La genètica influeix poc en l’orientació sexual

Un gran estudi no troba cap “gen gai” i conclou que els factors que més determinen una conducta homosexual són ambientals, culturals i socials

Un nou i ambiciós estudi -el més exhaustiu dels que fins ara han analitzat la genètica de l’homosexualitat- ha descobert que la genètica sí que hi té un paper: és responsable potser de prop d’un terç (32%) de la influència en l’orientació sexual. Aquesta influència no prové d’un únic gen sinó de molts, milers, cadascun dels quals produeix un efecte minúscul, i són els factors socials o ambientals els que constitueixen la resta de l’explicació. Per tant, és impossible predir l’orientació sexual a través dels gens.

“Espero que la ciència serveixi per conscienciar una mica més sobre la naturalitat i normalitat de la conducta homosexual”, afirma Benjamin Neale, genetista del Broad Institute del MIT i Harvard, un dels autors de l’estudi. “Està escrita als nostres gens i forma part del nostre entorn. Forma part de la nostra espècie i forma part de qui som”.

Un estudi polèmic

Abans que fa uns dies aparegués a la revista Science, l’estudi ja havia sigut motiu de debat i preocupació, fins i tot dintre del prestigiós Broad Institute. A diversos científics i membres del col·lectiu LGBTI de l’institut els preocupava que aquests resultats donessin munició als que busquen servir-se de la ciència per reforçar els prejudicis i la discriminació contra els gais.

Una de les preocupacions és que la demostració de la influència dels gens en el comportament homosexual pugui portar els activistes contraris als gais a demanar que s’editin els gens o se seleccionin els embrions, encara que això sigui tècnicament impossible. Un altre temor és que la demostració que els gens només hi tenen un paper parcial doni ales als que afirmen que ser gai és una decisió personal i defensen tàctiques com la teràpia de conversió.

“No estic gens d’acord amb la publicació de l’estudi”, afirma Steven Reilly, genetista i investigador que forma part del comitè director d’Out@Broad, el grup LGBTI de l’institut: “És una cosa que es pot malinterpretar. En un món sense discriminacions, entendre el comportament humà és un objectiu noble, però no vivim en un món així”.

Les discussions entre l’equip de Neale i els col·legues que qüestionaven la investigació es van allargar mesos. Segons ell, l’equip, format també per psicòlegs i sociòlegs, va tenir en compte els suggeriments d’aquests col·legues i de grups LGTBI de fora de la institució per precisar-ne els continguts.

Segons explica Neale, que és gai: “Sí que he sentit gent que deia «Quina necessitat hi ha de fer això?», i hi havia una mica de resistència. Personalment, encara em preocupa que els que promouen l’odi en facin un mal ús deliberat, però estic convençut que l’enfocament proactiu que hi hem aplicat és important, així com molts aspectes de participació ciutadana que hi hem provat d’introduir”. Quan l’estudi es va publicar a internet, el Broad Institute va prendre una mesura poc habitual: hi va publicar també articles de Reilly i d’altres que plantejaven dubtes en matèria d’ètica i ciència, i sobre les repercussions socials del projecte.

Joe Vitti, investigador del Broad Institute, escriu en un article: “Com a queer i genetista, m’esforço per entendre les motivacions que hi ha al darrere d’un estudi d’associació del genoma complet per a comportaments no heterosexuals. Encara no he trobat cap argument convincent que em demostri que els possibles beneficis d’aquest estudi compensaran el mal que pugui fer”.

Les diferents opinions de científics que s’identifiquen com a LGBTI posa de manifest una conclusió fonamental de l’estudi: la sexualitat és complicada.

Una mostra limitada

L’estudi ha analitzat les dades genètiques de 408.000 persones d’una gran base de dades britànica, el Biobank, que entre el 2006 i el 2010, quan tenien entre 40 i 69 anys, van contestar un munt de preguntes sobre la seva salut i comportament. Els investigadors també van utilitzar les dades de prop de 70.000 clients del servei de proves genètiques 23andMe; amb 51 anys de mitjana, eren majoritàriament nord-americans i havien respost a les preguntes sobre orientació sexual. Tots eren blancs d’ascendència europea, un dels factors que, com assenyalen els autors, impedeixen en part que l’estudi es pugui generalitzar. No s’hi incloïen transsexuals.

Els investigadors es van centrar sobretot en les respostes a una pregunta: si aquella persona havia tingut relacions sexuals amb algú del mateix sexe, ni que fos només una vegada.

A la mostra de 23andMe, un percentatge molt més alt -al voltant del 19% al costat del 3% de la mostra de Biobank- esmentava una experiència amb una persona del mateix sexe. Aquesta diferència pot estar relacionada amb factors culturals o amb la possibilitat que l’estudi de 23andMe sobre orientació sexual atragués més participants LGBTI. Malgrat les seves limitacions, aquesta investigació ha sigut molt més exhaustiva i variada que els estudis anteriors, que normalment se centraven en homes homosexuals, sovint bessons o amb algun altre tipus de relació.

“Només el fet que tinguin en compte les dones ja s’ha de celebrar”, diu Melinda Mills, professora de sociologia de la Universitat d’Oxford, que ha escrit una ressenya publicada per Science al costat de l’estudi.

Una conclusió delicada

Mitjançant tècniques de big data, els investigadors han calculat que les variants genètiques comunes -diferències d’una sola lletra en seqüències d’ADN- expliquen entre el 8% i el 25% de la conducta homosexual. Diuen que la resta del 32% podria incloure efectes genètics que no han pogut quantificar. Els investigadors van identificar cinc variants genètiques presents en genomes complets que semblen implicades. Segons diuen, aquests cinc variants representen menys de l’1% de les influències genètiques.

