Imitar teixits i bacteris per mitigar l’escalfament

Edificis i ciutats que funcionen com éssers vius poden ser claus en la lluita climàtica

L’almirall holandès Jacob Roggeveen va arribar el Diumenge de Pasqua de l’any 1722 a una illa àrida, perduda al mig del Pacífic. Hi va trobar una societat formada per tres mil persones que vivien en coves, es comportaven de manera violenta i practicaven el canibalisme per complementar la dieta magra que els imposava l’escassetat de recursos naturals de l’illa. En visites successives, els europeus van descobrir la presència de sis-centes estàtues de set metres d’altura repartides per tota l’illa. El misteri estava servit: la sofisticació d’aquelles escultures indicava un grau de complexitat social i tecnològica que no s’adeia amb el primitivisme evident dels habitants.

Després de superar propostes tan esbojarrades com la intervenció alienígena, els historiadors han resolt finalment l’enigma de l’illa de Pasqua. Colonitzada al segle V per poques desenes de polinesis, l’illa va veure com floria una societat de fins a set mil habitants que depenia directament de la fusta que extreia dels boscos: fusta per construir poblats, embarcacions per navegar, estris per pescar i cultivar la terra, per arrossegar les estàtues muntanya amunt, etc. Quan al segle XV es va haver desforestat l’illa per complet, la societat més complexa del Pacífic va col·lapsar ràpidament fins a un estat precari i violent de pura subsistència.

Un exemple que cal tenir en compte

Els historiadors i científics que estudien el canvi climàtic consideren el cas de l’illa de Pasqua com un exemple paradigmàtic del que pot passar quan una societat consumeix els recursos de què disposa a un ritme més gran que no es regeneren. Des d’aquest punt de vista, el paral·lelisme entre el planeta Terra -una illa enmig de l’espai- i la societat actual, i l’illa de Pasqua i els seus antics habitants és directe. Una situació agreujada, a més, per la presència de les superestructures que anomenem ciutats, que antigament produïen i processaven tot el que necessitaven i que avui s’han convertit en exportadores d’informació, importadores de materials i productores de la major part dels residus que es generen. Per tot això, cada vegada són més les veus acreditades que reclamen que les accions per lluitar contra el canvi climàtic han de començar en el nivell de les ciutats.

El metabolisme d’un edifici

“Els edificis utilitzen el 40% de l’energia que consumeix una ciutat i són responsables del 35% de les emissions de CO2 ”, assegura Rachel Armstrong, professora d’arquitectura experimental de la Universitat de Newcastle, al Regne Unit. Armstrong, que ha participat en un diàleg sobre aquesta qüestió en el marc de la Biennal Ciutat i Ciència, organitzada per l’Ajuntament de Barcelona, lidera un projecte europeu que intenta assimilar un edifici a una colònia de bacteris amb l’objectiu que sigui capaç de reciclar els residus que genera. “En una colònia bacteriana hi ha espècies que utilitzen els residus de les altres per funcionar. Per què no fem el mateix en els edificis?”, es pregunta. Armstrong i el seu equip ja han desenvolupat un prototip format per bacteris reals que a partir de llum solar, aigua residual i aire contaminat generen oxigen, electricitat i aigua potable. “Els edificis no haurien de tenir desguassos sinó sistemes de reciclatge i recirculació. Aquest prototip és un primer pas en aquesta direcció”, conclou Armstrong.

El teixit de la ciutat

“Una fotografia aèria d’una ciutat s’assembla molt a un teixit viu vist al microscopi -explica Michael Weinstock, director del programa de tecnologies emergents de la Graduate School of Architectural Association, al Regne Unit-, i a partir d’aquesta similitud es poden desenvolupar models matemàtics per planificar l’estructura i el creixement d’una ciutat d’acord amb l’evolució d’un teixit biològic sa”. Segons aquests models, les ciutats ideals haurien d’estar solcades i envoltades per rius i canals d’aigua neta. “I què solca i envolta les nostres ciutats?”, demana Weinstock. “Carreteres!”, respon amb certa alarma.

L’expert, que també ha participat a la Biennal Ciutat i Ciència, considera que el canvi climàtic comporta riscos massa importants per prendre-se’ls a la lleugera. “Segons un dels escenaris més pessimistes, d’aquí cent cinquanta anys Barcelona podria quedar coberta de sorra procedent de les tempestes del desert del Sàhara -explica-, i tothom hauria d’anar amb màscara”. “D’això no en parla cap govern, però ¿i si aquests escenaris són reals?”, adverteix.

Més continguts de