MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

API, la premsa lliure contra la censura

Informava amb fonts directes i contrastades de la vida dels partits polítics proscrits, del moviment universitari i sindical, de vagues i manifestacions i de la repressió, que lamentablement era cruel notícia diària

ANTONI BATISTA
ANTONI BATISTA Doctor en ciències de la comunicació. Periodista. Músic.

De vegades, les reunions clandestines de l’Agència Popular Informativa (API) paraven un moment per escoltar la meravellosa veu de Maria del Mar Bonet, que assajava a l’habitació del costat. L’API es va fundar la primavera del 1972 amb la voluntat de ser un servei de contrainformació: premsa lliure contra la censura que silenciava les veus i les manifestacions de l’antifranquisme. La cantant deixava generosament la casa al seu amic Enric Bastardes, un dels fundadors, al costat d’Andreu Claret, Jordi Socías, Lluís Maria Bonet, Alfons Labrador, Lluís Bassets i Jorge González Aznar, que aleshores es deia Jaime Aznar perquè tenia ordre de crida i cerca de la policia de Madrid i era el més clandestí de tots. Més endavant ens hi vam afegir Antoni Reig, Amparo Tuñón, Joan Subirats i jo mateix. Tothom hi tenia un nom de guerra, però sovint s’imposaven renoms més divertits: el fotògraf Jordi Socías, encarregat de la logística de l’aparell, era Pepito o el Gerent; Bastardes, el Pèl-roig; Subirats, en Joan Petit; Reig, el Pajarito... El Pajarito, per cert, va muntar una sonora bronca perquè es respectaven ben poc els noms de guerra, i es posava en perill la seguretat, en una reunió que es feia a casa seva, presidida pel seu títol universitari amb nom i cognoms. Motiu de molta broma.

L’API es definia com un mitjà demòcrata, independent, unitari i -molt important des del punt de vista professional- no partidista. Aquest supòsit li conferia molta credibilitat perquè, en general, la premsa clandestina era orgànica i propagandista. L’API, en canvi, seguia la praxi del periodisme professional. Informava amb fonts directes i contrastades de la vida dels partits polítics proscrits, del moviment universitari i sindical, de vagues i manifestacions i de la repressió, que lamentablement era cruel notícia diària. Editava a ciclostil un butlletí quinzenal amb lletra de tipografia petita i atapeïda, per estalviar paper, i dossiers monogràfics, que es distribuïen directament a les organitzacions clandestines, a líders d’opinió per correu i amb bustiades selectives.

L’Agència Popular Informativa feia servir fonts directes i contrastades

A més, l’API informava mitjans estrangers dels moviments de l’oposició, cosa importantíssima de cara als grans altaveus de l’antifranquisme internacional i les cancelleries que preparaven el suport a la futura democràcia que s’estava coent. Rebien informació puntual del corresponsal de Le Monde i les agències France Presse i Reuters, en aquests casos amb el suport de col·legues del Grup Democràtic de Periodistes que, sense ser de l’agència, hi col·laboraven amb contactes d’aquesta diplomàcia. Cal fer un esment molt especial d’Enric Sopena, que aleshores treballava a La Vanguardia i era el corresponsal a Catalunya dels diaris Madrid i Informaciones, les capçaleres espanyoles més compromeses. Des de l’aixopluc de can Godó i l’adscripció aleshores a l’Opus Dei, a les tranquil·les guàrdies de nit un Sopena impecablement encorbatat, i amb la certa distinció que atorgava fumar amb broqueta, rebia lluitadors amb molts anys de presó que li confiaven notícies molt sensibles. Sota una escultura de David exhibint la victòria contra Goliat.

Llegint la col·lecció de l’API es pot seguir fil per randa la memòria de la resistència antifranquista amb el màxim nombre de detalls: els periodistes que la feien es prenien molt seriosament el rigor professional, i els partits i organitzacions que lluitaven contra la dictadura els convidaven a actes i reunions de fèrria clandestinitat, a l’interior i a l’exili, on van ser entrevistats molt simbòlicament el president de Catalunya, Josep Tarradellas; el president d’Euskadi, Jesús M. de Leizaola, i el president de la República Espanyola, José Maldonado. Aquesta fiabilitat i aquest ventall ampli van propiciar col·laboracions econòmiques de personalitats tan prestigioses com el doctor Moisès Broggi i el pintor Antoni Tàpies.

Tots els periodistes que van fer l’Agència van tenir un notable recorregut professional en democràcia, fins i tot alguns amb incursions importants en la política institucional. Andreu Claret, que va ser l’inventor de l’API, actualment és al comitè editorial d’ El Periódico, després de dirigir l’agència Efe a Catalunya, l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i la Fundació Euromediterrània Anna Lindh per al Diàleg Intercultural. I excel·leix com a novel·lista.

Maria del Mar Bonet va ser detinguda, i a partir d’aleshores la van prohibir sovint i li censuraven d’ofici una cançó: Què volen aquesta gent? Lluís Serrahima, autor del manifest fundacional de la Nova Cançó, és l’autor de la lletra que evoca la mort tràgica d’un estudiant que es llança per la finestra quan el va a buscar la Brigada Social. Maria del Mar Bonet va ser fitxada per primer cop per haver signat una carta al ministre de la Governació denunciant tortures en l’estat d’excepció del 1969. El ministre era el general Camilo Alonso Vega, el bèstia anomenat Don Camulo, encarregat de supervisar els camps de concentració. Un dels pocs que tutejava Franco. A l’expedient policíac de Bonet se la relacionava amb l’aparell de l’API i anotaven que cada cop que demanés permís per fer un recital s’havia de consultar a la direcció general de Seguretat de l’Estat.

Què volen aquesta gent? és un dels himnes de la lluita antirepressiva de l’independentisme actual.

El + vist

El + comentat