“Ens agradi o no, avui dia la salut és un afer global”

Manuel Corachán és un pioner de la mal anomenada medicina tropical. Va fundar el primer departament hospitalari de l’estat espanyol especialitzat en malalties importades i la Societat Espanyola de Medicina Tropical i Salut Global. Com a homenatge a la seva trajectòria, l’Institut de Salut Global (ISGlobal), un centre impulsat per l’Obra Social La Caixa, ha batejat amb el seu nom l’aula de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona on imparteix formació, inaugurada recentment. Corachán es va jubilar el 2004 i ara dedica una gran part del seu temps a cultivar un hort i a escriure llibres per reivindicar el llegat cultural de l’Àfrica, una terra de la qual està enamorat.

Si no és medicina tropical, com n’hem de dir? medicina tropical

La medicina tropical no és sinó la pràctica de la medicina al tròpic. Al principi vaig acceptar aquest terme perquè no hi havia altre remei, però tan aviat com vaig poder el vaig canviar per malalties importades i salut internacional.

Com és que s’hi va dedicar?

Vaig tenir la sort que entre els 15 i els 25 anys la meva àvia m’enviava cada estiu a França. Vaig anar a parar a cases de metges que es reunien i xerraven de la seva feina. Eren gent que havia estat a les colònies franceses i allà em vaig adonar d’una cosa molt important: aquí el que s’anomenava medicina tropical es considerava una activitat de missioners, però allà vaig descobrir que hi havia academicisme i instituts que publicaven articles en revistes prestigioses. I, sobretot, aquella gent parlava d’una manera molt respectuosa de la població local. Aquell academicisme es va barrejar amb l’idealisme que tenia en aquella època, i que espero conservar encara ara, fins al final, i la barreja de tot plegat em va portar a formar-me a Amsterdam.

I després?

Vaig tenir un cop de sort. Aquí no trobava ningú que em donés bons consells i vaig escriure al doctor Schweitzer, que era premi Nobel de la pau i un especialista a l’hora d’interpretar Bach amb orgue. També era l’única figura en actiu que jo sabia que era al tròpic. Dirigia un hospital al Gabon i de tant en tant venia a Europa a fer concerts per recaptar diners per al seu centre. Em va contestar i la seva resposta va ser un gran estímul.

Des d’aquella època ha treballat molts anys en hospitals africans.

Sí, però cal dir que he treballat en hospitals amb mitjans: amb radiologia, amb laboratori, amb especialitats, etc. No he estat en un dispensari repartint aspirines. Si no, no hauria pogut tornar al Clínic, no hauria estat al nivell requerit. No hauria publicat en revistes anglosaxones, cosa que em va facilitar l’entrada a un hospital universitari com el Clínic. A Tanzània, per exemple, vaig treballar en un hospital que també era universitari. Tenia 600 llits i s’hi feia docència a interns que venien de Dar es Salaam. L’hospital era a Mwanza, un lloc preciós prop del llac Victòria. M’hi vaig estar quatre anys amb la família, quatre anys que van ser molt feliços. El meu despatx era al sisè pis i cada dia veia la sortida i la posta del sol sobre el llac. Quan vaig tornar al Clínic i només veia el meu veí, va ser un trauma [riu].

Com és la pràctica de la medicina en un hospital africà?

En un hospital africà no només has de fixar-te en els pacients, sinó que també t’has de preocupar d’on venen i què hi passa. Has de fer un mapa de tot el que hi ha al voltant de l’hospital, perquè veus que la gent de les muntanyes ve amb un problema determinat, els del riu amb un altre, etc. A més de fer diagnòstics i tractaments, cal tenir una visió de salut pública.

Va costar impulsar la primera unitat de malalties importades de l’Estat?

En aquell moment, a mitjans dels 80, encara costava entendre que fos necessària. Més endavant vaig tenir la sort de conèixer Pedro Alonso. Érem els únics espanyols que assistíem a congressos internacionals de la disciplina. Ens vam conèixer a les Filipines i després vam seguir cadascú els treballs de l’altre. Jo vaig anar a Gàmbia a veure què feia amb mosquiteres impregnades, que va ser el que li va donar la seva primera sortida en el món de la salut internacional. Vam veure de seguida que seria molt interessant unir la meva faceta docent i d’assistència mèdica amb la seva recerca basada en treballs de camp amb milers de persones i una estadística molt potent. Aleshores va sortir una plaça d’epidemiòleg aquí a Barcelona i la va guanyar. La nostra col·laboració va ser un impuls molt important per a la unitat.

Per què és important que hi hagi unitats de malalties importades en països no tropicals?

Ens agradi o no, vivim en un món globalitzat. A causa dels viatges, de plaer o de feina, hi ha un moviment impressionant de virus, bacteris i paràsits a través de persones, animals, plantes i aliments. Avui dia, les històries clíniques de la gent han de tenir en compte un registre de viatges: on s’ha anat, què s’hi ha fet i com s’ha fet. Però no només es mouen els microorganismes, sinó també els estils de vida.

A què es refereix?

Ara, quan he anat a l’Àfrica, a Moçambic o a Tanzània, he vist patologies que als anys 70 no hi eren. Són malalties importades de l’estil de vida europeu. A les ciutats hi ha diabetis, obesitat, hipertensió, malalties coronàries. Als anys 70 no calien unitats de malalties coronàries als països africans i ara sí. Per tant, no és només que ens arribin malalties de fora: nosaltres també n’exportem.

Hi ha malalties importades molt greus?

Depèn de si ens fixem en immigrants o en viatgers. Les malàries, per exemple, són molt més greus en un europeu que no en un africà. Altres malalties, com l’esquistosomiasi, causada per uns paràsits que s’adquireixen en rius i llacs, són més lleus en un europeu. Es cura i llestos. En canvi, un africà potser la va adquirir de petit i se li complica.

A banda de l’experiència com a metge, què li ha aportat viure tants anys a l’Àfrica?

M’ha servit per adonar-me que l’Àfrica tenia una història molt brillant entre els segles VIII i XIII, amb unes estructures sociopolítiques d’un nivell molt més elevat que el nostre. Fins i tot des del punt de vista acadèmic. A Tombouctou hi havia un centre d’estudis on professors de l’Àfrica negra ensenyaven retòrica, gramàtica, música, astronomia, àlgebra, etc. Les universitats de Bolonya i de la Sorbona van començar dos segles després i només s’hi ensenyava teologia! I si anem més enrere, tots els autors consideren que el neolític és quan va començar la ceràmica a Mesopotàmia. Però al país dogon, a Mali, ja hi havia ceràmica uns quants milers d’anys abans.

Per això ha escrit una història de l’Àfrica negra precolonial.

A mi el que m’interessa és reivindicar l’Àfrica. És un lloc que m’ha donat moltes coses i se l’ha tractat molt malament a tot arreu. Em dedico a dignificar-la perquè s’ho mereix. La majoria de gent, fins i tot estudiants meus africans, no saben res de tot això. I aquí molta gent se n’hi va pensant en una missió civilitzadora, però allà ja hi havia civilització. Passa que la vam destruir. Als segles XV i XVI vam treure 15 milions de persones en edat jove i fèrtil d’un continent i ens les vam endur. Vam destruir-hi les estructures i, perseguint els esclaus, vam dispersar totes les tribus. Vam entrar-hi amb unes societats noves i els vam dir com havia de ser la salut, l’escola, etc. A les escoles africanes no s’ensenyava la història del seu país ni el seu patrimoni cultural, sinó Napoleó i els reis europeus.

També ha escrit un llibre sobre els exploradors Livingstone i Stanley.

Escrivint l’altre llibre em vaig adonar que aquests dos grans personatges de l’exploració estaven estereotipats de manera molt discutible. Livingstone no era cap sant. Era molt religiós, però el seu comportament era una altra cosa. Com a explorador tampoc no era tan bo. Com a conductor d’homes era pèssim. I Stanley no era tan cruel com es deia. De fet, estava en total disconformitat amb el rei Leopold de Bèlgica. Tot el que escrivia en contra del que feien els belgues a l’Àfrica havia de passar la censura del rei per contracte. En canvi, en nombrosos escrits personals seus s’han conservat moltes crítiques. Les famílies els han donat a un museu, emprenyades perquè no es va commemorar de cap manera el centenari de la mort de Stanley i, a més, està enterrat en un poblet molt petit i no al costat de Livingstone, a Westminster, com tots dos exploradors volien.

Com és la situació actual a l’Àfrica?

Ara hi ha gent jove molt ben formada. El problema és que un cop la capital està plena, no tenen on anar i acaben marxant als Estats Units o a Anglaterra. A més, aquestes noves generacions han canviat el discurs dels anys 70. Ja no parlen de colonitzadors blancs, sinó que, donant-ho per fet, tenen molt present que també han patit els seus propis colonitzadors i que cal fer-los fora. Si les ONG volen ser útils, el que han de fer és ajudar a construir nuclis urbans com Sabadell, Terrassa i Granollers respecte de Barcelona, perquè aquesta gent tingui oportunitats. El que passa és que d’ONGs bones n’hi ha ben poques. La majoria s’ho passen molt bé però tenen un impacte sobre la població realment minso.

I l’ajuda governamental?

El que hauríem de fer des d’Europa és unir-nos amb l’Àfrica. Amb la situació actual dels Estats Units fets un desastre i el Brexit... Unim-nos amb l’Àfrica! Som els que ens coneixem millor.