Tinta digital

Poden esborrar l’últim traç amb una sola tecla, no s’embruten les mans i no senten el soroll de la mina damunt el paper, ni l’olor elàstica de l’oli. Però el seu art és real. Pinzells tecnològics que ens transporten a mons inexplorats a l’altra banda de la pantalla, petita o gran. Il·lustradors que expliquen històries amb tinta digital

De la Barceloneta a Hollywood

El primer record de la vida del Guillem H. Pongiluppi és quan Luke Skywalker mata el Rancor a les masmorres del palau de Java el Hud. Tenia tres anys i la seva mare l’havia anat a buscar a l’escola a mitja tarda per anar a veure El Retorno del Jedi -va dir que tenia visita al metge-. I esclar, això deixa marca. Sempre va tenir clar que volia ser director de cinema fins que ho va provar i va decidir dibuixar els mons que imaginava en lloc de dirigir-los.

Va començar sol des del seu estudi de la Barceloneta, aprenent dels millors, i després de deu anys es va convertir en un d’ells. La seva feina és traduir la literatura o les idees en dibuixos i transformar-los en imatges. L’última pel·lícula per a la qual ha treballat és World of Warcraft, dirigida pel fill de David Bowie. També el veureu als crèdits d’altres produccions de Hollywood, a la sèrie Cosmos, de National Geographic, i en la recopilació del millor art digital mundial dels últims anys. Els somnis de la infància sovint es compleixen. El Guillem ho fa cada dia, de la Barceloneta al món.

(www.guillemhp.com)

La màgia quotidiana

L’Avi Ofer va néixer a Tel Aviv fa 40 anys. Va estudiar art a l’institut i va arribar a la universitat, però només va aguantar un any. “Sempre he tingut problemes per expressar-me parlant, així que vaig deixar que la mà dibuixés el que volia dir i la tauleta gràfica et dóna la llibertat de fer-ho a tot arreu”, explica. Es va perdre il·lustrant entre cafeteries de Tel Aviv fins que va descobrir Barcelona: “Sempre vaig pensar que la meva idea d’art encaixava més amb la del món occidental. El més important dels dibuix no és el traç, sinó transmetre la idea”. Fa quatre anys que treballa per les TED Talks i fa poc va fer un vídeo per a la cantant Amanda Palmer que es va viralitzar per tot el món. Barcelona continua sent una de les seves grans fonts d’inspiració: “L’energia que hi ha aquí no l’he trobada enlloc més.” El traç de l’Avi és naïf, inacabat, però sap exprimir les situacions quotidianes amb un estil intel·ligent i inconfusible. ( www.aviofer.com )

 

Gent sense cara

“El meu nom és un regal; crido l’atenció des del minut 0”. A la seva pàgina de Facebook ens rep amb un “ My name is Adolf, like the famous one ”. Aquest Adolf és creativitat a raig: frase que diu, frase que es podria emmarcar en alguna paret d’algun lloc. Assegura que sempre té un peu aquí i l’altre al seu món, però que els dos aquí no els ha tingut mai. Quan té els dos al seu món és quan apareixen els seus personatges, amb sons, olors i colors. Però no sempre ha sigut així. Després d’una vida de males notes i cap vocació va decidir estudiar Reparación de equipos electrodomésticos de consumo (té 30 anys, no 64): “Imagina’t, encara es reparaven!” Després va cursar dos anys a l’Escola de Mitjans Audiovisuals i d’allà va néixer el dia que va saber que seria il·lustrador la resta de la seva vida. I aquell dia els seus personatges ja no tenien cara. “No va ser cap decisió, em va sortir així, però és fàcil veure si somriuen”. De veritat, no us el perdeu. ( www.adolfrodriguez.com )

Amor i rock’n’roll a parts iguals

Quan tenia 5 anys la Lilith li va demanar a la seva mare que li tenyís els cabells de rosa. S’havia enamorat de la Frenchy, la tonteta de Grease, i tenia la necessitat imperiosa d’assemblar-s’hi. Òbviament la seva mare no la va deixar, però als 18 és el primer que va fer. Això, i anar-se’n a estudiar Disseny de moda, un màster d’estilisme, imatge i comunicació. Va creuar el món fins a Los Angeles a aprendre maquillatge d’efectes especials i més tard es va formar en animació. Mentrestant, el Dani, que anys més tard esdevindria l’alter ego de Bear i de Kiko, estudiava Art electrònic i disseny digital, i un màster en Motion graphics i mapping.

Vuit anys més tard Facebook els va retrobar -es coneixien poc, d’amics comuns-, i des d’un Low Cost Festival ja no s’han separat mai més. Es van casar de negre i van fer una cerimònia amb 33 persones a l’estil de Las Vegas. El Dani i la Lilith, que és el mateix que dir Bear and Cactus o Kiko&Pipa, prefereixen veure Vimeo que el telenotícies; no tenen un estil definit, els agrada ser eclèctics i són summament versàtils.

De petits van créixer amb els dibuixos de Hanna Barbera, l’univers de Stan Lee i els còmics de Bill Waterson, Quino i Schulz. L’adolescència va ser de Toriyama i Miyazaki, i d’adults Cartoon Network els ha obert una nova finestra per no deixar de ser nens. Bear and Cactus és el seu estudi d’animació, il·lustració i disseny, i fa poc van començar un còmic sobre la seva vida com a progenitors: Kiko y Pipa s’encarreguen del seu fill, “castanya”. Té amor i rock’n’roll a parts iguals.

(www.bearandcactus.com)

(www.kikoandpipa.wordpress.com)