I quan els científics van intentar fer servir marcadors genètics per predir el comportament sexual explicitat per persones incloses en conjunts de dades no relacionats, es va veure que era una informació genètica massa escassa per poder fer aquesta predicció.

Segons Andrea Ganna, el primer autor de l’estudi i membre de l’Institut de Medicina Molecular de Finlàndia: “Com que preveiem que la suma dels efectes que observem variarà en funció de la societat i del pas del temps, serà impossible predir l’activitat o orientació sexual només amb la genètica”.

Tal com explica Melinda Mills, tot i que moltes variants genètiques solen tenir el mateix efecte en els homes que en les dones, dues de les cinc variants trobades per l’equip només apareixen en els homes, i una només s’ha trobat entre les dones.

A banda d’això, els investigadors han arribat a una conclusió especialment delicada: el fet que algú hagi tingut alguna vegada relacions homosexuals presenta correlacions genètiques amb problemes de salut mental, com ara la depressió o l’esquizofrènia, i amb conductes com comportaments d’alt risc, el consum de cànnabis, l’obertura a noves experiències i la soledat.

Els autors han subratllat que l’estudi no insinua que l’homosexualitat sigui causada per aquestes patologies o conductes, sinó que més aviat considera que les experiències socials discriminatòries poden exacerbar alguns d’aquests trastorns.

“El que més ens preocupa és que es tergiversin les nostres conclusions sobre la salut mental”, comenta el doctor Neale. “Aquest és el gran problema quan busques la genètica de l’orientació sexual: el context social podria ser el que més determina l’expressió del tret”, afirma Jeremy Yoder, professor adjunt de biologia de la Universitat estatal de Califòrnia a Northridge, que és gai i està al corrent de les investigacions genètiques en aquest camp.

Altres diferències: l’edat

Benjamin Neale explica que els joves que van participar en l’estudi eren molt més propensos que les persones grans a parlar d’experiències homosexuals, cosa que potser reflecteix un nivell més alt d’acceptació social. Els científics es van adonar que aquestes persones grans havien assolit la majoria d’edat quan l’homosexualitat estava penalitzat a la Gran Bretanya i que durant gran part de la seva vida aquest comportament s’havia considerat un trastorn psiquiàtric.

Segons Reilly, aquestes diferències per edat demostren la dificultat d’obtenir informació biològica prou representativa a partir d’una mostra tan influenciada pels canvis d’actitud de la societat. Una persona imbuïda d’una cultura que demonitzava la intimitat entre persones del mateix sexe ha de ser molt valenta per revelar-la en un estudi.

Els investigadors també van analitzar la resposta a preguntes sobre la identitat sexual i amb quin dels dos sexes tenien fantasies. Aquí van trobar un considerable solapament genètic entre aquests resultats i els de si mai havien tingut relacions homosexuals. Això fa pensar que aquests aspectes de l’orientació sexual comparteixen una genètica comuna.

Dean Hamer, un antic científic dels Instituts Nacionals de Salut que el 1993 va dirigir el primer estudi d’alt nivell que va identificar un vincle genètic amb l’homosexualitat, diu que està content de veure una investigació tan exhaustiva. “Dit això, vull subratllar que no és un estudi sobre gens gais, sinó sobre el que porta la gent a tenir una sola experiència homosexual o més”, afegeix Hamer, ara autor i cineasta. El gen que va identificar era al cromosoma X, un dels cromosomes sexuals, el qual, segons el nou estudi, no té cap relació amb els comportaments homosexuals. La gran majoria d’experts coincideixen que aquesta investigació és obra de científics de primer ordre.

“La primera vegada que vaig veure l’estudi em vaig quedar un moment sense respiració. Vaig pensar: oh, no!”, diu Melinda Mills. “Però hi treballen els millors genetistes i alguns dels millors sociòlegs en aquest camp. O sigui que, si algú ho havia de fer, m’alegro que siguin ells”. En efecte, el doctor Neale, que també assessora empreses farmacèutiques, diu que una de les raons per les quals el seu equip va fer aquest estudi va ser evitar que el comencessin abans investigadors menys rigorosos, “tenint en compte que és un tema molt delicat, molt candent i també molt íntim”.

La diversitat natural

Robbee Wedow, membre de l’equip de recerca i també d’Out@Broad, ha fet de pont i ha organitzat reunions entre els investigadors i els crítics amb l’estudi. “Em vaig criar en una família evangèlica molt religiosa”, explica Wedow, que també és membre del departament de sociologia de Harvard. “Estava molt desconcertat perquè no m’atreien les dones i m’atreien els homes, i estava convençut que era pecat i aniria a l’infern. [Durant molt de temps] em vaig fer el ferm propòsit de superar-ho resant, vaig intentar que m’agradessin les noies, vaig intentar tenir nòvies”, explica. “No era la mena de cosa que jo precisament hauria triat. Hi havia d’haver algun motiu biològic”. I conclou: “Dir «Em sap greu però això no ho pots estudiar» reforça la idea que és una cosa que s’ha d’estigmatitzar”.

Els grups del col·lectiu LGTBI que s’han consultat no semblen tan preocupats com alguns membres d’Out@ Broad. Zeke Stokes, responsable de programes de l’organització GLAAD, a qui fa uns mesos se li van ensenyar les conclusions de l’estudi, ha dit: “Qualsevol LGTBI sap que la seva identitat és complicada, i el fet que la ciència ho corrobori és positiu”.

El doctor Neale afirma que, per damunt de tot, l’estudi demostra que “la diversitat és part natural de la nostra experiència i part natural del que veiem en la genètica. I crec que, en el fons, això és bonic. Com diu Hamer: “Esclar que no han trobat cap gen gai, ni tampoc el buscaven”.

Traducció de Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times

Més continguts de

Blogs de ciència