“El nostre repte serà administrar els recursos de la galàxia”

George Smoot és professor de física a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. El 2006 va guanyar el premi Nobel de física per haver caracteritzat l’anomenada radiació còsmica de fons, unes microones que ens arriben constantment de l’espai i que es van originar quan l’Univers tenia 380.000 anys (ara en té 13.800 milions). L’anàlisi d’aquesta radiació permet obtenir molta informació sobre les etapes primerenques de l’Univers i la seva evolució. Smoot va atendre l’ARA a la trobada de premis Nobel que se celebra cada juny a la ciutat alemanya de Lindau.

Quina informació es pot treure de la radiació còsmica de fons?

És una de les eines principals que utilitzem per entendre l’origen de l’Univers. Amb aquesta radiació podem entendre la forma de l’Univers primitiu, de què estava fet i també podem inferir com era abans que es produís la radiació.

Com es pot treure tanta informació d’aquestes microones?

En un primer nivell, és com analitzar el gong d’una campana: només a partir del so, se’n pot esbrinar la mida i tenir una idea del material de què està feta. Però si t’hi fixes molt bé, també permet filar més prim: per exemple, si es mira el Sol amb molt de detall, es veu que en realitat no és una esfera perfecta i estàtica, sinó que vibra irregularment com una mena de pell de tambor. Aquestes irregularitats estan produïdes pels processos que han tingut lloc prèviament a l’interior del Sol. Analitzant-les, es poden conèixer aquests processos. Això és exactament el que fem amb la radiació còsmica de fons.

I com era aquest Univers primitiu?

Era molt uniforme. La matèria estava repartida molt homogèniament. Només hi havia variacions en una de cada 100.000 parts. Però aquestes variacions van donar lloc a una mena de filaments de matèria que es van intersectar, i d’aquestes interseccions van néixer els 100.000 milions de galàxies que hi ha a l’Univers.

Coneixem totes aquestes galàxies?

Aquesta xifra és una estimació basada en el que sabem. Però s’està fent un mapa a gran escala de l’Univers que actualment conté 5 milions de galàxies. L’objectiu dels pròxims anys és ampliar-lo fins a 50 milions. Malgrat això, si penses que hi ha 100.000 milions de galàxies, no sembla que estiguem progressant gaire. En realitat, però, hem fet progressos enormes. Fa 100 anys ni tan sols teníem el marc teòric per estudiar l’Univers com un tot. Fa 20 anys no teníem la tecnologia per fer aquests estudis. Ara tenim tecnologia, però en necessitem més. Per fer aquest mapa necessitem 5.000 robots capaços d’analitzar cadascun una galàxia al mateix temps.

Robots que fan d’astrònoms.

L’astronomia ha canviat. Ja no t’asseus davant d’un telescopi i fas fotografies. Primer es va automatitzar el moviment dels telescopis i es van generar sistemes automàtics de fotografia. Ara tenim una maquinària molt complicada que captura dades i després hi ha un software que les analitza. Hem passat de fer l’astronomia directament a fer-la en col·laboració amb les màquines i el software. Ara dissenyem aquestes màquines i el software, els posem a funcionar i n’interpretem els resultats. Però això passa en tots els camps, inclòs el periodisme.

Màquines periodistes?

D’aquí poc temps potser una màquina escriurà aquesta entrevista. De fet, el 30% de les notícies esportives ja les escriuen ordinadors. Esclar que tampoc eren tan bones [riu].

I els articles científics?

També! Hi ha països -no diré quins- en què a un investigador se li paga un mes de sou per publicar un article científic en una revista. Ja hi ha molta gent que està utilitzant ordinadors per escriure també aquest tipus d’articles.

S’ha dit que la detecció d’ones gravitatòries és un dels descobriments del segle. Com ho valora?

És un descobriment meravellós. A més, és el resultat d’un llarg camí. Einstein va publicar la seva teoria de la gravetat el 1915 i immediatament es va preguntar si podrien existir les ones gravitatòries. Al cap d’un temps, el 1936, va arribar a la conclusió que no existien i va escriure un article que va titular “Les ones gravitatòries no existeixen”. El va enviar a la revista Physical Review i el revisor, Howard Robertson, que era un cosmòleg molt reputat i rigorós, li va tornar l’article perquè hi havia errors. Einstein no estava acostumat a aquest funcionament. A Alemanya sempre li havien publicat tot a la primera. Es va indignar i va escriure a l’editor dient que l’havia autoritzat a publicar l’article, però en cap cas a mostrar-lo a especialistes perquè en fessin comentaris erronis.

Va arribar a rectificar?

Al cap d’un temps el seu col·laborador Nathan Rosen va intentar publicar-lo en una revista de la Unió Soviètica i en el procés de revisió es van adonar dels errors. Van modificar el text, i aquell article va passar a demostrar teòricament l’existència del fenomen.

Després han vingut els experiments.

No va ser fins al cap de 10 anys més que es van començar a fer càlculs més avançats. Als 50 tothom acceptava des d’un punt de vista teòric que les ones gravitatòries existien. Des d’aquell moment es van començar a pensar experiments per detectar-les i ara, després de 60 anys de feina, s’ha aconseguit. És un gran descobriment.

