Els animals també voten

Els processos electorals com el dels Estats Units són llargs i complicats. ¿I si la comparació amb el món animal ens pogués aportar ensenyaments aplicables a la política?
Les abelles de la mel prenen decisions col·lectives mitjançant la dansa repetitiva que executen les exploradores. / GETTY

Com evidencia el procés de primàries per a les eleccions presidencials nord-americanes del 2020, és probable que hi hagi maneres més naturals i eficients de prendre decisions col·lectives. Però una cosa és ben clara: no som pas els únics animals del planeta Terra que voten. Ni tan sols som els únics primats que celebrem primàries.

Tot animal que viu en grup ha de ser capaç de prendre decisions de manera col·lectiva. Encara que no estiguin d’acord amb els seus congèneres, els animals depenen els uns dels altres per protegir-se i obtenir aliment. Per tant, han de trobar maneres d’arribar a un consens sobre què ha de fer el grup o en quin lloc s’ha d’assentar. Malgrat que no organitzin cites electorals que s’estenen de cap a cap d’un continent, com el Superdimarts de les primàries nord-americanes, les espècies animals, des dels primats fins als insectes, disposen de mètodes que els permeten arribar a un acord de maneres sorprenentment democràtiques.

Els miols dels suricates

Els suricates comencen el dia sortint del cau per posar-se a buscar aliment. Cada suricata emprèn la recerca per si sol, però en conjunt es desplacen en grups dispersos; cada animal se situa a uns 9 metres dels seus veïns, explica Marta Manser, etòloga de la universitat suïssa de Zuric. Això no obstant, els suricates es mouen com un tot que recorre el desert buscant i consumint aliment.

Els suricates es comuniquen mitjançant diversos sons mentre es desplacen. Un dels que emeten és un miol suau que els investigadors han batejat com la “crida a avançar”. Segons sembla, significa: “Ja estic a punt per marxar d’aquest tros de terra. Qui ve amb mi?”

En un estudi del 2010, la doctora Manser va estudiar aquestes crides a avançar en una dotzena de grups d’aquests petits mamífers del desert del Kalahari, a Sud-àfrica. Tot i que els grups eren d’entre 6 i 19 individus, els investigadors es van adonar que només calia que tres miolessin perquè el conjunt de suricates decidís desplaçar-se. El grup no canviava de direcció, però doblava la velocitat per arribar a una zona més rica en aliment.

Els biòlegs anomenen aquest fenomen “resposta a un quòrum” (un canvi de comportament que obeeix a una acció d’una massa crítica dels seus congèneres). La Dra. Manser creu que aquesta mena de respostes també estan presents en la presa de decisions humanes. “Si estàs en un grup i, de cop i volta, algú diu: «Anem a buscar una pizza», i ningú no li fa cas, no passarà res”, il·lustra. Però, si uns quants amics se sumen al qui vol pizza, el seu argument guanya molt poder de convicció.

En una altra bateria d’experiments, la Dra. Manser i una col·lega van revelar que no importava que els suricates que emetien la crida a avançar ocupessin una posició dominant o subordinada al si del grup. En lloc d’això, el poder de convicció “depèn de com sembli de decidit l’individu”, explica. Manser creu que aquest fenomen també amaga un paral·lelisme amb el món humà. “Encara que no tinguis el rang [necessari]”, assenyala, sempre que facis veure que saps el que et fas, “el grup et seguirà”.

La dansa de les abelles de la mel

A la primavera pot ser que topeu amb un eixam d’abelles que penja de la branca d’un arbre com un ramell de raïm perillós. La munió d’insectes està immersa en un procés per prendre una decisió immobiliària de pes. Quan una colònia d’abelles de la mel es divideix en dues, una reina i uns quants milers d’obreres abandonen conjuntament el rusc. L’eixam troba un lloc per reposar unes hores o uns dies mentre uns centenars d’exploradores es dispersen a la recerca d’un lloc per establir-se. Quan una exploradora troba un forat o un buit prometedor, l’inspecciona exhaustivament. Tot seguit, torna a l’eixam, que encara s’arrepenja a la branca brunzint. Passejant-se per la superfície de l’eixam, l’exploradora protagonitza una dansa repetitiva remenant el cos. D’aquesta manera, comunica a la resta d’abelles que ha trobat un lloc i n’indica la qualitat, la direcció i la distància respecte de la branca.

També tornen a l’eixam altres exploradores i representen el seu número de dansa. De mica en mica, unes exploradores en convencen d’altres, que modifiquen la seva coreografia per seguir la més convincent. Un cop totes les exploradores s’han posat d’acord, l’eixam abandona la branca per volar fins a la nova llar. Segons Thomas D. Seeley, biòleg de la Universitat Cornell, els humans podem aprendre una lliçó de les abelles: “Fins i tot en un grup format per individus amigables amb interessos comuns, el conflicte pot ser un element útil en un procés decisori”.

Els esternuts dels licaons

Com els gossos domèstics, aquests cànids africans passen una gran part del dia relacionant-se entre ells amb entusiasme i també alguna estona fent el ronso. Els membres d’una gossada fan salts i se saluden en rituals enèrgics en què s’apleguen formant una pinya. De vegades, quan surten de la pinya, els licaons inicien una cacera; d’altres, se’n tornen a reposar. En un estudi del 2017, un equip d’investigadors va descobrir que, segons sembla, la decisió de sortir a caçar o continuar reposant la prenen de manera democràtica. Per votar a favor de sortir de cacera, els licaons esternuden.

Els científics van observar que, com més esternuts hi havia durant una pinya, més probable era que a continuació el grup emprengués una cacera. Si el que havia convocat l’aplec era un licaó dominant, resultava més fàcil convèncer la gossada: n’hi havia prou amb tres esternuts per mobilitzar el grup. Si no ho era, en calia un mínim de deu.

Els babuins

Els primats, els nostres parents més propers, han aportat una pila de material als investigadors que estudien la presa de decisions grupals. S’ha observat grups de gibons que segueixen líders femella, goril·les de muntanya que grunyen quan estan a punt per marxar, i micos caputxins que es comuniquen amb xiscles.

De vegades els processos són més subtils. Un grup es pot desplaçar com una unitat sense que s’apreciï que cap individu faci res, aparentment, per indicar la direcció que vol prendre a continuació. Per esbrinar com s’ho fan els babuins anubis, els autors d’un article publicat el 2015 van col·locar collarets amb GPS a 25 membres d’un grup d’aquests primats a Kènia. Durant quinze dies van fer un seguiment exhaustiu dels desplaçaments dels micos.

Les dades van revelar que qualsevol babuí pot començar a separar-se de la resta per atreure’ls en una nova direcció, amb independència de si és mascle o femella, dominant o subordinat. Quan diversos babuins es desplaçaven en una mateixa direcció, encara era més probable que altres s’hi sumessin. En cas de desacord, amb babuins que encapçalaven la marxa movent-se en direccions completament diferents, la resta acabaven seguint la majoria. Tanmateix, si dos aspirants a liderar el grup es desplaçaven en direccions entre les quals hi havia una diferència de menys de 90 graus, els seguidors emprenien un camí intermedi. Passés el que passés, el grup sempre acabava desplaçant-se junt.

Ariana Strandburg-Peshkin, l’etòloga de la universitat alemanya de Constança que va dirigir l’estudi sobre els babuins, assenyala que, a diferència del que passa amb els humans, els babuins no disposen d’una autoritat que recompti els seus vots i anunciï el resultat, sinó que es resol de manera natural. Tanmateix, aquesta formació subtil de consensos també pot determinar el nostre procés de votació. “Pot ser, per exemple, que influïm en les decisions de vot dels nostres congèneres abans d’unes eleccions, abans que s’hagi emès cap vot”, comenta.

El caucus de les formigues

Les formigues, com les abelles, sovint han de fer front a decisions importants sobre el lloc on reubicaran les colònies. L’espècie Temnothorax albipennis, que habita en esquerdes situades en terrenys rocosos de tot Europa, recorre a un mètode semblant als caucus de les eleccions nord-americanes. Segons sembla, hi ha formigues exploradores que busquen permanentment llocs millors per instal·lar-se, diu Nigel Franks, professor emèrit de la universitat anglesa de Bristol. Aquestes exploradores examinen la qualitat de noves localitzacions per al niu. Si hi ha prou exploradores en un mateix lloc, s’assoleix el mínim necessari per traslladar-hi la colònia. També poden mirar d’arribar al quòrum tornant al niu i convencent més formigues de seguir-les fins a la nova localització. Les hi porten una per una: la seguidora dona copets amb les antenes a la formiga que guia per no perdre’s.

Al marge del mètode, la decisió de la colònia s’oficialitza quan un nombre suficient de formigues s’han reunit en una nova ubicació. El que passa és que les formigues no són prou pacients per esperar que el procés electoral segueixi el seu curs. Per això arrosseguen la resta de la colònia carregant les seves germanes fins a la nova llar.

Copyright The New York Times

Traducció Ignasi Vancells

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida