Cossos modelats per bussejar fins a 60 metres

Els bajau tenen la melsa més grossa i això els permet submergir-se més temps

Tots som producte de l’evolució, i no només de la que es va produir fa milers de milions d’anys. Cada vegada es descobreixen més casos d’evolució humana que tot just s’han produït en els últims mil·lennis. A tall d’exemple, els habitants del Tibet i de les terres altes d’Etiòpia s’han adaptat a la vida a grans altituds i els pobles de l’Àfrica oriental i de l’Europa septentrional que es dedicaven al pasturatge han desenvolupat una mutació que els ajuda a digerir la llet a l’edat adulta.

Recentment, un equip d’investigadors han publicat un article a la revista Cell en què informen d’una nova mena d’adaptació que no té a veure amb l’aire o amb l’alimentació, sinó amb el mar: un grup de pobles que habiten als mars del Sud-est Asiàtic han esdevingut més bons bussos gràcies a l’evolució.

Els centenars de milers de bajau, el nom amb què es coneix aquests pobles, viuen en comunitats disperses al territori d’Indonèsia, Malàisia i les Filipines. Tradicionalment, han viscut en cases flotants situades en embarcacions, tot i que, en els últims temps, també s’han establert en habitatges construïts sobre puntals de fusta en aigües costaneres.

Per bé que els antropòlegs ja estudien la cultura bajau, aquest poble també ha despertat la curiositat dels biòlegs. I és que s’ha vist bussos bajau baixar més de 60 metres sota l’aigua equipats únicament amb unes ulleres d’aigua de fusta, cosa que constitueix un autèntic prodigi fisiològic.

El reflex d’immersió

Quan ens capbussem a l’aigua, la freqüència cardíaca s’alenteix i els vasos sanguinis es contrauen per enviar la sang cap als òrgans vitals. La melsa també es contrau i allibera un contingent de glòbuls rojos carregats d’oxigen que entren a la circulació. En els mamífers marins, com ara les foques, aquesta resposta és particularment acusada. Els científics sospiten que això els permet submergir-se a més profunditat. A més, resulta que les foques que tenen una melsa més voluminosa són capaces de capbussar-se a més fondària.

El 2015 la investigadora Melissa Ilardo, que aleshores treballava a la Universitat de Copenhaguen, va escanejar l’abdomen dels habitants d’un poblat bajau i, a continuació, els va comparar amb escàners obtinguts en pobles d’agricultors. Quan va comparar les imatges, va observar que, de mitjana, els bajau tenien la melsa un 50% més grossa.

Un exemple de selecció natural

Ara bé, fins i tot una diferència tan considerable podria no ser fruit de l’evolució. El fet de practicar el busseig pot fer créixer la melsa. Hi ha un gran nombre d’exemples en què l’experiència canvia el cos, des dels peus amb durícies fins als bíceps prominents. Però, segons va observar Ilardo, els bajau que no bussegen també presenten una melsa sobredimensionada. La investigadora considera probable que els bajau presentin aquest tret de naixement, a conseqüència de la seva genètica.

Analitzant l’ADN dels bajau i altres poblacions de la zona, es va constatar que hi ha un cert nombre de variants genètiques relacionades amb la mida de la melsa que han esdevingut insòlitament freqüents entre els bajau. L’única manera plausible amb què es pot haver arribat a aquesta situació és mitjançant la selecció natural: els bajau que presentaven aquestes variants tenien més descendència que els que no les posseïen. “Per mòrbid que soni, diria que els que no les tenien morien bussejant”, comenta Ilardo.

Més continguts de