Quadres pintats  a finals  del s. XIX i principis del XX, com El crit, perden color amb el temps.

‘El crit’ de Munch s’esvaeix

El món de l’art confia cada cop més en la ciència per esbrinar com el pas del temps ha canviat alguns dels quadres més famosos de la història

Quadres pintats a finals del s. XIX i principis del XX, com El crit, perden color amb el temps. / REUTERS

El crit, la famosa imatge de l’angoixa pintada per Edvard Munch, s’està esvaint. I per això unes mostres diminutes de la versió del 1910 s’han examinat amb raigs X, raig làser i un microscopi electrònic d’alta potència. Els científics volen esbrinar per què unes parts d’aquesta tela que eren d’un groc taronja brillant són ara de color blanc marfil.

Des de l’any 2012, un grup de científics de Nova York i uns experts del Museu Munch d’Oslo analitzen aquesta tela -robada el 2004 i recuperada dos anys després- per explicar-nos una història sobre els colors. Però aquest estudi ofereix, a més, una visió detallada de Munch i la seva manera de treballar: serveix de guia als restauradors per impedir que hi hagi més canvis i ajuda els espectadors i historiadors de l’art a entendre com era originàriament una de les pintures més famoses del planeta.

El món de l’art recorre cada cop més als laboratoris per entendre el comportament de les pintures de finals del segle XIX i principis del XX. S’han estudiat molt els grocs de crom de Vincent van Gogh, alguns dels quals han començat a tornar-se marrons, i els seus morats, que en alguns casos ara són blaus. Però es coneix menys la paleta de Munch, i els científics, mitjançant tecnologies d’avantguarda i eines com els microscopis electrònics de transmissió, estan obrint nous camins.

Sulfur de cadmi oxidat

Jennifer Mass, presidenta del laboratori Scientific Analysis of Fine Art, de Harlem, que amb el seu equip participa en l’estudi d’ El crit, va explicar fa poc el treball científic del seu laboratori. Assenyalant una fotografia del que semblava un conjunt d’estalagmites, va revelar que era la superfície d’ El crit vista al microscopi. “Això no és ni de bon tros el que ens agradaria veure”, va dir. Al quadre, propietat del Museu Munch, s’hi estan formant nanocristalls, una prova contundent de degradació. Els restauradors del Museu Munch van contactar amb la doctora Mass, que es dedica a la ciència en l’àmbit de les belles arts des del 1995.

Eva Storevik Tveit, restauradora del Museu Munch, diu que van buscar la doctora Mass pels seus coneixements sobre el groc de cadmi -que ha estudiat en l’obra de Matisse- i per les eines científiques d’alta qualitat de què disposa el seu laboratori. I el museu, que a finals d’aquest any es trasllada a un nou edifici, necessita saber quina és la millor manera d’exposar el quadre, equilibrant les necessitats de conservació i l’experiència de l’espectador.

Els materials de Munch s’han analitzat ara d’una manera més exhaustiva. L’equip de Mass ha aconseguit identificar les preferències del pintor noruec a partir dels seus tubs de pintura, 1.400 dels quals es conserven al Museu Munch. Amb el temps, el sulfur de cadmi groc s’ha oxidat i ha donat lloc a dos compostos químics blancs, sulfat de cadmi i carbonat de cadmi.

Aquesta anàlisi, segons la doctora Mass, es pot aplicar a les pintures impressionistes i expressionistes pintades entre el 1880 i el 1930 amb groc de cadmi, el 20% de les quals, calcula, experimenten fenòmens semblants.

La doctora Mass i el seu equip col·laboren amb museus, clients privats, cases de subhastes, fires d’art i artistes i treballen amb tota mena d’obres: des de grans escultures contemporànies a l’aire lliure als Hamptons (a Long Island) fins a antigues escultures romanes. Formen part d’un nínxol del món de l’art -laboratoris especialitzats que no pertanyen a grans institucions, tot i que sovint hi col·laboren- que ha esdevingut cada cop més habitual a mesura que ha anat creixent la demanda d’investigació científica. Potser el més conegut era Orion Analytical, de James Martin. Adquirit per Sotheby’s, es va convertir en el primer laboratori d’aquesta mena integrat en una gran casa de subhastes.

Fer visible l’invisible

Tant si els encarreguen la restauració com l’autenticació d’un objecte artístic, la seva labor sol treure a la llum alguna cosa que no es pot veure a simple vista: quants anys té de debò una pintura, si hi ha dibuixos sota la seva superfície o quins factors de l’entorn poden causar-ne el deteriorament. Aquesta última qüestió té especial importància en el cas d’artistes actius en el mateix període que Munch, ja que aquest estudi comença a revelar aspectes que ens ajuden a entendre l’època.

