Els fills d’Armstrong es venen els records

Subhasten uns 3.000 objectes que havien estat del seu pare, mort el 2012, que va ser el primer home que va trepitjar la Lluna. Alguns dels objectes havien fet el viatge d’anada i tornada de l’Apol·lo 11

Kenneth Chang /the New York Times
6 min
01.Mark Armstrong, a l’esquerra, i Rick Armstrong observant els objectes del seu pare que posen a la venda a Dallas. 02. Còpia de la revista Newsweek amb Neil Armstrong a la portada. 03. Sobre commeratiu, l’“assegurança” de la família. 04. Bandera de seda que va anar a la Lluna amb l’Apol·lo 11. 05. Carta en què Diners li nega la targeta a l’astronauta.

L’estiu del 1969, Rick Armstrong tenia 12 anys i jugava a beisbol a la Lliga juvenil de Houston. L’havien seleccionat per jugar a l’All-Star Game, el partit de les primeres figures del beisbol, però no hi va poder participar perquè era a Cap Canaveral, a Florida, per veure com el seu pare, Neil A. Armstrong, s’enlairava cap a la Lluna.

“Jo no n’estava gens content”, diu el Rick, que té ara 61 anys.

Ara que s’acosta el cinquantè aniversari de l’Apol·lo 11, el Rick i el seu germà Mark, de 55 anys, subhastaran prop de 3.000 objectes del seu pare, que va morir el 2012. Mentrestant, reviuen la seva infància i el llegat permanent que els ha deixat el seu pare com a primera persona a trepitjar la Lluna.

“Ho entenc des del punt de vista intel·lectual”, diu el Rick. “Però per dintre no sé si arribaré a assimilar-ho mai. És que per a mi només és el meu pare”.

Els objectes que se subhastaran són banderes, medallons, sobres franquejats i altres records que van fer el viatge d’anada i tornada quan el mòdul lunar de l’Apol·lo 11 es va posar sobre la superfície de la Lluna el 20 de juliol del 1969. N’hi ha que són de molts anys abans, com ara la carta que Neil Armstrong va escriure de petit a l’Easter Bunny, el conill de Pasqua.

La major part del material ha estat tancada en soterranis i armaris durant dècades. Segons explica el Mark: “Ens va semblar que havíem de prendre mesures per garantir que les coses es mantinguessin en bon estat i, quan fos possible, es conservessin”. Podrien haver-ho donat tot a un museu o una universitat, però aleshores potser molts objectes, si no la majoria, haurien acabat tancats en caixes sense que ningú els veiés o estudiés. En una subhasta, tots els objectes s’investiguen a fons perquè els compradors sàpiguen el que estan comprant. Després se’n publiquen les fotos a internet. “Això vol dir que es conserva la història de cada objecte perquè tothom pugui veure-la i investigar-la més endavant”, afegeix el Mark. El primer lot, d’uns 800 objectes, es vendrà els dies 1 i 2 de novembre a Dallas.

Segons Michael Riley, director del departament d’exploració espacial de Heritage Auctions, ja fa dècades que molts astronautes de la NASA subhasten coses, però “Armstrong no ho va fer mai. Ningú sabia el que tenia ni el que guardava, si és que guardava res”. El Mark confessa que no ha sigut una decisió fàcil: “És una d’aquelles coses que et fan dubtar molt. ¿Hi estaria d’acord, el pare? Però ja veurem les coses positives que podrem fer amb els diners que en traguem”.

Tot i que als anys 60 els astronautes eren uns personatges molt famosos, el Rick recorda que la seva vida era “la normal d’un nen que viu en un barri residencial. No tenia la sensació que hi hagués res d’extraordinari”.

La seva mare, Janet Armstrong, ensenyava natació sincronitzada. Cada dia acostumaven a sopar a la mateixa hora. De vegades el seu pare arribava puntual a casa. De vegades era fora per coses de la NASA. Sempre els insistien que havien de treure bones notes a l’escola.

De tant en tant, quan la família feia vacances, anaven a Acapulco amb un petit avió privat del qual eren copropietaris. Segons el Mark: “El pare pilotava. La mare anava al seient del copilot i nosaltres sèiem al darrere. Portàvem una o dues ampolles buides per poder fer-hi pipí”.

La primera missió espacial d’Armstrong, la Gemini 8, va estar a punt d’acabar en un desastre. Va ser la primera vegada que els astronautes americans van aconseguir acoblar-se amb una altra nau espacial. Però un dels propulsors a bord del Gemini 8 va fallar i la nau va començar a girar cada vegada més de pressa. Quan els astronautes estaven a punt de perdre el coneixement, Armstrong va tancar els propulsors i va frenar la rotació amb el sistema de control de reentrada. El Rick i el Mark van tardar molts anys a saber que aquell dia el seu pare havia estat a punt de morir. “No ens adonàvem dels riscos”, diu el Rick. “No enteníem la complexitat del que volien fer”.

