DE RERUM NATURA

En defensa dels nous ídols moderns

L'altre dia em ve un dels meus doctorands tot preocupat i m'explica que, de resultes d'haver obert una porta amb massa vehemència, havia fet vessar la tassa de te al científic estrella de la nostra universitat, un genetista prop de la jubilació a qui un dia o un altre haurien de donar un Nobel. El pobre ja es veia acomiadat de manera sumaríssima i havent d'acabar la tesi per correspondència. El vaig tranquil·litzar: a més de ser un savi, l'home de la camisa tacada de te és també una persona molt agradable. El seu cap no corria cap perill.

És inevitable que ens posem nerviosos quan estem en presència d'un dels nostres ídols, encara que a l'hora de la veritat siguin persones assequibles i sense gens de fums. Passa en totes les professions: els que estan al capdamunt de la cadena tròfica sempre intimiden una mica. Trobo que el cas dels científics importants hauria de ser més universal, perquè l'impacte de la seva feina ens afecta a tots. Però la realitat és que perdem la xaveta per un futbolista, de qui coneixem fins i tot la talla de calçotets que gasta i, en canvi, ni tan sols recordem el nom de l'últim premi Nobel de medicina.

Estic d'acord que resoldre els misteris de la natura i salvar vides no és tan vistós com marcar un gol per l'escaire de falta directa. Poca gent pagaria per asseure's a veure durant 90 minuts com treballem al laboratori: no és gens emocionant, ho reconec. Tot i això, no hauríem de limitar-nos a triar els ídols moderns només entre la gent del món de l'espectacle o acabarem condemnats a un futur ben lluent però buit per dins.

Més continguts de

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida