Localitzen al cervell l’instint de cuidar els fills

L’acte de protegir les cries és un instint que tenen la majoria d’animals, però a la natura també hi ha casos d’infanticidi, sobretot quan els fills són massa dèbils o els recursos, limitats. Són estratègies que no tenen res a veure amb els sentiments, tal com els entenem els humans, sinó que han aparegut per selecció natural amb l’objectiu de garantir la supervivència d’alguns individus i la perpetuació de l’espècie. Per tant, estan regides per gens i controlades per factors bioquímics, com hormones i neurotransmissors, que encara no coneixem del tot. Científics de la New York University acaben d’identificar un d’aquests circuits, concretament el que determina que les mares s’esforcin a mantenir les cries prop seu quan no es poden valer per si soles.

L’evolució ha afavorit la reproducció sexual, present en una forma o altra en la majoria d’éssers vius, perquè té molts avantatges. El principal és barrejar dos genomes per obtenir-ne una combinació nova i única. Al cap i a la fi, des del punt de vista biològic, l’acte sexual és un intercanvi de material genètic. Aquesta és una de les tàctiques que permet que el genoma d’una espècie no es quedi estancat. Fins i tot els bacteris, que es reprodueixen per fissió, un acte individual amb poca variació genètica, troben una manera de compensar-ho passant-se ADN amb els seus congèneres.

El sexe ha fet que, en molts dels animals que el practiquen, els individus s’hagin diferenciat en almenys dos gèneres, amb algunes característiques comunes i altres d’úniques. Això dona lloc a un interessant ventall d’estratègies per atraure la parella òptima per a la còpula. De la mateixa manera que aquesta part del procés reproductiu segueix uns patrons genèticament preestablerts, la següent, la cria de la descendència, també té unes normes biològiques fixades. Per exemple, en moltes espècies només un dels dos sexes s’ocupa de les cries: les gallines incuben els ous, i en els belostomàtids són els insectes mascles els que els porten a l’esquena. En els mamífers, en canvi, la feina està repartida, tot i que les femelles solen ser les que més esforços hi dediquen.

Aquest comportament no és purament social, sinó que està guiat per un substrat químic que ara s’està descobrint. Estudis en ratolins han demostrat prèviament que les mares s’apressen a recollir les cries indefenses que s’allunyen del niu, una de la sèrie de rutines que practiquen per protegir-les, mentre que les femelles verges no ho fan, cosa que demostra que el part els activa un instint maternal bàsic. Un treball dirigit per la doctora Dayu Lin i publicat fa poc a la revista Neuron podria haver descobert on es troben els elements que el determinen.

Neurones cuidadores

Fa temps que es creu que la zona del cervell coneguda com l’àrea preòptica mitjana (MPOA, per les sigles en anglès) és la que determina que tant els ratolins mascles com les femelles inverteixin recursos en cuidar els fills. El grup de la doctora Lin ha vist que, concretament, hi ha un conjunt de neurones en aquesta zona que tenen receptors per a l’estrogen, l’hormona femenina, que són les que estan activades quan les mares agafen les cries que s’escapen. Si s’estimulen específicament, fins i tot les femelles que no han parit mai corren a atrapar les cries. I, al revés, si s’inhibeixen amb substàncies químiques, les mares desatenen els petits ratolins. L’estudi també conclou que hi ha una segona zona del cervell involucrada en aquest comportament, l’àrea tegmental ventral, que s’activa quan la MPOA hi envia uns neurotransmissors específics. Aquests resultats confirmen que una part de l’instint maternal en ratolins està predeterminat per circuits neuronals i bioquímics que es concentren en un espai físic determinat. Són treballs que obren la porta a estudiar el funcionament d’aquests processos en altres mamífers, que podrien dependre de components similars.

El perill de les extrapolacions

S’ha d’anar amb compte, però, a l’hora d’establir paral·lelismes amb humans, perquè en aquest cas hi intervenen altres factors, a part dels condicionants genètics. Els humans som els únics éssers vius que hem aconseguit saltar-nos les imposicions de la biologia. De la mateixa manera que hem après a evitar que la meitat de nens es morin durant els primers cinc anys o que l’esperança de vida mitjana s’allargui més enllà del període fèrtil, dos imperatius que venien donats per la combinació dels gens i l’entorn, també hem trencat la rígida distribució de rols de gènere que ens marcava la natura, a partir dels quals es van bastir les primeres societats. Al llarg del darrer segle hem demostrat que la bioquímica no és un obstacle perquè els homes siguin efectius a l’hora de quedar-se a casa a cuidar els fills en solitari, igual que les dones són perfectament capaces de sortir a guanyar-se el pa. Per tant, entendre els mecanismes biològics que compartim amb altres animals té una importància tant científica com filosòfica, però no ha de ser mai una excusa per no continuar lluitant per construir societats més justes i paritàries.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester