TUB D’ASSAIG

‘Frankisstein’ i les preguntes de sempre

Si els coneixements, les emocions, els raonaments es troben en el cervell, ¿seria suficient reviure aquest òrgan, encara que sense cos, per assolir la immortalitat? És una de les preguntes que suggereix la novel·la Frankissstein, de Jeanette Winterson, publicada per l’editorial Periscopi amb traducció de Dolors Udina. L’autora de Manchester hi alterna dues històries. En una recrea el procés de creació de la novel·la Frankenstein. En l’altra, situada en una època més o menys contemporània, hi apareixen personatges que fan l’ullet als de la primera història: Ry Shelley, Victor Stein, Ron Lord -que recorda Byron- i Polly D. -una transposició del metge John Polidori.

Winterson ens porta amb agilitat d’una època a una altra, però crec que, sobretot, mostra que les preguntes que ens fem són molt semblants en totes les èpoques i que només canvien l’entorn i les limitacions o possibilitats. Ron Lord fabrica sexbots, robots que, segons ell, solucionen els problemes de les relacions de parella: discussions, malentesos, infidelitats... També treballa en el possible escaneig i transferència del contingut d’un cervell oficialment mort. Estiguem en una història o en l’altra, sorgeixen qüestions intemporals: per què les màquines han de treure forçosament llocs de treball?, pot una màquina fer poesia?, de què serveix el progrés si només beneficia uns quants?

I, sobretot, per què no tirem endavant i ja veurem què passa? Cap al final del llibre, Ron afirma: “El progrés consisteix en una sèrie d’accidents, d’errors fets amb presses, de conseqüències imprevistes. I què?” Com que “I què”? Em recorda una frase al principi de Màquines com jo, d’Ian McEwan (Anagrama): “Tan bon punt va ser factible, no vam tenir més remei que seguir els nostres desitjos fossin quines fossin les conseqüències”.

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida