Reprogramar cèl·lules per curar cors espatllats

El Japó ha donat permís per fer unes proves de tractament amb iPS, que es podria comercialitzar aviat

Els descobriments de les últimes dècades han obert la porta a noves teràpies que poden canviar radicalment la medicina. Però malgrat la imatge que a vegades donen els mitjans, la majoria encara estan en fases experimentals. Fa poc s’ha aprovat al Japó un d’aquests tractaments revolucionaris: l’ús de cèl·lules reprogramades per reparar el cor.

El 2012 el científic japonès Shinya Yamanaka va rebre el premi Nobel per haver descobert la manera de generar les cèl·lules pluripotents induïdes (iPS, per les sigles en anglès d’ induced pluripotent stem cells ) o cèl·lules reprogramades. La seva tècnica permet fer que qualsevol cèl·lula del cos es comporti com una cèl·lula mare. Tot i que no són exactament iguals, les iPS podrien substituir les cèl·lules mare en la medicina regenerativa, una teràpia que busca reemplaçar un teixit que no funciona per un de sa. A la pràctica, seria com un transplantament, però en lloc d’usar un òrgan d’una altra persona se’n fabricaria un de nou al laboratori usant cèl·lules del mateix pacient.

Les cèl·lules mare tenen la capacitat de convertir-se en qualsevol tipus de cèl·lula, per això són ideals per a aquesta mena de tractaments. Però aconseguir-ne és tècnicament complicat (els adults en tenen poques) i èticament espinós (els embrions en tenen moltes, però cal destruir-los i usar tècniques de clonació perquè portin l’ADN del pacient). Per aquest motiu el progrés en aquest camp s’havia estancat. L’arribada de les cèl·lules reprogramades va canviar la situació i va fer possible plantejar-se per primer cop aplicacions clíniques. Des de llavors s’ha investigat intensivament per poder convertir una cèl·lula (sovint s’agafa de la pell) al tipus cel·lular que interessa, per crear al laboratori una mica de teixit (no cal un òrgan sencer, que seria molt més complex) per implantar-lo al malalt. Han hagut de passar uns quants anys des del seu descobriment perquè se’n comencin a albirar per fi les possibles indicacions mèdiques.

El ministeri de Salut del Japó, un dels països pioners en medicina regenerativa, acaba de donar permís per fer proves de tractaments amb iPS en malalts de cor. La idea és generar una capa fina de cent milions de cèl·lules cardíaques, d’un gruix de 0,1 mil·límetres i una llargada de 4 centímetres, i posar-la sobre la zona danyada d’un cor que ha patit un infart o algun altre tipus de problema, com si fos un pegat. Les noves cèl·lules musculars, generades a partir d’iPS, farien la feina de les mortes i ajudarien a regenerar el teixit. El cor recuperaria així part de la funcionalitat perduda.

Al llarg dels pròxims mesos deu pacients rebran el tractament a la Universitat d’Osaka, començant per tres voluntaris a principis de l’any que ve. Si els resultats són positius, el tractament es podria comercialitzar ben aviat, gràcies a unes polèmiques lleis japoneses que faciliten l’aprovació ràpida dels tractaments de medicina regenerativa. No tothom creu que això sigui el més adequat en casos de teràpies tan noves com aquesta.

La combinació dels nous coneixements que estan generant diverses disciplines científiques revolucionarà la manera com es tractaran els pacients en el futur. És possible que, a finals d’aquest segle, la medicina tingui poc a veure amb el que estem acostumats avui en dia. La immunoteràpia, la teràpia gènica, l’ARN d’interferència (vegeu el requadre), la medicina regenerativa o la medicina personalitzada, per exemple, cada cop sonen amb més força i algun dia seran tan habituals com una aspirina o una vacuna. Però per poder arribar a aquest punt, caldrà molta més recerca i assajos clínics.

La impaciència és una característica pròpia dels humans, però pot ser perillosa quan es tracta de temes de salut. Actualment es poden trobar clíniques i metges que ja ofereixen tractaments basats en aquests nous descobriments, malgrat que encara no se sàpiga del tot si funcionen o quins efectes secundaris poden tenir. Paral·lelament, s’estan fent els passos adequats seguint el rigorós mètode científic per obtenir les respostes que encara falten, però és un procés lent. Caldrà esperar els resultats de les proves abans de saber si les cèl·lules reprogramades poden servir realment per arreglar cors i altres òrgans espatllats.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

APROFITAR LES INTERFERÈNCIES

Un altre camp amb potencial terapèutic és l’ARN d’interferència ( RNAi, en anglès). Es basa en un sistema cel·lular per desconnectar gens quan no es necessiten usant petites molècules d’ARN, un compost semblant a l’ADN que guarda la informació genètica. Fa vint anys que se’n parla però fins ara no s’havia usat en cap tractament, sobretot pels problemes tècnics a l’hora de fer-lo arribar a les cèl·lules que el necessiten. A l’agost els Estats Units van aprovar el primer d’aquests fàrmacs, el patisiran, per tractar la polineuropatia amiloïdòtica familiar, una malaltia degenerativa hereditària, rara però molt present a Mallorca. El patisiran en bloqueja el gen responsable, el TTR, i aplana el camí a més teràpies d’aquest tipus. Per desgràcia, el tractament costarà gairebé mig milió de dòlars a l’any.

Etiquetes

Més continguts de

Blogs de ciència