LA TRONA

La clau és augmentar el pes polític del País Valencià

Quan l’any 2012 Catalunya va decidir emprendre el camí del procés sobiranista va abandonar també un dels seus rols a la política espanyola: fer de motor del sistema autonòmic forçant l’Estat a successives negociacions sobre el traspàs de competències i, sobretot, sobre el model de finançament. Però Espanya no coneixia cap altre mètode que no fora el d’una negociació bilateral amb els catalans, de la qual, després d’acusar-los d’insolidaritat i de coses encara més lletges, la resta se’n beneficiava. Així va anar el 1993 amb Pujol i Felipe, el 1996 amb Pujol i Aznar, el 2001 amb Pujol i Aznar, i el 2009 amb Maragall i Zapatero. El sistema porta cinc anys caducat perquè ningú sap com ocupar el lloc que abans corresponia als pèrfids catalans, i que en realitat resultava molt còmode per a tothom. Ara, col·locats en la tessitura d’haver de discutir el repartiment dels diners, els polítics espanyols no saben ni per on començar. Això ho sabia molt bé Mariano Rajoy, al qual el tema feia autèntic pànic i va dissenyar, amb l’ajuda de Cristóbal Montoro, diferents excuses per xutar la pilota endavant i no haver d’entrar al fons de la qüestió.

Consens ampli

El cas és que, amb Catalunya mirant-se els bous des de la barrera (ja em perdonaran vostès la metàfora), el País Valencià és l’únic territori amb un pes econòmic, social i polític suficient per tirar del carro i forçar l’Estat a encetar una negociació ineludible. Ningú pot acusar els valencians d’insolidaris perquè sempre han estat els més perjudicats pels successius sistemes. Doblement perjudicats, ja que el País Valencià, que està per baix de la mitjana en PIB, hauria de rebre fons de la resta i, en canvi, pateix un sagnant dèficit fiscal. Aquesta realitat ha forjat un ampli consens impensable fa anys que va des de la dreta indígena més civilitzada fins a l’extrema esquerra, passant per sindicats, organitzacions empresarials, institucions acadèmiques i entitats socials. El país té, en aquesta qüestió, més autoritat que ningú.

A més a més, el context polític no podria ser més propici. Si les negociacions entre el PSOE i ERC arriben a bon port, el nou govern espanyol serà molt semblant, en composició i programa, al del Botànic. Catalunya difícilment voldrà tornar a tenir el protagonisme d’abans, però els valencians haurien de saber aprofitar tot el seu know how sobre la qüestió a l’hora de plantejar una negociació i conèixer on són les trampes de la lletra petita.

És hora de dir, amb la veu alta i clara, que hi ha espanyols de primera i de segona, fins i tot entre les comunitats de règim comú. I que no hi ha cap motiu que puga justificar que un ciutadà de Cantàbria reba 3.141 euros per càpita, segons les dades del 2017, i un valencià 2.309. I que això no té res a veure amb la riquesa d’un territori, sinó amb els serveis socials que es donen, és a dir, amb la igualtat de drets. I quina és la clau per aconseguir l’èxit en aquesta difícil missió? Només n’hi ha una: fer créixer el pes polític dels valencians, és a dir, començar a actuar com a catalans.