ARTIFICIAL, NATURALMENT

La guerra química, la més temuda

Recentment s’ha parlat d’episodis de guerra química a Síria. Aquesta és una de les formes de guerra que més ens terroritza, i per això està prohibida per les convencions internacionals. El 1675 es van signar els primers tractats contra les bales verinoses, el 1864 es prohibien les armes que produïssin “sofriments innecessaris”, i així fins als tractats vigents del 1997, que prohibeixen l’ús i la compravenda d’armes químiques i dels principis actius requerits per fabricar-les. L’isopropanol, per exemple, és un alcohol com tants altres, que s’utilitza com a dissolvent per a desinfectants o detergents, i com a producte intermedi en la fabricació del sarín, un potent neurotòxic. Per aquest motiu, les empreses que l’exporten estan sotmeses a inspeccions i prohibicions.

¿És que els morts “químics” són més morts que els morts “metal·lúrgics”, per bales o per baionetes? La química, com la metal·lúrgia, fabrica substàncies que tenen múltiples usos. Un ganivet es pot fer servir per fer baionetes o per pelar patates. Ningú parla de la guerra metal·lúrgica i, en canvi, tothom ho fa de la guerra química. La química no es podrà treure mai de sobre aquesta dualitat: volem a casa productes químics inflamables, com el butà; tòxics, com els pesticides; oxidants, com l’aigua oxigenada; o àcids, com el salfumant. Tots són perillosos si se’n fa un mal ús. El clor, que tantes vides ha salvat gràcies a la cloració de les aigües, és el paradigma dels gasos asfixiants a la Primera Guerra Mundial, tot i que no va matar gaires soldats. Les armes químiques provoquen asfíxia, paràlisi, úlceres cutànies i altres danys terribles que generen molt de sofriment, i és això el que ens provoca aversió, especialment quan s’utilitzen contra la població civil. Hauríem de procurar que aquesta aversió s’estengués també a tota la resta d’armes.

Més continguts de