BIOMEDICINA

Vacunes i edició genètica, una nova esperança en la lluita contra el càncer

Les vacunes poden fer que la immunoteràpia sigui més efectiva

El 2013 la revista Science va posar la immunoteràpia contra el càncer al número u de la llista de descobriments científics de l’any, malgrat que era una tècnica que tot just començava a explorar-se clínicament. Es preveia que seria una revolució mèdica com poques, però set anys després encara no ha arribat a assolir tot el potencial que se li anticipava. Uns científics alemanys han proposat una possible solució a aquest problema: barrejar limfòcits programats per “caçar” cèl·lules canceroses amb una vacuna que en multiplica la força.

La immunoteràpia engloba una sèrie de tècniques que, en lloc d’intentar destruir la cèl·lula maligna com fan la quimioteràpia o la radioteràpia, busquen aprofitar el sistema immunitari del malalt perquè faci front ell mateix a la malaltia. Una de les funcions dels glòbuls blancs és eliminar qualsevol cèl·lula anormal, fins i tot les pròpies, però quan un càncer avança, aquest sistema de defensa deixa de funcionar correctament.

Es podria aconseguir reactivar-lo principalment de quatre maneres diferents. Una és donar una sèrie de substàncies químiques, conegudes com a citocines, que modulen les respostes immunitàries. Les més utilitzades son l’interferó i les interleucines. La segona manera és injectar anticossos que reconeixen proteïnes específiques, normalment a la superfície de la cèl·lula cancerosa, i activen així els glòbuls blancs capaços de destruir el càncer. Una tercera alternativa és donar vacunes contra una proteïna de la cèl·lula cancerosa, que desencadenen la resposta immunitària d’una manera similar a com ho fan les vacunes contra microbis. I, finalment, l’última opció és usar glòbuls blancs (principalment limfòcits) del mateix pacient, genèticament modificats per detectar i eliminar cèl·lules malignes.

Aquesta immunoteràpia cel·lular és potser l’opció més revolucionària de totes quatre, i en la qual s’han invertint més esforços darrerament. De totes les variants que s’estudien, la més coneguda és l’anomenada CAR-T (sigles en anglès de limfòcits T amb receptors d’antigen quimèrics). Es tracta de limfòcits manipulats genèticament al laboratori perquè reconeguin les cèl·lules malignes. Els CAR-T que s’han provat amb més èxit estan dirigits a les cèl·lules B de la sang. Per això funcionen contra limfomes i leucèmies, que s’originen a partir d’aquestes cèl·lules.

El problema dels tumors sòlids

Però un problema greu dels CAR-T és que no són efectius contra els tumors sòlids, que són la majoria dels càncers. Com que els tumors són una massa compacta, els CAR-T no poden arribar bé al seu objectiu. A més, a diferència de leucèmies i limfomes, en aquest cas no hi sol haver una diana comuna a la superfície de totes les cèl·lules malignes que pugui ser reconeguda fàcilment. Per acabar-ho d’adobar, els tumors fabriquen substàncies químiques que desactiven els limfòcits. Tot això fa que les proves amb CAR-T no hagin sigut tan positives en aquests càncers.

Per solucionar aquestes limitacions, el grup dirigit pel doctor Ugur Sahin, de la Universitat Johannes Gutenberg de Magúncia, primer va buscar un nou marcador que fos comú en cèl·lules tumorals. Van trobar la claudina-6 i van fabricar uns CAR-T capaços de detectar-lo. El següent pas va ser injectar-los a ratolins als quals s’havien trasplantat fragments de càncers humans, concretament de pulmó, còlon o ovari.

Els científics, que han presentat els resultats en un article publicat a la revista Science, van pensar que combinar dues formes d’immunoteràpia podria fer-les més efectives. Així, van generar una vacuna contra la claudina-6. Quan la van injectar en alguns dels ratolins, van començar a produir més claudina-6, la qual cosa es creu que va preparar el sistema immunitari per atacar millor aquesta proteïna. Llavors van injectar les cèl·lules CAR-T i van veure que en els ratolins que havien rebut els CAR-T i la vacuna, els tumors desapareixien, mentre que en els que només havien rebut els CAR-T, seguien progressant.

Aquest és un experiment inicial i, per tant, encara queda molt per saber si funcionarà també en persones. La immunoteràpia és difícil d’estudiar en animals o al laboratori, perquè no es pot reproduir el sistema immunitari humà d’una manera prou fiable. Tot i que caldrà esperar les primeres proves clíniques, aquesta estratègia podria ser una manera de desencallar la immunoteràpia i aconseguir que es pugui aplicar a un rang més ampli de càncers.

Salvador Macip és investigador de la Universitat de Leicester i la UOC

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida