ARTIFICIAL, NATURALMENT

Projectils de goma i de foam

Al disparar una bala metàl·lica, aquesta adquireix una energia cinètica elevada

Al disparar una bala metàl·lica, aquesta adquireix una energia cinètica elevada. Quan arriba a l’objectiu, la bala descarrega l’energia penetrant al cos del receptor i danyant-lo de diverses maneres. Aquests projectils són letals. Per dissoldre manifestacions i disturbis s’han dissenyat uns projectils -denominats menys letals o no letals - que pretenen causar menys danys als qui en reben l’impacte. Les bales de goma tenen diferents inconvenients: per utilitzar-les segons els protocols cal fer-les rebotar contra el terra i no han d’anar dirigides contra ningú en concret, però el rebot té trajectòries inesperades i poden provocar greus danys personals, fins i tot la mort. Per això els Mossos d’Esquadra i l’Ertzaintza en tenen prohibit l’ús, però encara no la Policia Nacional espanyola.

Fa uns deu anys, a petició de la policia francesa, una empresa suïssa va dissenyar i patentar els projectils d’escuma, coneguts com a bales de foam. Les més habituals tenen un diàmetre de 45 mil·límetres -una mida prou gran perquè no penetri al cos-, una llargada de 100 mil·límetres i un pes de 77 grams. Són de material plàstic i tenen la part frontal recoberta d’una escuma viscoelàstica de poliuretà, el foam.

Aquests projectils, d’alta precisió, estan pensats per ser disparats contra persones concretes des d’una certa distància. Al topar contra l’objectiu, l’energia cinètica de la bala es reparteix en tres parts: una part deforma el capçal d’escuma, que absorbeix part de l’energia; una altra part és absorbida elàsticament per l’escuma i per estructures deformables del seu interior, i la part d’energia que queda produeix els danys -no letals, asseguren- en el receptor. Hi ha diversos tipus d’escuma, que varien segons la proporció d’energia final que deixen que impacti contra el cos.

Això és, malauradament, ciència quotidiana.

Més continguts de