que el Versalles no només ha sigut vital per a la gent del barri durant el conflicte bèl·lic. “Ha sigut el refugi de moltes coses”, explica Heredero, conscient de la transcendència del restaurant. En aquest sentit, l’antic propietari del Versalles retrata la filosofia amb la qual ha anat creixent l’establiment: “És la segona casa de molta gent”. En la mateixa línia, Pere Riera, el propietari d’ara, explica que “durant molts anys s’han pres més decisions al Versalles que a l’Ajuntament”. Amb aquesta afirmació descriu l’esperit del local com a referent del poble, com a punt de reunió entre diferents col·lectius i associacions. “La gent sap que si hi ve a fer una cervesa es trobarà amb algú conegut”, comenta.

Aportació valuosa de les dones

Pere Heredero explica que a causa de la seva bona acollida “ningú no se sentia sol ni molestava”, i afegeix que “tothom tenia el seu espai”. Malgrat tot, va haver-hi una excepció durant els primers anys: les dones no hi entraven. L’antic propietari recorda com fins a mitjans anys seixanta no hi va entrar la primera, la taquillera del cinema del costat. Va ser a partir de llavors quan les dones van començar a portar amigues i quan les treballadores de la fàbrica Fabra i Coats sortien per anar-hi a esmorzar, un fet que “deu anys enrere hauria sigut impossible”. Però avui dia, i amb molt d’orgull, tant l’actual com l’antic propietari del Versalles afirmen que s’ha girat la truita. “És un bar més femení. L’aportació de les dones ara és molt valuosa. Ha fet un gir de 180 graus”, explica Pere Riera.

El bar del Peris, de la telenovel·la El cor de la ciutat, també es va inspirar en el Versalles. A més, s’hi han deixat veure diferents polítics en la seva etapa de regidors de l’Ajuntament de Barcelona, com Ernest Maragall i Jordi Hereu. En aquest sentit Pere Heredero explica que sempre li preguntaven què en pensava la gent. “Bon dia, Pere, ¿què en diu el poble?”, li demanava Hereu. “Era un diàleg de conya, però en el fons no tant”, comenta, ja que el Versalles és una part de l’essència del veïns de Sant Andreu.

Després de tants anys al capdavant del Versalles, Pere Heredero mira enrere i diu que sempre ha estat casat amb una cafetera. De fet, per a ell no hi havia dies en vermell al calendari, segons li va ensenyar el seu pare. Sempre va ser conscient de la dedicació que mereix i exigeix l’ofici. Ho tenia clar des de petit però encara ho va haver de tenir més en compte el 1976, quan va agafar el timó del restaurant a causa de la mort del seu pare.

Però aquesta mateixa dedicació va minvar quan es va jubilar: “Teníem un cambrer que funcionava molt bé i vam fer com un traspàs familiar. L’hi vaig posar tan fàcil que em vaig equivocar”. És així com Heredero lamenta amb certa tristesa la petita temporada que el Versalles va estar embargat i tancat. Va arribar a pensar que tot l’esforç de tants anys “no havia servit per a res”. Per a ell, parlar del Versalles és com parlar d’un tros de la seva ànima. Per això mateix no gosava veure’l tancat en aquells temps i evitava passar-hi pel davant quan sortia de casa, que és molt a prop de l’establiment, per passejar pel barri.

Ara, però, Pere Riera i el seu soci, Albert Ballesta, s’encarreguen que el Versalles es mantingui viu. Heredero diu que es continua sentint com a casa quan hi entra. D’altra banda, els propietaris d’ara han volgut mantenir en cada moment la vida pròpia del local. “El Versalles s’implica en el poble. No podia ser de cap altra manera”, comenta Riera. “Hi ha parelles que es van conèixer aquí, que s’hi van casar i que ara celebren les noces d’or”, relata. A més, s’hi fan concerts, exposicions i diferents actes que mantenen la seva polivalència.

El propietari també entén que el negoci exigeix molta dedicació, i lamenta que en l’àmbit familiar ells són els grans absents: els que treballen quan els altres descansen. Però tot plegat serveix per poder continuar oferint el famós sandvitx Versalles, per acollir els veïns del barri i per mantenir la il·lusió de l’antic propietari. “En pensar que celebra cent anys estic orgullós que continuï obert”, conclou Heredero.

stats