Publicitat
Publicitat

Els virus han definit l’evolució humana

Una proteïna que regula els gens havia sigut originalment un antivirus

La relació que els humans tenim amb els microbis sempre ha sigut d’amor i odi. Durant una gran part de la nostra història, els microorganismes han sigut enemics temibles, responsables de la majoria de morts i, per tant, decisius en el fet que l’esperança de vida mitjana no superés els quaranta anys. No ha sigut fins que hem après a mantenir-los a ratlla, amb les vacunes i els antibiòtics, que no hem aconseguit que un percentatge elevat de la població arribi a edats avançades. Però compartir el planeta amb ells també té coses positives. Darrerament s’ha vist que també han influït en la nostra evolució.

Simplificant-ho una mica, la selecció natural és el que fa que una característica que proporciona un avantatge a l’organisme que la té s’acabi incorporant al genoma comú. Això passa perquè aquests individus afortunats es reprodueixen millor. Els seus descendents hereten aquesta habilitat i, amb el temps, acaben convertint-se en majoritaris, fins al punt de dominar la població. Així és com la vida a la Terra ha evolucionat a partir d’una cèl·lula que va viure fa gairebé quatre mil milions d’anys i que és l’avantpassat de tots. Una part d’aquesta adaptació a l’entorn l’han determinat les interaccions amb els altres éssers vius.

Coevolució amb virus i bacteris

Sense el conjunt de bacteris que viuen dins i sobre el nostre cos, l’anomenat microbioma, la nostra existència seria molt més complicada. Aquests bacteris bons, que no causen malalties, ens protegeixen contra els seus germans més agressius i ens ajuden en algunes funcions vitals, com per exemple a processar aliments. Encara més: últimament s’ha vist que el microbioma podria influir en la personalitat, determinar el nostre pes i fins i tot ser clau a l’hora de definir si envellirem millor o pitjor. Així doncs, aquesta simbiosi ha sigut decisiva per definir l’espècie humana tal com la coneixem ara.

Els microbis dolents també han tingut un impacte substancial en aquest procés. Des de ben aviat, un enemic comú de la majoria d’organismes han sigut els virus. Els virus són la mínima expressió de la vida, reduïda només a una colla de gens i una càpsula protectora, fins al punt que molts científics discuteixen que realment se’ls pugui considerar éssers vius. El cert és que són incapaços de sobreviure per si mateixos, i per això han d’envair cèl·lules i aprofitar les eines que hi troben a dins per copiar-se i perpetuar-se. El fet que solen destruir les cèl·lules que infecten comporta que puguin resultar mortals en moltes ocasions i, per tant, els organismes han hagut de trobar la manera de defensar-se’n. Així, la lluita contra els virus ha fet que totes dues bandes evolucionessin en paral·lel, influint-se els uns als altres. Si l’evolució dotava un organisme amb un mecanisme contra els virus, els virus acabaven desenvolupant la manera de superar-lo. I així al llarg dels segles.

Però sembla que això ha tingut certes conseqüències inesperades que han modificat les característiques dels humans més enllà dels nostres sistemes de defensa. Recentment s’ha descobert que una proteïna que regula els gens, anomenada Drosha, havia sigut originalment un antivirus. Un article publicat a la revista Nature pel grup del doctor Benjamin tenOever, del Mount Sinai Hospital de Nova York, proposa que, encara ara, la Drosha deixa la seva tasca habitual de controlar el genoma per anar a caçar els virus que infecten una cèl·lula. A més, han vist que és un sistema present en la majoria d’éssers vius. Això fa suposar que la Drosha formava part d’un dels primers mecanismes protectors que van existir a la natura.

Tot plegat demostra que, mentre que amb alguns microbis hem aconseguit una relació col·laborativa convenient per a tots, l’antagonisme violent amb uns altres, que semblaria només un obstacle per a la supervivència, també ens ha proporcionat eines útils. Algunes d’aquestes eines han resultat tenir més funcions del que semblava inicialment, amb habilitats que han encaixat en altres processos biològics. Sense els virus potser mai no hauríem desenvolupat un genoma tan complex, no hauríem pogut aturar un càncer abans que es formi i moltes altres coses que anem descobrint a poc a poc.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

UN ANTIVIRAL AMB EFECTES SECUNDARIS

Una de les proteïnes que millor ens protegeix contra el càncer s’anomena p53. Forma part de les defenses internes de les cèl·lules i té un munt de funcions, entre les quals engegar un mecanisme d’autodestrucció per eliminar les cèl·lules que no es comporten de manera correcta. Però quan es va descobrir que també hi havia p53 a les mosques, uns organismes que no viuen prou per desenvolupar tumors, es va sospitar que la proteïna havia tingut originalment una altra tasca. Una hipòtesi diu que els poders destructius de la p53 es van incorporar als genomes dels nostres antecessors perquè eren una bona manera de destruir cèl·lules infectades per virus i així evitar que es propagués la infecció. Un efecte secundari d’aquest mecanisme seria la utilitat d’evitar el càncer en organismes més evolucionats.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT