El metge català que pot erradicar una malaltia

Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980) ha trobat un tractament que permet erradicar el pian, una malaltia tropical oblidada. Si se’n surt, seria la segona vegada a la història que s’erradica una malaltia.

Toni Pou
8 min
El metge català que pot erradicar una malaltia

Afecta nens d’entre 5 i 15 anys. No els mata però els entristeix, els deforma i els discapacita des de fa un milió d’anys. Se’n notifiquen 100.000 casos anualment i hi ha 80 milions de persones en risc a tot el món. Es diu pian. És una malaltia tropical oblidada provocada per un bacteri que comença amb úlceres a la pell. Si no es tracta, les ferides poden penetrar fins als ossos, rosegar-los i deformar-los.

El metge i investigador català Oriol Mitjà, del centre de recerca ISGlobal (Institut de Salut Global), un centre impulsat per l’Obra Social La Caixa, ha trobat una manera senzilla i barata d’erradicar aquesta malaltia. Fa set anys que viu a Lihir, una illa remota de Papua Nova Guinea on al costat d’esculls coral·lins, aigües turqueses i una jungla esponerosa, els nens van despullats, bruts i comparteixen fangars de jocs amb els porcs, les gallines i les escombraries. Des d’allà, ha dut a terme la recerca necessària per poder afirmar amb contundència que el pian pot ser la segona malaltia humana a ser erradicada, després de l’eliminació de la verola el 1980. Aquesta troballa insòlita i esperançadora ha motivat la realització del documental On acaben els camins, dirigit per la periodista Noemí Cuní i estrenat l’any passat a TV3.

Aquesta setmana, Oriol Mitjà ha canviat la màniga curta i els guants de làtex per una americana. Juntament amb Noemí Cuní, s’ha desplaçat fins al cor de la governança del Vell Continent, el Parlament Europeu de Brussel·les. Acollits per l’eurodiputat català Ernest Urtasun, del grup d’Els Verds-Aliança Lliure Europea, i l’eurodiputada italiana Elly Schlein, de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates, metge i periodista van ser el centre d’un debat sobre l’erradicació d’aquesta malaltia que assota les zones més pobres del planeta.

Mantenint en tot moment un somriure i una passió que semblen impossibles d’erradicar, Oriol Mitjà va instar el Parlament Europeu a aconseguir el finançament necessari per fer desaparèixer el pian. I encara va tenir temps d’atendre l’ARA a la cosmopolita cafeteria del Parlament.

Per què les malalties com el pian s’anomenen oblidades? oblidades

Perquè no són prioritàries per als països desenvolupats. Aquí, com que som molt alarmistes, només ens preocupem de les malalties que són una amenaça per a nosaltres o de les que maten moltes persones, com la malària, la sida o la tuberculosi. Les malalties oblidades tindrien una solució fàcil si s’hi dediquessin recursos. Tractar-les no és costós, però no hi ha interès.

Podent ser un neurocirurgià o un cardiòleg, per què es va especialitzar en malalties oblidades?

La raó per la qual em vaig dedicar a la medicina no era fer-me ric ni famós. Des de bon principi, el que m’agradava de la medicina era ajudar altres persones. Quan vaig entrar en el món de la medicina interna, em vaig adonar que les infeccions són una causa de mort molt important entre els pobres, mentre que als països rics ho són malalties com el càncer o altres afeccions relacionades amb la dieta. L’interès per les infeccions em va portar fins a les malalties oblidades.

Tot va començar quan un dia li van oferir feina a Papua Nova Guinea.

Era un dia de maig i estava fent la meva última guàrdia, dels centenars que havia fet durant la residència. Llavors em va arribar l’oferta: anar a Papua Nova Guinea per treballar en un projecte sobre malalties parasitàries. Havia fet un màster en medicina tropical i tenia ganes de descobrir coses noves. Vaig acceptar.

I va aterrar en un món diferent.

Lihir és un lloc preciós, una illa paradisíaca, però en arribar veus una sèrie de poblats indígenes molt pobres que no tenen roba, ni xarxes d’electricitat ni d’aigua potable. Jo ja havia estat a Moçambic, a l’Índia i a la Xina, i no em va sorprendre la pobresa. Des del punt de vista d’un metge, és una situació molt interessant, perquè sents que pots salvar moltes persones, que la teva activitat és important.

Allà va descobrir el pian.

Si regirés els apunts de la carrera, m’adonaria que segur que algun dia me n’havien parlat, però és una malaltia molt desconeguda. La pateix molta gent però no es coneix perquè afecta els més pobres. Mai s’han fet esforços per lluitar-hi. Els esforços normalment estan motivats per un benefici i en el cas del pian no hi ha hagut recerca ni programes de salut pública. Mai s’ha vist que aquesta malaltia pogués donar cap benefici. Fixa’t si és greu el cas que ni els mateixos metges la coneixíem. Des de bon principi vaig veure que es tractava d’una cosa diferent de tot el que coneixia. Com a metge tinc bastant bon ull clínic, sempre he relacionat molt bé els símptomes i he sigut bo amb els diagnòstics. En canvi, quan em vaig trobar amb el pian, sabia que no sabia el que era. No era res que hagués vist abans.

Cada any hi ha 100.000 nous casos de pian.

I només són la punta de l’iceberg. Hi ha moltes persones portadores de la malaltia que no desenvolupen símptomes com les úlceres. També hi ha molts casos que no es notifiquen. A Papua Nova Guinea es notifiquen 30.000 casos l’any. A Ghana, 20.000. Però hi ha països com el Congo o la República Centreafricana, que estan en guerra, on es notificaven només 100 o 200 casos a l’any. Després de fer-hi algunes inspeccions, s’ha vist que n’hi ha molts més.

Per què el pian només és present als països tropicals?

Al bacteri del pian li agraden els llocs humits, i els tròpics ho són. Aquí tenim un rebrot de la sífilis, que és cosina germana seva, i d’altres malalties de transmissió sexual, provocat per les xarxes de prostitució i la falta de prevenció en les relacions sexuals. Aquí el bacteri es refugia en els genitals, que són llocs humits, però als tròpics campa per tot arreu. El pian i la sífilis són molt semblants, però el pian no necessita un contacte sexual per transmetre’s sinó que en té prou amb un contacte directe. La sífilis és venèria, es transmet només entre adults, però el pian es transmet sobretot entre nens.

Per què?

Els adults desenvolupen una mica d’immunitat però els nens encara no ho han fet i estan exposats per primera vegada al bacteri. Quan es fan petits talls al bosc o als esculls de corall, el bacteri aprofita i es fica a la ferida. Com que juguen amb altres nens i hi tenen molt de contacte directe, la malaltia es transmet fàcilment entre ells. Els adults no tenen tant de contacte directe amb altres adults i, a més, van més ben vestits.

Allà va descobrir que hi havia molta gent afectada per la malaltia.

El que més em va sobtar és que anava pel carrer i veia molts nens amb úlceres grosses a les cames. No és normal que hi hagi tanta gent afectada. Es tracta d’un problema de salut pública.

A quin percentatge de la població afecta?

Entre el 5% i el 8% dels nens tenen úlceres. Quan es fa un test sanguini, es veu que entre el 30% i el 40% són portadors de la malaltia.

Com es tractava fins ara?

Amb una injecció de penicil·lina. És un tractament eficaç però dolorós, perquè la penicil·lina cristal·litza i provoca petits abscessos. Els nens ploren i s’escapen. No els agrada.

Per això va desenvolupar un nou tractament.

Calia trobar un remei més fàcil d’administrar. Quan hi vam pensar, vam revisar tot el catàleg d’antibiòtics per trobar-ne un que tingués les propietats adequades. Vam triar l’azitromicina, un antibiòtic segur i eficaç que s’havia utilitzat per tractar infeccions respiratòries com les otitis o les sinusitis, sobretot en nens petits. Aleshores vam fer un assaig clínic amb 250 nens: a la meitat els vam donar azitromicina, i a l’altra meitat, penicil·lina. Vam veure que l’azitromicina anava millor i no tenia efectes adversos. A més, també curava altres infeccions que patien els nens. Vam explicar la troballa a la OMS i ens vam posar a dissenyar una estratègia d’erradicació.

I aquesta estratègia s’està implementant?

Hem fet un projecte pilot a Papua Nova Guinea que ha acabat aquest any i els resultats han sigut molt bons. Tenim l’evidència científica que el pian es pot erradicar i sabem com fer-ho. Només ens falten els diners per fer-ho realitat.

De quants diners estem parlant?

El tractament costa 50 cèntims d’euro per persona. Distribuir-lo costa mig euro més per pacient. Depenent del nombre total de casos que hi hagi realment al món, l’erradicació del pian pot arribar a costar un total de 300 milions d’euros.

Els ha aconseguit?

De moment tenim garantida la provisió de medicaments. Primer vam mantenir converses amb la farmacèutica Pfizer, que era qui tenia la patent de l’azitromicina. Semblava el partner natural del projecte, però va decidir no col·laborar-hi. Per sort, el fabricant més important de medicaments genèrics del Brasil, EMS, s’hi ha compromès amb una donació massiva d’azitromicina. Donarà totes les dosis que facin falta per erradicar la malaltia.

Si es disposés dels diners, quan es trigaria a erradicar el pian?

El pla de l’OMS comença en una sèrie de països i se n’hi van afegint d’altres. En total, es pot trigar entre 4 i 6 anys a erradicar-la. És un període curt i tenim la certesa que ho podem fer.

Per això ha vingut al Parlament Europeu?

Sí, per donar visibilitat a les malalties de la pobresa, que són un símptoma d’inequitat. Volem fer una crida perquè el Parlament Europeu aconsegueixi ajudes. La Comissió Europea té molt de pressupost i línies de recerca i cooperació internacional amb fons de gairebé 50.000 milions d’euros. La nostra demanda està ben alineada estratègicament amb les prioritats del Parlament Europeu, que són acabar amb la inequitat i la pobresa. A més, es tracta d’una iniciativa que ve de Catalunya, és a dir, d’Europa.

És agosarat, doncs, dir que els pròxims anys es podrà erradicar el pian?

No. Per aconseguir que no quedi cap cas a tot el món s’ha de tenir una eina eficaç, barata i senzilla d’administrar perquè pugui arribar a tot arreu. I això ho tenim. Des del punt de vista científic, hem de determinar si amb dues dosis recordatòries als 6 i als 12 mesos aconseguim eliminar-la més ràpidament. Això també lliga amb una altra cosa que hem de vigilar molt bé: l’aparició de resistència. En aquest sentit, tenim l’avantatge de saber exactament com ha de mutar el bacteri per convertir-se en resistent a l’azitromicina. Com que volem evitar l’aparició de resistències, no li podem donar gaire temps. Cal combatre’l de manera molt potent des del principi i probablement la millor manera de fer-ho és administrant tres dosis. D’altra banda, falta finançament per distribuir la medicació, però som optimistes. El pian és una malaltia molt trista però molt fàcil de curar. Seria terrible i molt injust que no distribuíssim aquesta medicina.

Ha recorregut un llarg camí i encara ha de fer molta feina aconseguir l’erradicació del pian. Hi ha hagut moments difícils en aquest camí?

Molts. És dur estar sol en un país llunyà, en una cultura diferent on no trobes el suport dels amics, els col·legues o la parella. A més, hi ha molts moments de crisi. Un dia no es pot salvar una persona perquè la medicina no ha arribat a temps. A llocs com Lihir hi ha moltes persones que es moren d’una infecció. Com a metge del primer món, treballar allà és molt dur perquè ets perfectament conscient que moltes d’aquestes persones es podrien haver salvat.

Però també hi ha bons moments, oi?

Com a investigador, recordo especialment el moment en què vaig donar la primera pastilla d’azitromicina al primer nen. Quan la recerca avança en el desconegut i trobes una resposta positiva, és un moment una mica eureka, una descoberta no del tot inesperada però sí confirmada per primer cop.

A part de l’erradicació del pian, quins projectes de futur té?

El 2012 vam demostrar que una pastilla d’azitromicina curava un nen. El 2015 vam comprovar que si s’administrava la pastilla a tot el poble, tothom es curava i, a més, s’aturava la transmissió del pian. Ara volem administrar un tractament combinat de dos antibiòtics i eliminar set malalties oblidades de cop. Moltes d’aquestes malalties són endèmiques i coincideixen en el mateix territori. Aquests nens tenen cucs, tenen paràsits a la sang, són portadors del bacteri del tracoma, que afecta els ulls... Amb la combinació de dos antibiòtics es pot eliminar aquest conjunt de malalties.

Li han dit alguna vegada que és un activista?

La meva feina sobretot és la recerca, però he viscut tants anys a Papua Nova Guinea que conec molt bé la problemàtica de la pobresa. M’he adonat que no hi ha gaire gent que hagi viscut en països pobres i que hagi conviscut amb la pobresa. Hi ha tanta necessitat de cridar l’atenció sobre aquesta problemàtica i de fer denúncia social, que no puc deslligar l’activisme de la meva feina com a investigador.

stats