“Per explicar que la nit és fosca, no n’hi ha prou amb considerar que el sol es pon”

Es va dedicar a l’astronomia gairebé per casualitat. Després de llicenciar-se en física, havia de fer el servei militar i va decidir presentar-se com a tècnic per servir en un telescopi a Atacama. El va motivar el viatge i viure de prop l’experiència política encapçalada per Salvador Allende. Poc després d’arribar a Xile, el 1973, es va produir el cop d’estat, de manera que la política que li interessava no la va viure gens. Al desert, però, es va enamorar de les estrelles. Més tard, ho va fer de les paraules.

Com és que està tan interessat en les paraules?

Sempre he tingut un interès natural per la llengua. Quan vaig aprendre espanyol a Xile em va fascinar parlar un idioma que no havia estudiat a l’escola i adonar-me de les diferències culturals que es reflecteixen en una llengua. En l’àmbit de l’astronomia, em vaig anar adonant de mica en mica que hi havia moltes paraules d’ús comú que tenien relació amb el cel. Canícula, gira-sol, els dies de la setmana... I les paraules són com els bolets. Quan en trobes un, t’hi interesses i en vas trobant cada cop més. Vaig anar recollint aquestes paraules durant 20 anys i ara n’he fet un llibre. No es tracta d’un diccionari sinó d’una mena de viatge a través de tots els nivells del cosmos i de les paraules que ha generat la seva contemplació.

i els dies de la setmana són fàcils, però canícula... canícula

És de les meves favorites. Comença a Egipte. L’estrella Sírius s’aixeca just davant del Sol a l’estiu i, per tant, l’associaven amb la calor i les inundacions del Nil que fertilitzaven la terra. En la mitologia grega, Sírius era una gossa que seguia el caçador de la constel·lació d’Orió. Els romans van fusionar aquestes dues idees i van forjar el mot canícula, que s’associa amb la calor i té l’arrel llatina canis (gos).

Alguna altra de preferida?

Una de ben difícil: desig. Ni pel fons ni per la forma es diria que està relacionada amb el cel. El terme desig apareix com a contrari de la paraula considerar, que prové del llatí con (amb) i sider (astre). La van encunyar els mariners que s’orientaven amb les estrelles. Després va agafar un altre sentit: tenir en compte o mirar una cosa, examinar un problema. El contrari, desiderar, significava no mirar. Com que no sonava bé, es va acabar perdent la segona d i es va transformar en desig. Quan no es veu allò que s’estima, neix el desig.

El seu llibre dona una visió de la ciència molt integrada amb altres disciplines del pensament, i això no és gaire habitual.

Avui dia hi ha un excés d’especialització que fa mal a la cultura. Les idees d’altres camps poden ser inspiradores, fins i tot quan es fa recerca científica. Per exemple, la manera de classificar les galàxies és molt semblant a com es classifiquen els animals. A més, els avenços científics tenen impacte en la filosofia, el pensament i la visió que tenim de nosaltres mateixos. L’astronomia, per exemple, respon a preguntes que no només pertanyen a la ciència. D’on venim? Qui som? Estudiant el cel hem après que estem fets de partícules, entre les quals hi ha el ferro format a les estrelles.

Al llibre hi ha moltes mencions a poemes i textos literaris. La relació entre ciència i literatura ha sigut molt fèrtil al llarg de la història.

I tant. Edgar Allan Poe va publicar un assaig, Eureka, on s’estranyava que la nit fos fosca. Es pot pensar que és perquè el sol es pon, però amb això no n’hi ha prou per explicar-ho. De la mateixa manera que en un bosc sempre es veuen arbres al final, si l’Univers és tan gran s’haurien de veure estrelles en totes direccions. La primera solució correcta al problema la va donar Poe: la distància fins a les estrelles del fons és tan immensa que encara no ens n’ha arribat cap raig de llum. Un altre escriptor, el poeta Bernard Noël, deia que el cel comença arran de terra, i això és màgic. Recordo també una vinyeta en què es veu una cantonada amb una persona que es disposa a travessar un carrer i un cartell que diu Via Làctia (detall). No em diguis que això no és art [riu].

La ciència genera contínuament noves idees que tenen un impacte en molts àmbits culturals i que enriqueixen la nostra manera de veure el món.

A mi sempre m’agrada dir que hi ha més estrelles a l’Univers que grans de sorra a tota la Terra, però que la quantitat de grans de sorra que et caben a la mà és superior a la d’estrelles que pots veure a ull nu. Em sembla una metàfora perfecta de la infinitud. D’altra banda, avui sabem que la Terra té uns recursos limitats. Fa 20 anys que diem que hem de protegir el planeta, i finalment la gent ho comença a entendre. A més, hi ha una imatge que no s’ha analitzat prou: la Terra vista des de l’espai. A nosaltres ens sembla natural, però la meva àvia no la va veure mai. Som les primeres generacions que podem veure la Terra des de fora. Gràcies a això, tothom s’adona que la Terra és un planeta com un altre i es pot preguntar, per exemple, si hi ha vida més enllà.

Quan es parla de cultura, se sobreentén que inclou manifestacions com la música o la literatura, però la ciència sovint en queda fora. Què s’ha de fer per evitar-ho?

Cridar.

Daniel Kunth (París, 1946) és astrònom a l’Institut d’Astrofísica de París i director de recerca al Centre National de la Recherche Scientifique. Ha escrit Las palabras del cielo (Gedisa, 2017), un llibre sobre la influència de l’astronomia en el llenguatge quotidià.