No cal dir que els astronautes sí que s’adonaven dels perills, però en el seu cas les assegurances de vida eren massa cares o ni tan sols n’hi havia. Per això, per a cada missió es feia una assegurança especial. Abans del llançament, els astronautes firmaven autògrafs en uns sobres commemoratius que es quedaven a la Terra: era una xarxa de seguretat per a les seves famílies, que els podrien vendre si els passava alguna tragèdia a l’espai.

El Mark explica: “Ens sentíem protegits. No ens plantejàvem mai si el pare tornaria o no. Només estava fent un vol. Era com si hagués agafat un avió per fer un viatge de negocis. Un viatge de negocis a la Lluna. Era ben bé així”.

Seguint l’Apol·lo 11 des de casa

L’atenció dels mitjans de comunicació es va intensificar en el cas de l’Apol·lo 11, fins al punt que un col·laborador de la revista Life va seguir la família Armstrong durant uns quants mesos. Quan hi havia una missió, les portes de les cases dels astronautes estaven perpètuament obertes, amb molt moviment de gent. Totes estaven equipades amb uns altaveus que transmetien tot el que passava al centre de control de la missió.

“El 20 de juliol del 1969, encara hi havia més gent a casa que els dies anteriors”, diu el Mark, que aleshores tenia 6 anys. Recorda que el seu pare i Buzz Aldrin van aterrar a la Lluna a última hora de la tarda. “Vaig menjar alguna cosa i, quan van tocar les 9, me’n vaig anar a dormir”. La seva mare el va despertar perquè veiés la passejada per la Lluna al televisor de 26 polzades de la sala d’estar. “Em sembla que era el televisor més gran que es podia comprar en aquella època”, explica el Rick, a qui, com que tenia 12 anys, li van donar permís per quedar-se despert tota l’estona.

La bandera més famosa de l’Apol·lo 11 va ser la que Neil Armstrong va clavar a la superfície de la Lluna. Però els astronautes també portaven un munt de banderes més petites, que formaven part de la multitud d’objectes que s’havien endut per al viatge. Esperen que, a la subhasta del novembre, les licitacions més altes seran per a una d’aquestes banderes nord-americanes, feta de seda i amb unes mides de 45 per 29 centímetres, que potser es vendrà per 300.000 dòlars o més.

De tota manera, segurament els artefactes més inusuals que van anar a la Lluna i van quedar en possessió de Neil Armstrong són unes peces de l’avió original dels germans Wright que, el 1903, va fer el primer vol amb motor. Armstrong va aconseguir trossos de tela de l’ala i de la fusta de l’hèlice. També se subhastaran.

El Rick diu que l’atenció que atreia la seva família “era gairebé inaguantable”. Es van traslladar a Bethesda (Maryland) quan Neil Armstrong va assumir funcions directives a la seu de la NASA. Posteriorment es van instal·lar a Ohio, l’estat natal de Neil Armstrong, on va fer de professor a la Universitat de Cincinnati. Van comprar una granja per viure amb una mica de tranquil·litat. Segons sembla, però, amb això de ser el primer home a trepitjar la Lluna no n’hi havia prou per obtenir una targeta de crèdit Diners Club. Neil Armstrong la va demanar el 1974 i l’hi van denegar.

Cada fill va seguir el seu camí. El Mark és desenvolupador informàtic. El Rick va estudiar biologia marina i va treballar com a entrenador d’animals fins que va fer un canvi de rumb i es va associar amb el seu germà en una empresa de software.

“Crec que moltes vegades el fill vol superar el pare”, diu el Rick. “Però molt aviat em vaig adonar que valia més que no m’hi amoïnés. Probablement, l’única oportunitat que em quedava era arribar a ser el primer home a Mart, però no era un objectiu professional gens realista. Vaig resoldre aquest tema molt aviat i em sembla que mai m’ha fet perdre la son”.

Al cap d’uns anys, Neil Armstrong gairebé es va retirar de la vida pública, però els seus fills neguen que fos un solitari. Segons el Rick, “era un paio força divertit”.

El Mark s’enrecorda d’una vegada que, pels volts del 1977, va acompanyar el seu pare a l’Opera House de Sydney, on havia de pronunciar una conferència. Neil Armstrong -deia el programa- no feia exercici perquè creia que el cor tenia un nombre limitat de batecs i ell no en volia desaprofitar cap, una afirmació feta, segurament en broma, el 1969 a la revista Life.

El Mark explica que el seu pare va pujar a l’escenari i va dir: “Abans de començar, vull aclarir una cosa”. Armstrong es va treure l’americana, va fer uns vint abdominals, es va aixecar, es va tornar a posar l’americana i, sense més comentaris, va començar la intervenció. “Vaig estar més orgullós d’ell quan feia aquestes flexions que quan va anar a la Lluna”, recorda el Mark.

Traducció Lídia Fernández Torrell

stats