Entendre el covid en un vaixell

Nova YorkL’ American Dinasty, un vaixell de pesca d’arrossegament, va salpar de Seattle un dia del mes de maig per capturar lluç a la costa de l’estat de Washington. Abans de sortir, es va sotmetre els 122 membres de la tripulació a tests PCR (sigla anglesa de “reacció en cadena de la polimerasa”), una prova molt fiable, i tots van resultar negatius. El cas és que les proves són “bones però no perfectes”, en paraules de Jesse Bloom, professor de l’Institut de Recerca Oncològica Fred Hutchinson de Seattle, i almenys un cas va passar desapercebut. D’aquesta manera, el virus SARS-CoV-2 es va acabar colant al pesquer com un polissó.

Quan un tripulant va caure malalt de gravetat, l’embarcació va tornar a port i, una vegada més, es va sotmetre a proves de detecció del virus a gairebé tots els integrants de la tripulació. Això va permetre a Bloom i el seu equip disposar dels resultats anteriors i posteriors al retorn de 120 tripulants de l’ American Dynasty i, a l’agost, els científics van publicar un article en què els analitzaven a la revista The Journal of Critical Microbiology. A banda de les PCR, abans de salpar es va sotmetre la tripulació a proves de detecció d’anticossos neutralitzants, proteïnes generades pel sistema immunitari després de l’exposició al virus que indiquen que ha infectat una persona anteriorment.

L’efectivitat dels anticossos

Va resultar que tres membres de la tripulació en presentaven abans d’emprendre el viatge. Dels 117 tripulants que no, 103 van donar positiu al tornar a terra; per tant, la taxa de contagi va ser del 88%. Si s’haguessin seleccionat tres tripulants a l’atzar, la probabilitat que tots tres resultessin negatius hauria estat d’un 0,2% aproximadament. Doncs bé, justament els tres mariners que tenien anticossos no van contraure la infecció.

Aquests resultats es consideren la primera prova directa que hi ha de la protecció que proporcionen els anticossos contra la infecció per SARS-CoV-2 en humans i poden ser indicatius de la mena de concentracions necessàries per adquirir immunitat. La quantitat d’anticossos que presenten els tres tripulants és “perfectament assolible per les vacunes” que s’estan desenvolupant, comenta Alex Greninger, viròleg de la Facultat de Medicina de la Universitat de Washington i autor principal de l’estudi. A ell les dades el fan ser més optimista pel que fa a la possibilitat que les vacunes funcionin. En una ressenya sobre l’estudi, Danny Altmann, professor d’immunologia de l’Imperial College de Londres, parla d’un “experiment amb humans extraordinari sorgit en la vida real”.

Quan els investigadors estudien fets passats per mirar d’entendre per què a algunes persones els ha passat una cosa i a d’altres no, fan estudis observacionals. Sovint aquesta mena d’investigacions són l’única manera que tenim d’avaluar quins comportaments i mesures polítiques frenen la propagació del coronavirus.

Malauradament, aquesta mena de recerca no pot demostrar l’existència d’una relació causa-efecte. A diferència del que passa en assajos aleatoris controlats, en què s’assigna els participats a grups “experimentals” i “de control” aleatòriament per garantir que l’única diferència entre uns i altres sigui la intervenció objecte d’estudi, en els estudis observacionals sempre hi ha la possibilitat que altres factors influeixin en els resultats.

Experiments controlats

Greninger assenyala que a partir d’aquests resultats no pot demostrar que tots els tripulants de l’American Dinasty van estar exposats al virus. Pot ser que els tres que presenten anticossos i els 14 tripulants que no es van infectar no hi tinguessin cap contacte. També és possible, comenta Anupam B. Jena, professor de sanitat i polítiques sanitàries de la Facultat de Medicina de la Universitat de Harvard, que fos perquè són més joves i menys susceptibles d’infectar-se (els investigadors no disposaven d’informació sobre els tripulants més enllà del resultat de les proves). Per demostrar que el que els va protegir van ser els anticossos, “cal provar que els participants que presentaven anticossos eren semblants en tots els altres sentits als que no en tenien”. Tanmateix, l’amenaça que representa el virus ha complicat molt portar a terme assajos aleatoritzats. Per bé que els investigadors disposen de macacos a qui han administrat aleatòriament una vacuna o un placebo per després exposar-los al virus (els que presentaven anticossos generats per la vacuna tenien menys probabilitat d’infectar-se), fer el mateix experiment en humans no seria ètic, atès l’alt risc de morir i de contraure una malaltia greu. Com a alternativa, els assajos amb vacunes compten amb milers de participants a qui administren una vacuna o un placebo de manera aleatòria per després esperar uns mesos que, en el decurs normal de la seva vida, un petit percentatge d’ells s’infecti. És en aquest moment quan sabran a quin grup pertanyien. En qualsevol cas, aquest procés és molt menys eficient i aporta dades molt menys detallades sobre les circumstàncies i la biologia de cada infecció si el comparem amb un experiment en què es fa un seguiment molt estricte dels participants en un entorn controlat.

