Coneixem 118 elements, 90 dels quals són presents a la natura. La resta s’han obtingut per transmutacions nuclears. De la gran majoria dels elements artificials no se’n guarda ni un àtom: són radioactius, amb una vida curtíssima, i un cop se n’han obtingut prou nuclis per identificar-los, es desintegren en mil·lisegons i donen lloc a altres nuclis més petits i ja coneguts.
¿Com es pot fer un element que no existeix? Ha de tenir un nucli de nombre atòmic Z més gran que els coneguts i, per tant, ha de tenir més de 118 protons. Hi ha quatre laboratoris al món que ho intenten: a Darmstadt (Alemanya), a Dubna (Rússia), a Livermore (Estats Units) i al centre Riken (Japó). Tots segueixen la mateixa estratègia: bombardegen nuclis d’un element pesant amb nuclis d’un element més lleuger, amb l’esperança que algun dels nuclis lleugers superi la repulsió del nucli pesant i s’hi fusioni, com dues gotes d’oli a la superfície de l’aigua. Per exemple, l’element 118, l’oganessó, batejat així en honor al físic rus Oganesian, impulsor d’aquests estudis, es va obtenir a Dubna fent interaccionar nuclis de plom (Z=82) amb nuclis de criptó (36). El 2002 se’n van obtenir un o dos àtoms. El 2005, dos més, aquest cop fusionant californi (98) amb calci (20). Els organismes internacionals van acceptar els resultats dels experiments el 2006, però no va ser fins al 2016 que se li va donar nom oficial. Al Japó intenten obtenir l’element 119 amb nuclis de curi (96) i vanadi (23). Estimen que tindran algun resultat el 2022.
Per a què serveix tot això? Incrementa el coneixement científic, naturalment. Però tant de bo passi com amb el tecneci (43), que es va sintetitzar artificialment el 1937, sense que se li veiés cap aplicació, i que a partir dels anys seixanta s’ha convertit en un element que es fabrica rutinàriament als hospitals com a eina de diagnòstic en medicina nuclear.
