La que més i la que menys
És la que té més turistes, més bars, més personatges pintorescos, més comes etílics, més taules per consumir-hi i menys bancs. Una de les més carismàtiques i de les menys estimades pels barcelonins
No podia posar el punt final a aquesta secció sense parlar d’una de les places més emblemàtiques de Barcelona. Ara que el rei diu que no cal rebre en audiència la presidenta del Parlament, decideixo visitar la que porta el nom més monàrquic. Perquè després diguin que els catalans som rancuniosos... M’hi acosto amb una mica de recança. Perquè és l’última i perquè no ha estat mai de les meves preferides. I això que de jove m’hi vaig passar nits senceres, anant del Glaciar al Jamboree i del Sidecar al Karma. Entrant-hi de nit i sortint-hi quan ja era hora d’anar a menjar els xurros. Repeteixo: quan era jove.
Ara no m’hi trobareu pas fent això, tot i que em reconforta veure que els quatre locals que van marcar bona part de la meva joventut encara són oberts, aguantant el pas dels anys i plantant cara a les modernors sobrevingudes. Crec que aquest sentiment antipàtic cap a la plaça Reial és compartit per molts barcelonins. Com passa també amb la plaça de Catalunya. Un sentiment de cosa que ens ha estat presa, per passar a mans dels turistes, tan criticats i alhora tan necessaris. Segurament molts dels seus veïns il·lustres, com el pintor, dibuixant i fotògraf Nazario (que hi viu des de fa més de 36 anys), se l’estimen i no han vist mai la invasió de gent, la majoria guiris, com una cosa negativa. Més aviat al contrari.
Des de la seva finestra, Nazario ha sigut un observador privilegiat dels personatges més pintorescos que s’han deixat caure per la plaça. Imatges captades per una càmera i convertides en llibre i exposició. Com que el record que en tinc és de nit, de fa més de 20 anys, hi torno a la mateixa hora. Hi arribo esbufegant després del transbordament de metro entre la línia vermella i verda per anar de Catalunya a Liceu. Que mira que és llarg! I quan hi sóc, el primer que faig és tancar bé la bossa, com quan era jove i la plaça Reial figurava entre les més insegures i perilloses de la ciutat, categoria compartida de bracet amb les Rambles.
De nit està misteriosament tranquil·la. És cert que és un laborable entre setmana i segurament divendres a la nit la cosa deu ser ben diferent. Però avui fins i tot se sent el rajolí que surt dels brolladors de la font de les Tres Gràcies.
Fa un fred que pela i no hi ha gaire gent. On n’hi ha més és davant del Jamboree i la sala Los Tarantos. Estan fent cua. Els primers per veure-hi jazz en directe, les Neddermann Sisters. Els segons (una desena més que a l’altra cua), per veure-hi el xou flamenc de Polígono Sur. Gairebé es poden tocar però els seus interessos culturals -almenys aquesta nit- són ben diferents. La majoria de finestres dels habitatges de la plaça, que antigament havia sigut un convent, estan tancades. Si aixeques la vista domina la foscor.
36 palmeres
Les llums més enlluernadores vénen de l’Ocaña, un espai polivalent ara club, ara cafè, ara restaurant, en honor al que va ser un dels personatges més emblemàtics de la plaça, José Pérez Ocaña, artista experimental, activista i provocador, mort l’any 1983. Recolzada en un dels dos fanals de Gaudí, em poso a comptar palmeres. N’hi ha 36 i totes són altíssimes. De tant en tant, entre les fulles que van de banda a banda pel vent gèlid que bufa a ràfegues, hi apareix un artilugi volador amb llum. Són com petits helicòpters de joguina lluminosos que cinc venedors ambulants s’encarreguen d’anar llançant amunt. Realment algú compra aquestes coses? Recolzat a la font, hi ha un home amb barba i barret. Un grup de joves se’l miren mentre li fan fotos i el graven. Sembla que li estan fent un reportatge. Si és cantant no el conec. Si és actor, tampoc. I després entenc per què. “Es un artista espontani que ens ha dit que ens interpretaria un dels seus millors papers si li fèiem fotos”, diu un dels nois. Doncs si que té poder de convocatòria, penso, perquè fins i tot els guiris li fan foto.
El que no m’esperava trobar és la parella de nuvis escocesos. Nuvis vestits de nuvis, rossos i amb les galtes vermelles, que aguanten estoicament la postura que els diu la fotògrafa. ¿No et morts de fred?, li demano: “Al meu país aquest temps és primavera”. Ni rastre de l’ambient de les meves nits esbojarrades. Ni rastre de por o inseguretat. Ni rastre de la plaça que jo recordava. Gràcies, places, per aquestes estones viscudes.