Per aquest motiu, casos com el de l’ American Dynasty, on un percentatge de persones sotmeses a condicions força uniformes van contraure el virus mentre d’altres no, poden resultar de gran utilitat. Les proves efectuades durant el brot en què es van contagiar prop de 700 persones a bord del creuer Diamond Princess al febrer van ajudar a constatar que moltes infeccions no arribaven a presentar símptomes perceptibles. “Mirem d’aprendre a partir de proves limitades”, diu Emily Oster, economista de la Universitat Brown. “El fet d’escodrinyar els detalls concrets d’un incident dels quals podem aprendre ens pot aportar un gran valor”.

El primer rastreig de contactes

Aquestes indagacions poden ajudar a formular hipòtesis. Un exemple clàssic d’això és l’estudi a càrrec del metge anglès John Snow d’un brot de còlera sorgit el 1854 a Londres. A força de situar els casos en un mapa i entrevistar els veïns (“És la versió original del rastreig de contactes”, diu Oster), Snow va començar a sospitar que l’origen del brot era en un pou d’on molts dels malalts treien aigua per bombeig. A més, Snow també va posar a prova la seva teoria segons la qual el còlera es transmetia per l’aigua, gràcies a mapes on constava quina de les dues companyies de subministrament d’aigua competidores abastien (aleatòriament) cada casa amb aigua procedent de fonts diverses. Als mapes, Snow anotava quines famílies tenien morts per còlera. Quan va constatar que la taxa de mortalitat d’una empresa era molt més alta que la de l’altra, va quedar acreditat que la causa dels brots era l’aigua (que havia resultat contaminada pel contacte amb aigües residuals).

Durant la pandèmia ha sigut especialment difícil topar amb aquesta mena d’“experiments naturals” en què els participants en un fet o un factor queden dividits aleatòriament en grups experimentals i de control. La urgència per frenar la propagació del virus ha empès els dirigents polítics a modificar moltes variables alhora, amb tancaments i reobertures d’escoles i comerços, i canvis de parer pel que fa a les mascaretes. En conseqüència, es fa difícil distingir els efectes d’una variable concreta. Per esbrinar si el tancament dels centres educatius va reduir la taxa de transmissió comunitària al principi de la pandèmia, per exemple, es podrien examinar zones amb una demografia similar on les escoles es van tancar o bé a mitjans de març o bé a principis d’abril i comparar les taxes de transmissió a principis de maig. “Però és possible que les zones més afectades siguin les primeres a prémer el gallet”, comenta Joseph Doyle, economista de l’Escola de Gestió Sloan de l’Institut Tecnològic de Massachusetts, la qual cosa pot causar la impressió que el tancament de les escoles implica que es registrin taxes molt elevades quan, de fet, va ser el fet d’anticipar un augment dels contagis el que va dur a tancar les escoles. Per introduir l’aleatorietat a l’estudi, caldria trobar centres educatius que haguessin tancat per motius “totalment aliens a tot el que tingui a veure amb la salut dels residents”, explica Doyle.

Al març, a Teneessee, a tall d’exemple, algunes escoles afectades per tornados van tancar més aviat, mentre que altres escoles de la zona seguien obertes. Una comparació de les respectives taxes d’infecció comunitària unes setmanes després podria aproximar-se a un assaig aleatoritzat, sempre que els tornados no haguessin incidit de manera significativa en altres interaccions socials locals.

La importància de l’aleatorietat

L’aleatoritat ideal rarament és possible. “De vegades, si necessites respostes, t’inclines per experiments naturals que possiblement no són tan pulcres, però dels quals es pot aprendre”, assenyala Doyle. “I després els corrobores amb la teoria”. A bord de l’ American Dynasty, per exemple, la distribució dels anticossos no va ser cosa de l’atzar, però hi ha dades empíriques anteriors que avalen la teoria segons la qual els anticossos protegeixen contra una possible infecció. Per tant, resulta més plausible que el que va protegir els tres pescadors fossin els anticossos que no pas algun altre factor que tots tres tinguessin en comú.

En certa manera, tots hem generat dades sobre la pandèmia durant sis mesos pel sol fet de respectar o no les mesures dictades pels poders públics o d’enviar o no els fills a escola. La majoria de positius no s’investiguen de manera rigorosa, per la qual cosa tenim una comprensió deficient, per exemple, de la freqüència amb què certes conductes desemboquen en una infecció. Els experiments naturals no poden resoldre aquest problema. Ara bé, el fet de buscar-ne ens podria permetre recopilar dades o utilitzar les que tenim per trobar més eficientment respostes a les preguntes que van sorgint: ¿fins a quin punt les mesures com l’obligatorietat de la mascareta eviten els contagis a les escoles? La resposta dels malalts al covid-19 ¿millora gràcies a un nou fàrmac? Quina mena de missatges motiven la població a vacunar-se? Quina vacuna funciona millor i per a qui? “Són experiments naturals que tenim a l’abast”, comenta Jena.

Traducció d’Ignasi Vancells

Copyright The New York Times