El món de la informació i divulgació científiques ha de tenir molt en compte que la (en general) limitada cultura científica del públic compromet la seva capacitat de comprendre que la pròpia generació del coneixement científic està sempre en evolució i, per tant, impedeix entendre en tota la seva amplitud determinats conceptes científics, així com els avantatges i inconvenients dels avenços tecnològics i sobretot mèdics. En aquest sentit, és determinant tenir en compte que en la majoria dels casos la nostra percepció està molt mediatitzada per la confiança que es deriva dels mitjans de comunicació als quals som fidels, i de la idea que es genera sobre què opinen o perceben els altres, sigui realment informació rigorosa o la translació de creences personals. Uns els altres que són aquests lectors del nostre mateix diari i sobretot aquells que comparteixen informació a la nostra xarxa social, i que per tant ens indueixen una certa seguretat en el moment d’abordar un tema determinat, ja que ens sentim acompanyats de col·lectius i persones que, en principi, s’informen per les mateixes vies que nosaltres, que són en les que acabem confiant. Per això, periodistes i divulgadors de les ciències tenim una responsabilitat afegida a l’estricta informació de la transmissió del coneixement. Per a una majoria de la ciutadania, els missatges que reben dels mitjans de comunicació conformen la seva opinió i influeixen decisivament en la seva formació cultural. L’aprenentatge continuat al llarg de les seves vides es dona sovint a través dels mitjans de comunicació. Així doncs, la informació i divulgació de les ciències ha de ser conscient d’aquest important valor afegit -la transmissió cultural- a la simple informació per no caure també en aquest àmbit en la disseminació de postveritats. Els periodistes, vulguem o no, a més d’informar, eduquem.
