La comunicació pública de les ciències ha adquirit en els últims anys una rellevància estratègica. No hi ha dubte que amb els canvis que, malgrat els entrebancs, s’estan produint en la transició cap a una economia basada en el coneixement, la ja tradicional fórmula R+D+I s’ha convertit en essencial per assolir un lloc competent en el concert mundial. No obstant això, sembla evident que la suma de la recerca, del desenvolupament i de la innovació oblida una altra variable crítica perquè aquesta reacció socioeconòmica en cadena funcioni i ens converteixi en una societat situada a la primera línia del segle XXI.
Necessitem assolir una ciutadania preparada, que entengui, que acompanyi i que sigui capaç de participar en aquesta necessària i ineluctable adaptació al nou model econòmic, social i fins i tot cultural que configura la societat del coneixement. I per aconseguir-ho, hem d’afegir una variable a la nostra tradicional fórmula R+D+I. Una variable essencial que, com un catalitzador, faci funcionar adequadament la reacció: una C de comunicació científica, de cultura científica i de ciutadania creativa que ens converteixi en una comunitat còmplice amb el desenvolupament científic i tecnològic. Malgrat que el convuls present ens allunyi de tot això, l’enfortiment de la comunicació pública de les ciències ha de transformar la societat.
Els periodistes científics van néixer com a corresponsals informatius en el món de la investigació i del coneixement. Avui, a més d’ajudar-nos a comprendre la complexitat del món, tenen una funció estratègica que desborda aquesta comesa essencial. El periodisme científic col·labora en la construcció d’una ciutadania dotada de les capacitats crítiques que han de facilitar la construcció i consolidació d’una societat preparada, competent i cohesionada i, per tant, millor.
