L’home que ha portat Leonardo da Vinci i Galileu al segle XXI

Paolo Galluzzi ha sigut pioner en la introducció de materials de la història de la ciència en el món digital amb l’objectiu de fer que aquest patrimoni estigui “universalment disponible”
ELISABETTA POVOLEDO / THE NEW YORK TIMES

Si busques al Google “10 genis més grans de tots els temps” és molt probable que dos dels noms que t’apareguin a la llista siguin els de Leonardo da Vinci i Galileo Galilei. Ara planteja’t què faries si t’encarreguessin la tasca de portar al segle XXI la seva herència en tota la seva complexitat, tenint en compte que no podem reduir cap d’aquestes dues figures a una simple etiqueta com la d’“artista” o “astrònom”. Tots dos van ser grans exponents intel·lectualment omnívors de l’home del Renaixement. Doncs bé, aquesta tasca és precisament l’obra de la vida de Paolo Galluzzi, el veterà director del Museu Galileu de Florència i l’exdirector de la Biblioteca Leonardiana (un centre de recerca dedicat a tot el que té a veure amb Leonardo), que ha pilotat de manera reeixida l’entrada dels dos genis analògics en l’era digital.

Si bé Galluzzi, de 76 anys, té una gran experiència en el contacte directe amb les diverses màquines i instruments de Leonardo i Galileu (des de reconstruccions dels artefactes mecànics del primer fins als telescopis originals del segon, que formen part de la col·lecció del museu), una de les seves grans fites ha sigut consolidar la presència dels dos genis a la xarxa. Els últims dos anys, estudiosos i aficionats de Galileu han pogut accedir a tots els manuscrits del prodigi de la Toscana i a la literatura científica connexa més important a través del motor de cerca Galileo//thek@, un projecte desenvolupat a l’empara del museu. “Et permet trobar en qüestió de segons coses que, a mà, trigaries mesos a trobar”, comenta Galluzzi amb orgull. A més, s’està confeccionant un altre motor de cerca semblant, el Leonardo//thek@, dedicat a l’altre geni toscà. Es preveu que estigui operatiu aquesta primavera. Els dos motors de cerca ampliaran de manera exponencial l’abast global de Galileu i Leonardo i encarnaran una de les motivacions de Galluzzi: estendre l’accés al coneixement. “És un patrimoni que hauria d’estar universalment disponible”, assevera.

Quan el 1982 el van contractar perquè dirigís el que llavors es coneixia com a Institut i Museu de la Història de la Ciència, Galluzzi va heretar una plantilla formada per un sol treballador i una seu que ocupava una sola planta del Palazzo Castellani, del segle XI, un edifici adjacent a la Galeria dels Uffizi, un dels principals atractius turístics d’Itàlia. A diferència dels Uffizi, al Museu de la Història de la Ciència els turistes hi entraven amb comptagotes. Actualment el Museu Galileu, el nom amb què el van rebatejar el 2010 després de restaurar-lo, disposa del doble de superfície, atreu uns 300.000 visitants l’any i produeix exposicions multimèdia especialitzades que van de gira per tot el món.

Créixer a l’ombra dels Uffizi

Per a Galluzzi, l’albada de l’era d’internet va representar una mena de revelació. “Al costat dels Uffizi, aquesta institució petita no estava en condicions de competir -explica en una entrevista feta al seu despatx revestit amb plafons de fusta-. Però em feia l’efecte que fent servir aquestes eines noves es podia crear un nou tauler de joc en el qual podíem créixer”. Als anys noranta Galluzzi va pujar de bon grat al carro de tecnologies poc conegudes aleshores. Tot recordant la poca fiabilitat dels primers sistemes d’emmagatzematge de dades, reconeix que va patir alguns contratemps. El museu, però, va ser el primer d’Itàlia a disposar d’una web pròpia a principis del 1995, “i no només una pàgina d’inici; també hi havia continguts”. Actualment té més visites d’internautes que els Uffizi, una gesta de la qual Galluzzi presumeix satisfet. “És un fet singular a Itàlia i inusual a la resta del món, que un museu tingui una presència digital tan potent”, assenyala.

La institució s’esforça en no perdre vigència. Se’n pot descarregar el catàleg en format PDF i es pot recórrer el museu mitjançant Google Street View. D’altra banda, hi ha la possibilitat de fer una visita virtual a través d’internet que inclou descripcions detallades de prop d’un miler d’artefactes. L’aplicació per a mòbils, per la seva banda, ofereix si fa no fa les mateixes possibilitats, a més de vídeos que expliquen com funcionen les coses. Un nombre considerable dels llibres que conté la biblioteca de l’institut, una de les millors d’Europa en història de la ciència, també es pot consultar en línia. S’hi troben la majoria dels volums i manuscrits rars sobre els principis de la història de la ciència i la tecnologia moderna.

En molts sentits, Galluzzi i el museu viatjaven en dues òrbites destinades a creuar-se. Després d’estudiar humanitats a secundària va cursar la carrera de filosofia a la Universitat de Florència com a deixeble d’Eugenio Garin, un estudiós del Renaixement, i es va titular en història de la filosofia. Va ser un dels primers universitaris italians a especialitzar-se en història de la ciència, una disciplina que en aquells moments no estava reconeguda formalment. La seva passió per Galileu es remunta a aquella època. “Vaig obtenir el títol el 1968, durant els anys de les protestes estudiantils, i Galileu era considerat un heroi per la seva lluita en favor de l’autonomia de la raó en front del control de l’Església”, rememora.

D’altra banda, la seva fascinació de dècades per Leonardo va ser cosa del “destí”, explica. Després de la universitat el van contractar com a director de la Biblioteca Leonardiana, situada a Vinci, la localitat d’on era originari l’artista. “Si no m’haguessin donat la feina, probablement no m’hauria convertit mai en estudiós de Leonardo -diu-. Potser hauria estudiat Newton o algun altre pensador”. Al final, les coses van sortir bé. “Leonardo és un os dur de rosegar, però després et fascina i t’enganxa del tot”, comenta.

El fet de pilotar el museu sobre Leonardo cap a una nova era no va ser impediment perquè Galluzzi s’embarqués en una carrera acadèmica que el va portar a ensenyar història de la ciència primer a la Universitat de Siena i després a la de Florència, dos períodes interromputs per estades curtes en diverses universitats: Harvard, Princeton, Los Angeles, Hamburg, l’École des Hautes Études de París i Toronto, entre d’altres.

Sota la seva batuta, el museu es va aventurar en un nou projecte que el va convertir en pioner en l’era de les exposicions multimèdia i interactives. Les reflexions intricades de Leonardo sobre una sèrie d’artefactes encaixaven a la perfecció en aquell projecte en creixement, i es va donar vida als seus esbossos i dibuixos en pantalles d’ordinador per mostrar com funcionaven. “Les primeres exposicions eren molt primitives en comparació amb el que fem avui dia, però eren indicatives del camí que estàvem emprenent”, explica Galluzzi.

La fama cada cop més bona del museu va començar a atreure enginyers joves. Actualment inverteix una tercera part del seu pressupost i dedica una tercera part del seu personal a la informàtica. L’única tasca d’un dels seus treballadors és garantir la conservació digital a llarg termini, estar al dia pel que fa a nous sistemes i traslladar les dades a noves plataformes quan sigui necessari. “Volem estar segurs que els nostres arxius seran accessibles d’aquí 300 anys -assenyala Galluzzi-. Al principi ens pensàvem que els continguts digitals durarien per sempre, però resulta que són molt menys perdurables que un llibre, que pot durar segles”, diu. I afegeix amb una riallada: “Sense parlar de les inscripcions en pedra”.

Exposicions divertides

Les exposicions multimèdia van tenir una molt bona acollida per part del públic des de bon principi. La titulada Enginyers del Renaixement va fer una gira per les ciutats més importants del món, i una exposició sobre Leonardo celebrada a Tòquio va atreure prop d’un milió de visitants en tres mesos, assenyala Galluzzi, que ha sigut recentment comissari d’una exposició a la Galeria dels Uffizi sobre el Còdex Leicester, que reuneix els escrits científics de Leonardo. Si bé desdenya les exposicions calcades les unes de les altres de màquines de Leonardo a gran escala que avui dia es veuen per tot arreu a les ciutats italianes perquè les considera operacions comercials “fetes per persones que ni tan sols et saben dir quan va viure Leonardo”, reconeix que l’exposició dels Uffizi va ser força espectacular, amb molta parafernàlia científica.

“Una exposició no és com llegir un llibre: ha de ser divertida i suscitar emocions -puntualitza-. Naturalment, si juntament amb les emocions es poden transmetre un o dos conceptes, el joc passa a ser més interessant”.

Malgrat ser un proselitista de la digitalització, Galluzzi continua escrivint els seus articles acadèmics a mà, explica, tot descrivint-se com a “perfeccionista” i pastat a l’antiga pel que fa a l’escriptura. Escriure en un teclat impedeix la reflexió i la meditació, assegura. “Tinc el privilegi de disposar de secretaris que passen a màquina les meves notes fetes a mà”, diu somrient.

Després de 36 anys al timó del museu, Galluzzi pensa en la jubilació. Vol marxar “quan encara estigui bé de cap i de cos” per dedicar-se a la recerca i l’estudi de manera independent, comenta en to de broma. De ben segur que no li faltarien pretendents. Forma part d’un gran nombre de comitès, consells consultius i comissions científiques, i fa un any el van nomenar president del comitè nacional amb què es commemora el 500 aniversari de la mort de Leonardo da Vinci, aquest any 2019. El seu veritable llegat, però, és el de Leonardo i Galileu. “Som meteors que no deixen cap rastre”, diu. I al cap d’una estona afegeix: “Tret que siguem Leonardo o Galileu”.

Més continguts de