La cresta del turó

El carreró de Segòvia té aspecte d’espai privat i és l’únic de la ciutat més alt del mig que dels extrems

El carreró de Segòvia corre paral·lel als carrers de la Freneria i del Veguer, amb prou feines una de les vies més curtes de Barcelona, amb cases de parets altes i balcons estrets. Podria competir com un dels pocs sense entrades a cap habitatge, on no hi van mai els carters; o en la categoria de racó tancat amb reixes, concretament dues, una a cada costat. Si hi anem per la Baixada de Santa Clara, l’accés es fosc i humit, un arc de pedra antiga amb unes obertures que protegeixen uns ferros minsos. Es diria que es tracta d’un traster de mals endreços colgat amb sacs de runa, caixes de cervesa, contenidors de brossa, un parell d’aparells d’aire condicionat, i les cadires de la terrassa d’un bar proper.

Malgrat l’aspecte d’espai privat, llueix una placa que el certifica com un carrer. Antigament s’havia dit d’en Fivillé, amb aquest nom surt en el llibre Diversión de ciudadanos, l’any 1789, i en moltes guies del segle XIX figura també com Fibiller. Fins al 1903, quan les autoritats van ordenar que substituïssin la placa amb el nom de Fivillé per una on posés Fivaller. Segons Víctor Balaguer, es va dir així perquè els propietaris de les cases eren d’aquesta important nissaga, un membre de la qual (el conseller Joan Fivaller) va obligar el rei Ferran I a pagar els impostos municipals sobre els queviures en una visita que aquest va fer a la ciutat. Com sorprenia el crític d’art Robert Hughes, el gest d’aquest mercader es va convertir en un símbol de les llibertats ciutadanes, i encara es pot veure la seva estàtua davant de l’ajuntament. Va arribar a ser tanta la seva fama que durant el segle XIX es va donar el seu nom a una part de l’actual Portal de l’Àngel, que en aquells anys es dividia entre la plaça de Santa Anna (el tram més pròxim al carrer dels Arcs) i el carrer de Fivaller (el tram més pròxim al passeig de Gràcia). El nom actual de Segòvia no li van posar fins al 1931, quan el primer consistori republicà va batejar com a Fivaller l’actual carrer Ferran. Aquest carreró té la particularitat que és l’únic de la ciutat més alt del mig que dels extrems, cosa que recorda el primitiu relleu del mont Taber, i s’hi accedeix per dos carrers que fan baixada. Per l’entrada de Brocaters, a l’altre costat de la reixa, es compten nou esglaons, i contra la paret unes bicicletes aparcades, piles de rajoles i restes d’unes obres que no semblen haver-se acabat mai. En una paret, gairebé invisible per a l’espectador, hi ha un escut de pedra amb la data de 1736 i una enclusa, un martell, unes tenalles i dues ferradures, símbols dels ferrers de cavalls. Segons Joan Amades, havia estat en una façana del carrer del Veguer, sobre el portal del taller d’un conegut artesà que ferrava les muntures del rei i dels nobles.

Aquests vorals eren ocupats pels que feien armes i equips per als cavallers, com el veí carrer de la Freneria, que també s’havia dit de Brocalers (pels brocals dels cavalls). A causa d’això, Brocaters havia dut originalment el nom de Broquerers, que eren els que feien broquers (uns petits escuts de fusta forrada amb cuir). En una data indeterminada va prendre el seu nom actual, pels teixidors de brocats de seda que feien les mitres i les robes talars dels bisbes de la catedral, com el veí carrer de la Llibreteria, que antigament es deia dels Passamaners.

El carreró de Segòvia va acollir un temps la biblioteca de Sebastià Damunt, propietari dels restaurants Thebussem i El Tinell, a qui Sempronio va qualificar de cuiner bibliòfil per la seva extensa col·lecció de llibres, i pel seu coneixement enciclopèdic de l’art de menjar. I certament, aquest paratge sembla més el pati d’una cuina que no pas un carrer, almenys no un de normal.

El + vist

El + comentat