“Per raons evidents, solen interessar més els artistes famosos -diu Nicholas Eastaugh-. Però aquests problemes afectaven tots els artistes d’aquella època”. Comenta que convindrien més estudis per descobrir “unes pautes més generals” del mecanisme de degradació dels pigments.

Els colors de finals del segle XIX i principis del XX s’estan esvaint molt de pressa a causa dels canvis que es van produir en el procés d’elaboració de les pintures. Fins aleshores es feien molent a mà minerals o amb colorants procedents de plantes i insectes. La Revolució Industrial va comportar la producció de pigments sintètics, com els grocs de cadmi o de crom, que els artistes barrejaven amb oli i aglutinants. Els artistes van començar a experimentar amb aquests pigments sintètics, que de vegades es preparaven de qualsevol manera sense comprovar-ne la longevitat, però que eren excepcionalment brillants, la qual cosa va fer possibles les lluminoses paletes del fauvisme, el postimpressionisme i la modernitat.

En aquells moments, molts artistes abandonaven les tècniques pictòriques tradicionals, tal com explica Lena Stringari, subdirectora i cap de restauració del Museu i la Fundació Solomon R. Guggenheim, que ha estudiat el canvi dels colors a les obres de Van Gogh: “Molts artistes treballaven a l’aire lliure i experimentaven amb diversos tipus de pintures i teories del color. Hi va haver una explosió de color amb el rebuig de l’acadèmia”.

Segons Jennifer Mass, això va fer que els nous pigments esdevinguessin molt populars, però són imprevisibles: “No podem dir «Ah, és un arbre, per tant ja sabem que el fullatge devia ser verd» perquè, en el cas de Matisse o Munch, això no sempre és veritat. O sigui que hem de recórrer a la ciència”.

Recuperar aquests tons és impossible, però la ciència ens hi pot acostar. Com diu Koen Janssens, un professor del departament de química de la Universitat d’Anvers que ha estudiat els pigments de Van Gogh, Matisse i altres artistes, “la idea és intentar, d’una manera diguem-ne virtual, revertir el temps”. Els restauradors no aplicaran nous pigments a una tela, però les reconstruccions digitals poden mirar cap al passat. La doctora Mass vaticina que les reconstruccions canviaran i utilitzaran la realitat augmentada: acostarem el mòbil a una pintura i veurem, sobreposat a la tela, el color que tenia abans.

El maridatge entre la física, la química orgànica i el món de l’art no ha sigut sempre fàcil, afirma Kilian Anheuser, director científic de Geneva Fine Art Analysis: “Fins fa molt poc, els historiadors de l’art eren els reis indiscutits, i van ser ells els que van insistir en tenir l’última paraula. I després, aquests últims anys, hem tingut una gran quantitat d’escàndols de falsificació en què les coses han sortit a la llum gràcies a la investigació científica, i per això s’ha girat una mica la truita”.

Ronald Varney, assessor artístic independent, afirma: “Segurament en el mercat de l’art hi ha una mica de resistència al món de la ciència. Encara és un negoci que depèn enormement dels coneixements de les persones, més que no pas de les màquines”. I afegeix que l’estudi de la degradació serà cada cop més important per als compradors, perquè “les condicions de l’obra són ara una cosa tremendament important”.

Pansir-se com una flor

No hi ha dubte que les investigacions han modificat les idees dels historiadors de l’art sobre algunes obres de Van Gogh. Aquests últims anys el Museu Van Gogh d’Amsterdam i el Metropolitan Museum de Nova York han organitzat exposicions que donaven especial importància als tons que estan desapareixent dels seus quadres. Tal com explica Teio Meedendorp, historiador de l’art i investigador del Museu Van Gogh, “en realitat no ens en vam començar a adonar fins fa deu anys”. “Els estudis que s’han centrat específicament en els aspectes tècnics han canviat la nostra manera de pensar”, explica.

Curiosament, Van Gogh, entre altres artistes, era conscient dels perills dels nous pigments: “Ho acabo de comprovar: tots els colors que l’impressionisme ha posat de moda són inestables”, va escriure al seu germà Theo el 1888. “Raó de més per aplicar-los sense por encara que quedin massa vius. El temps ja els suavitzarà prou”. En una carta posterior va escriure: “Les pintures es panseixen, com les flors”.

Traducció de Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

  • Etiquetes

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida