Al segle III aC Erastòtenes va mesurar el radi de la Terra comparant els angles d’arribada dels rajos de sol a Syene i a Alexandria. Utilitzant la distància entre les dues ciutats, mesurada amb passos, va arribar a un resultat erroni de 46.250 km. Però amb les eines de què disposava és un resultat admirable.
Actualment, mitjançant el GPS, sabem que el punt més allunyat del centre de la Terra és el volcà Chimborazo, a l’Equador, amb 6.384.415,98 metres. És curiós que, mentrestant, els àrbitres de futbol segueixin mesurant la distància de la barrera, 9,15 metres, amb passos. Tot i que s’han desenvolupat rellotges atòmics d’estronci amb un error d’un segon cada 15.000 milions d’anys, els àrbitres afegeixen uns minutets a ull i acaben el partit al seu únic i absolut criteri, tot i les malintencionades pèrdues de temps. Mentre que un equip de científics de la Universitat de Queensland, fent servir una càmera d’alta velocitat, va aconseguir analitzar el mecanisme amb què les abelles aterren, els àrbitres i els liniers prenen les decisions a ull i en directe.
I tot aquest rigor no es limita simplement al camp. Ja s’han desenvolupat generadors quàntics de números aleatoris, números impossibles de predir, mentre que el sorteig de la Champions es fa amb quatre boletes dintre d’un gibrell, igual que el que es fa servir per posar en remull les patates. Potser no cal tanta precisió, però que el futbol d’elit transmetés algun sentit del rigor i la professionalitat no estaria malament. Hi ha qui defensa la incertesa, l’error, perquè, diuen, són el que provoca aquella gran “passió”. Suposem que volen dir “emprenyamenta”. Als que pensen això, als amants de la injustícia, els proposem que, ja posats, traiem als àrbitres el cronòmetre i que es guiïn per la posició del sol, com uns dignes hereus d’Erastòtenes.
