Els periodistes informen i, inevitablement, creen opinió en els receptors de la informació. Aquesta informació i subsegüent opinió acaba convertint-se en educació del públic. Hi ha temes en què aquesta cadena és estratègica, com en l’educació sanitària de la població.
Els últims anys hem viscut les experiències de les pandèmies de les vaques boges, la grip aviària, la grip A, i ara un coronavirus. En l’actual món instantani de la comunicació resulta extremadament difícil trobar l’equilibri entre informació i sensacionalisme.
La grip A (2009) va ser la primera pandèmia retransmesa en directe, i no sembla que n’haguem après. Els telenotícies obrien amb cada nou cas de contagi (encara que fos asimptomàtic!). I es va generalitzar el periodista que lluïa una mascareta davant de la càmera.
Tot nou agent infecciós desconegut requereix sens dubte totes les prevencions imaginables i les pertinents recomanacions de les autoritats sanitàries, de les quals els periodistes hem d’informar. Però ¿cal obrir els telenotícies amb l’últim cas declarat i amb un periodista emmascarat? És inevitable que això creï un estat d’angoixa en bona part de la població quan el que es necessita és simplement una anàlisi experta, cautela en la transmissió informativa i serenitat de la ciutadania.
Sens dubte és difícil trobar el punt just entre informació (educació) i espectacle (sensacionalisme) sense negar alhora les incerteses que comporta l’aparició d’un nou virus. En aquests casos més que mai hem de deixar als experts portar la veu cantant, i això s’ha de fer sense necessitat de recórrer a l’espectacle.
Seria millor obrir l’informatiu amb la fotografia d’un cartell enganxat a la porta d’una farmàcia que digués: “No hi ha màscares... Però tampoc serveixen per a res!” Això sí que seria informar i educar el públic.
