De porta a porta
Tres vies de Nou Barris tenen el mateix nom, de Porta, i el seu origen ens endinsa en la recent història de la ciutat
Me’n va fer adonar una amiga que va nàixer en aquest racó de la ciutat, on el carrer de Porta conflueix amb el passatge de Porta i amb el carrer Nou de Porta, tres vies batejades amb el mateix nom al barri de Porta, al districte de Nou Barris. Començo aquest passeig tan insòlit pel carrer de Porta que és una placeta a tocar de Pi i Molist de ciment i mitja dotzena de bancs que d’immediat fa un gir sobtat fregant la paret del col·legi Splai. Ja com un carrer, baixa lleugerament fins que creua amb Escultor Ordóñez, una travessia dedicada a l’artesà que al segle XVI va esculpir el rerecor de la catedral de Barcelona.
Si busqueu a la xarxa l’origen del barri de Porta trobareu diverses versions. Segons el testimoni d’una antiga veïna, el nom recorda un arc, suposadament romà, que estava situat entre la població de Sant Andreu i els camps de conreu que la rodejaven. Una altra arrel la recull el llibre Les masies de Sant Andreu de Palomar, que cita la desapareguda masia de Can Porta com un dels casalots que poblaven aquests vorals i que quan va ser enderrocada va cedir el seu solar per edificar-hi les primeres cases que es van fer. Per complementar aquesta procedència, segons el nomenclàtor municipal el nom que té seria degut al mestre Pasqual Porta i Margarit, director de diversos col·legis al segle XIX i propietari de Can Porta.
Aquest barri havia format part històricament de Santa Eulàlia de Vilapicina, un nucli rural d’escassa població que pertanyia a la localitat de Sant Andreu del Palomar. L’historiador Joan Clapés defensava a Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar que era aquí precisament on hi havia els colomars que donaven nom al municipi. Els habitatges dispersos es van veure acompanyats el 1839 pel cementiri de Sant Andreu, al voltant del qual van sorgir els primers tallers que donarien feina a nous pobladors. Al mateix temps, el traçat del ferrocarril de Saragossa, més de vint anys més tard, va separar aquesta barriada del nucli de Sant Andreu i va marcar la seva historia posterior.
Si continuem caminant pel carrer de Porta, la cantonada següent és el passatge de Porta; un carreró modest amb alguna caseta antiga que sembla aturat en un temps de tranquil·litat perpètua. A la reixa d’una finestra hi figura la data del 1882, de la dècada en què es van construir moltes de les primeres cases del barri, coincidint amb l’aparició de la nova parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina i del pròxim passeig de Valldaura. Després, una lleu ziga-zaga i arribem a Nou de Porta. Com deia Josep Maria Espinàs, un carrer que duu la paraula “nou” en el seu nom té tots els números per a ser antic. Aquí fins i tot es veu un petit mur per on treuen el nas les fulles d’un arbre i una caseta amb jardinet al davant, de quan això eren horts. Ara, les seves cases baixes i enreixades conviuen amb edificis de construcció moderna, de quan a mitjan segle XX s’hi van aixecar molts dels blocs d’apartaments on es van instal·lar els emigrants que venien a treballar i viure a Barcelona.
D’aquella febre de la totxana només es va poder escapar la veïna plaça de Sóller, gairebé dues hectàrees que la pressió veïnal va salvar entre el 1975 i el 1976 i que va ser un dels primers espais públics de l’etapa democràtica. Són aquests edificis de pisos els que dominen el tram final del carrer de Porta, just a tocar del carrer d’Alloza, que recorda el carter del barri. A aquest home, quan això era un caos al·luvial i faltaven plaques, li feien arribar les cartes al seu nom i ell les distribuïa entre els veïns, de porta a porta. Potser només Alloza sabia distingir entre Porta i Porta.