Per què és tan important?

En primer lloc, és espectacular, es pot veure amb els ulls. Si compares els senyals d’un detector amb els de l’altre, coincideixen a la perfecció. Dos forats negres orbitant l’un al voltant de l’altre que s’acosten, perden energia i l’emeten en forma d’ones gravitatòries. A mesura que s’acosten, giren més ràpidament i es fusionen. Aquesta troballa no només és una prova que la teoria de la relativitat és correcta, sinó que ens dona molt de coneixement.

Quin coneixement?

En primer lloc, abans de la detecció no teníem cap prova que els forats negres es fusionessin. A més, no esperàvem que hi hagués una població d’esdeveniments com aquests. Ara tenim tres esdeveniments que involucren forats negres des de 8 fins a 36 masses solars, i amb això podem començar a desenvolupar un perfil de la població de forats negres. Abans pensàvem que hi podien haver forats negres supermassius, però no sabíem que n’hi podia haver tants al voltant de les 30 masses solars. Si es refina el detector i es poden detectar 10 esdeveniments al mes, avançarem molt en aquest coneixement. Es tracta d’una nova branca de l’astronomia, d’un camp excitant. Els pròxims 20 anys tindrem nous observatoris, nova tecnologia i nous descobriments.

¿Observatoris com LISA, de l’Agència Espacial Europea?

Sí, el que passa és que en aquest cas encara s’ha de desenvolupar molta tecnologia. LISA seran tres naus separades uns quants milions de quilòmetres que orbitaran el Sol i s’hauran de comunicar amb làsers d’alta precisió. El llançament està previst per al 2034.

Aquí, a Lindau, científics premiats com vostè dediquen moltes hores a treballar amb joves científics de tot el món. Com valora l’experiència?

La mentoria és important en tots els camps, però ho és especialment en la ciència. Hi ha molt pocs llibres que t’expliquin com ser un físic teòric, però gairebé cap que t’expliqui com ser un bon experimentador. Per ser-ho, cal aprendre els procediments de laboratori, però també a tenir confiança en un mateix i, malgrat tot, revisar la feina. I això només es pot aprendre amb l’experiència i amb l’acompanyament d’algú que en tingui. El més important és poder ser a prop de gent que fa ciència de qualitat i veure quins són els seus estàndards, com revisen la seva feina, la seriositat amb què se la prenen i com interaccionen amb els col·legues. D’alguna manera, és com aprendre a practicar un esport d’equip: has d’aprendre a ser part de l’equip, a col·laborar, però també a competir amb altra gent.

A més de la radiació còsmica de fons i les ones gravitatòries, quines altres preguntes el mantenen despert a la nit?

Un dels temes que més m’agraden és el de la vida extraterrestre. Els últims anys hem fet un gran progrés amb el descobriment de tants exoplanetes. Buscar vida fora de la Terra serà el camp científic que més creixerà en el futur. És un tema important i que ve de lluny. Durant el Projecte Manhattan, per exemple, ja hi va haver un cop una discussió sobre el tema a l’hora de dinar. Al cap d’una estona, Fermi va tornar amb uns càlculs i va preguntar “On són?” No hi havia pensat mai i en poques hores va arribar a la conclusió que per força hi havia d’haver vida fora de la Terra. La qüestió era saber on.

Vostè què en pensa?

La humanitat està al 70% de ser una civilització de nivell 1, que vol dir que pot aprofitar tots els recursos del planeta. Per això tenim el planeta com el tenim. Al nivell 2, una civilització és capaç d’aprofitar els recursos del seu Sistema Solar. Si arribéssim al nivell 2, podríem enviar màquines a altres sistemes solars que fossin capaces de reproduir el que hem construït aquí. Si es fan els càlculs, s’obté que d’aquesta manera una civilització trigaria uns 2 milions d’anys a colonitzar tota la galàxia. Aleshores, una pregunta interessant a fer és quants planetes habitables hi ha hagut i durant quant de temps. La resposta és molts. El nostre Sistema Solar té 4.500 milions d’anys però n’hi ha de més antics.

Per tant, ja hauríem d’haver vist aquesta vida extraterrestre.

Pots pensar que aquestes civilitzacions han desaparegut, probablement per causes antropogèniques o com se n’hagi de dir, i per això no són aquí. També pots pensar que encara que una civilització pugui arribar al nivell 3 i controlar la galàxia, decideixi no fer-ho. Però llavors una altra ho farà. I malgrat que a la llarga totes les civilitzacions s’extingiran perquè els recursos de la galàxia s’esgoten, n’hi hauria d’haver una que durés més que les altres.

Serem nosaltres, doncs?

No ho sabem! Per a la humanitat, el test més important és si podem arribar al nivell 2 i d’aquí passar al 3. El repte més important és sobreviure com a espècie, i això, tard o d’hora, implica gestionar bé els recursos de la galàxia. No crec que puguem anar a altres galàxies. L’Univers s’ha protegit a ell mateix assegurant que cap espècie malvada pot viatjar d’una galàxia a l’altra [riu].