‘Biohackers’: els ‘hackers’ arriben a la genètica

La tècnica CRISPR permet modificar qualsevol genoma de manera ràpida i barata

Toni Pou
3 min
‘Biohackers’: els ‘hackers’ arriben a la genètica

Ales salines de Santa Pola, a Alacant, hi viu un microorganisme unicel·lular que tenyeix les basses de color de rosa i fa que les postes de sol siguin d’una vistositat estranya. El cel rogent es combina amb una gamma de malves i violacis a l’aigua que donen a aquest paratge un caràcter ingràvid, fabulós, ensonyat. No va ser aquest calidoscopi, però, el que fa més de vint anys va esperonar la curiositat d’un jove biòleg d’Elx, Francis Mojica, a estudiar aquest microorganisme, sinó la seva capacitat de sobreviure en un ambient tan salat.

El primer que li va cridar l’atenció va ser que a l’ADN hi tenia seqüències repetides, que va batejar com a CRISPR, les sigles angleses de “repeticions curtes palindròmiques agrupades de forma regular”. Després de treballar-hi durant deu anys, es va adonar que aquestes seqüències eren trossos d’ADN procedents de virus amb els quals havien estat en contacte els avantpassats del microorganisme. Els fragments li servien per reconèixer i atacar els virus actuals amb un mecanisme sorprenent: tallar-ne l’ADN mitjançant l’acció d’una sèrie de molècules per desactivar-lo. Gairebé deu anys més tard, el 2012, les investigadores Emmanuelle Charpentier i Jennifer Doudna van demostrar que aquest mecanisme es pot fer servir per modificar el genoma de qualsevol cèl·lula de manera extremament precisa, ràpida i barata. Avui dia, CRISPR és una tècnica habitual a tots els laboratoris del món que permet també la modificació del genoma en persones: a la Xina i als Estats Units ja s’està fent servir en assajos per tractar pacients amb malalties de base genètica.

La percepció de l’edició genètica

La capacitat de manipular l’ADN humà obre un munt de possibilitats, però també de dilemes ètics. Guarir malalties és una de les coses que s’esperen dels avenços científics, però ¿ho és també modificar l’ADN d’un embrió perquè l’adult tingui els ulls blaus, s’adapti millor a l’altitud o, posats a imaginar, sigui més intel·ligent?

L’eclosió d’aquesta biotecnologia fa necessari un debat profund per decidir l’ús que se’n fa. Per contribuir al debat, un equip internacional d’investigadors entre els quals hi ha la catalana Gema Revuelta, directora del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat de la Universitat Pompeu Fabra, ha dut a terme un estudi per escatir com percep la població la possibilitat de modificar el material genètic de les persones. Els investigadors han analitzat prop de dotze mil enquestes fetes en onze països: Alemanya, Àustria, Dinamarca, Espanya, els Estats Units, Hongria, Islàndia, Itàlia, els Països Baixos, Portugal i el Regne Unit. Segons els resultats, prop del 75% de les persones enquestades es van mostrar favorables a la manipulació genètica en adults si l’objectiu és la millora de la qualitat de vida. Pel que fa a les teràpies del mateix estil i objectius amb embrions, el suport va baixar fins al 60%. Quan es va demanar als enquestats si estaven a favor de modificar l’ADN per assolir objectius de neuromillora, és a dir, per millorar les capacitats mentals en adults sans, el 25% va respondre positivament. En aquest mateix supòsit, el tractament en embrions va rebre un suport del 10%.

‘Biohackers’

En contrast amb aquests resultats, la comunitat dels autoanomenats biohackers reivindica que la modificació del genoma propi és un dret fonamental de les persones. Un dels seus abanderats és el doctor en biofísica Josiah Zayner, que, després de treballar a la NASA, ha muntat una empresa que ven kits que permeten dissenyar i aplicar modificacions genètiques a qualsevol persona. Zayner es va aplicar recentment un d’aquests tractaments per augmentar la seva massa muscular i, com ell, hi ha gent que ja s’està automodificant l’ADN per tractar malalties relacionades amb la visió o la mateixa sida. Aquesta comunitat reclama que la població ha de fer ús dels seus drets i participar en l’experimentació, que, segons diuen, no es pot limitar als laboratoris.

Com que aquesta tendència obre possibilitats que van en contra dels protocols científics i mèdics actuals basats en els assajos clínics, el debat social sobre la qüestió és més necessari i urgent que mai. Perquè aquest debat sigui de qualitat i profitós, cal una societat i una classe política amb una sòlida cultura científica. Estem preparats?

stats