SALUT

La inclusió de la transsexualitat al sistema sanitari, una tasca pendent

Alguns protocols encara la consideren una malaltia

¿Hi ha diferències entre el cervell de les persones transsexuals i el de les que no ho són? ¿Està codificada als gens, la transsexualitat? Preguntes com aquestes són legítimes des d’un punt de vista científic. Sembla raonable pensar que el fet de conèixer millor la transsexualitat pot ajudar a millorar la qualitat de vida de les persones transsexuals. Però, moltes vegades, els encerts de la ciència no es produeixen en la recerca de respostes, sinó en la formulació de les preguntes adequades en el moment idoni.

De moment se sap que els estudis que s’han fet fins ara amb aquest enfocament estrictament biològic no han aportat cap resposta concloent. Tal com explicava aquesta setmana en una taula rodona Rosa Almirall, ginecòloga i fundadora del Servei de Promoció a la Salut de les Persones Trans (Trànsit) de l’Institut Català de la Salut, “amb la gran plasticitat que té el cervell serà molt difícil trobar aquestes diferències”. Felipe Hurtado, psicòleg clínic de la Unitat d’Identitat de Gènere del País Valencià, afegia que “la personalitat té una base genètica i la identitat forma part de la personalitat, però els factors educatius i socials són molt importants”. Tot i que hi ha qui es formula les preguntes que obrien aquest text, l’atenció sanitària a les persones transsexuals continua, ben sovint, ancorada en dinàmiques estigmatitzadores. ¿I si s’invertís la recerca en millorar directament la qualitat de vida d’aquestes persones?

“Quan vaig anar a la consulta em van preguntar amb quines joguines jugava de petita, si m’agradaven els nois o les noies i quin rol havia assumit en la meva relació de parella”, explicava Oihan Iturbide, biòleg i fundador de l’editorial Next Door Publishers, dedicada a la divulgació científica. “Per accedir al tractament hormonal vaig respondre el que aquella persona volia sentir, però aquest tracte és denigrant”, va denunciar Iturbide. “A més -afegia-, hi ha molta gent jove que no ho gestiona així i acaben sent obligats a viure uns mesos amb la nova identitat sense cap tractament ni canvi de nom, cosa que implica un deteriorament de la seva salut mental”. “I això és violència estructural”, va reblar.

Ciència i transsexualitat a debat

Almirall, Hurtado i Iturbide han participat aquesta setmana en una taula rodona sobre ciència i transsexualitat, organitzada pel Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat de la Universitat Pompeu Fabra. La conversa va posar de manifest que tant el sistema educatiu com el sanitari, tot i que han millorat els últims anys, encara no estan preparats adequadament per atendre les persones transsexuals. Segons Hurtado, “històricament la transsexualitat ha passat de ser considerada un delicte a un trastorn mental, cosa que ha fomentat l’estigmatització de les persones transsexuals”. Actualment, l’OMS ja no la situa en una categoria diagnòstica sinó que l’encabeix en l’apartat on hi ha l’estrès psicosocial i els conflictes paternofilials, de manera que es pugui tenir dret a l’atenció sanitària. “¿Oi que un embaràs no és una malaltia però pot requerir atenció sanitària? Doncs amb la transsexualitat passa el mateix”, explicava Hurtado.

Malgrat aquest canvi, segons Almirall “es continuen aplicant protocols que consideren la transsexualitat com una malaltia mental”. “S’hi aplica un acompanyament exclusivament mèdic i no social -denunciava- i, sovint, és més efectiu l’acompanyament per iguals, com per exemple el d’associacions de pares i mares de menors transsexuals”. “Al capdavall -explicava-, el protocol mèdic és senzill, mentre que la part difícil és l’acompanyament”. Un protocol mèdic que, tal com es va posar damunt la taula, podria no ser voluntari sempre. “¿Fins a quin punt la modificació del cos es fa perquè la persona la necessita o perquè la societat reclama només dos tipus de cossos?”, es preguntava Almirall. En aquest sentit, Hurtado apuntava que “la identitat de gènere l’ha de determinar cada persona i que la medicalització ha de ser voluntària a partir d’un assessorament basat en la lliure elecció, la igualtat i la dignitat de les persones transsexuals”.

Però, per arribar fins aquí, els tres ponents coincidien que encara fa falta molta formació, tant a la universitat com al sistema sanitari. “He sigut el primer pacient transsexual en moltes consultes i no sabien com tractar-me”, explicava Iturbide. “Cal actualitzar la formació dels professionals -reclamava- i, sobretot, incloure en aquesta formació les persones no binàries”, les que no s’identifiquen ni amb les categories de gènere d’home o dona, ni amb les categories de sexe biològic de mascle o femella.

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida