La Gran Taca Vermella de Júpiter, més a prop que mai

Recentment, la sonda espacial Juno de la NASA s’ha acostat unes quantes vegades als núvols de Júpiter. Durant un d’aquests vols de reconeixement, la nau va passar a uns 9.000 km de distància de la Gran Taca Vermella, una tempesta d’uns 16.000 km d’ample que fa com a mínim 350 anys que no para de girar. La NASA ha publicat a la seva web imatges d’aquesta taca.

Una taca canviant

Amy A. Simon, una científica que estudia atmosferes planetàries al Goddard Space Flight Center de la NASA a Greenbelt, diu que potser la forma de la taca ha canviat des que va acabar la missió de la sonda espacial Galileo, ja fa més d’una dècada: “Jo diria que, en comparació amb les observacions de la sonda Galileo, sembla que en alguns punts els núvols interns estiguin menys afectats per la cisalla del vent. Ja ens ho esperàvem veient les imatges del Telescopi Espacial Hubble, però les imatges que acabem de captar tenen molta més resolució i ens permeten observar millor aquests núvols i saber exactament de quina manera han canviat durant les últimes dècades”.

Les imatges que s’han publicat semblen distorsionades. “Veiem aquesta forma de rellotge de sorra perquè hi som tan a prop que l’horitzó es veu deformat”, comenta Candice Hansen-Koharcheck, investigadora en cap de la NASA per a la JunoCam, la càmera telescopi de la sonda Juno.

Imatges i científics ciutadans

Les imatges de la sonda Juno formen part de la campanya per difondre la missió entre el públic general, que convida els ciutadans amb aficions científiques a descarregar-se-les per retocar-les i millorar-les.

Hansen-Koharcheck assenyala una de les imatges processades com a resultat d’aquesta convocatòria popular. Els retocs ressituen la vista en la perspectiva adequada i sense distorsions, i afegeixen una paleta de colors més vius a la imatge del planeta. “El nivell de detall és fantàstic”, afirma.

Tempestes dins de la tempesta

“Com més ens acostem a la Gran Taca Vermella, més turbulenta sembla -explica James O’Donoghue, un altre científic del Goddard Space Flight Center de la NASA-. En algunes de les imatges processades podem veure clarament que dins de la tempesta gegant hi ha cèl·lules que giren en sentit contrari a les agulles del rellotge, i això no pot ser altra cosa que tempestes dins de la tempesta”.

Més tard s’estudiarà detalladament tot plegat. Els científics faran servir els altres instruments de la sonda Juno per recopilar pistes sobre les forces que impulsen la tempesta i fins a quin punt de l’atmosfera baixa.

Una calor inesperada

A O’Donoghue li interessen les temperatures detectades a l’atmosfera superior per un instrument conegut com el Jovian Infrared Auroral Mapper. En un article publicat l’any passat, els seus col·legues i ell utilitzaven dades semblants procedents de telescopis terrestres per estudiar per què, sorprenentment, just a sobre la tempesta de la Gran Taca Vermella hi feia tanta calor. Presumien que la calor ve de sota: la turbulència de la tempesta s’eleva en forma d’ones sonores que xoquen en altituds superiors, en les quals l’atmosfera és massa prima perquè les ones puguin propagar-se. Segons els científics, les ones, en xocar, escalfen l’atmosfera superior.

Les observacions de la sonda Juno han d’identificar les variacions espacials de les emissions d’infrarojos, perquè aleshores els científics podran comprovar si les zones de turbulències que es veuen a les imatges de la JunoCam coincideixen amb els punts calents de l’atmosfera. “Aquesta troballa seria una confirmació espectacular del que pensem”, afirma O’Donoghue.

Les imatges també han fascinat Scott J. Bolton, el principal investigador del projecte de la sonda Juno: “La naturalesa és increïble”, diu en un comunicat per correu electrònic difós per la NASA. “És una tempestat de gran violència i bellesa. Estic impacient per veure què hi ha al darrere”.