L’Argentina ressuscita l’únic fugit d’Ushuaia

L’Argentina ressuscita l’únic fugit d’Ushuaia

Un atemptat frustrat a Buenos Aires fa reviure la figura de Simón Radowitzky, símbol de l’anarquisme per haver sobreviscut a la presó de la fi del món

L’Argentina ressuscita l’únic fugit d’Ushuaia

U na bomba no pot tornar a matar un mort 110 anys després, però sí que pot ressuscitar-ne un altre. El 14 de novembre una explosió al cementiri de la Recoleta sacsejava Buenos Aires amb un atemptat frustrat que no deixava ferits de consideració però sí moltes preguntes en l’aire i una pintada en una paret -“ ¡Simón vive! ”- que amagava totes les respostes. El tal Simón era Simón Radowitzky, i la seva història -gairebé una llegenda, a l’Argentina-, l’explicació de per què una dona havia intentat fer saltar pels aires amb un artefacte explosiu la tomba de Ramón Falcón, assassinat un altre 14 de novembre, en aquest cas del 1909, pel mateix Radowitzky.

L’atemptat fallit, doncs, tornava a les primeres pàgines la història d’aquest anarquista ucraïnès que va arribar molt jove a l’Argentina. Va ser precisament a pocs metres del cementiri de la Recoleta -en un dels barris acomodats de la capital, Buenos Aires, i on hi ha enterrada, entre d’altres, Evita Perón- on el 1909 amb només 18 anys Radowitzky va llançar una bomba contra el carro en què viatjaven Falcón i el seu secretari. El motiu? Que, com a cap de la Policia de la Capital, Falcón havia liderat la repressió policial durant les protestes obreres de la Setmana Roja, en què van morir una desena de manifestants pacífics.

L’atemptat contra el policia era una venjança que va portar Radowitzky a la fama però també a l’infern. Va ser condemnat a mort però va poder evitar l’afusellament a l’últim instant gràcies a un certificat d’un familiar que va demostrar que encara era menor d’edat. El futur que li esperava no va ser gaire millor. Va ser castigat a complir cadena perpètua al penal d’Ushuaia, d’on acabaria sent amb el temps el seu pres més popular: l’únic que va ser capaç de fugir-ne i de sobreviure per explicar-ho.

La presó de la fi del món

Construït a principis del segle XX, el penal d’Ushuaia era conegut popularment com la presó de la fi del món. A Ushuaia hi anaves a morir, gairebé mai a sortir-ne amb vida. I encara menys, com en el cas de Radowitzky, dues vegades. La ciutat -aleshores quatre cases- més austral del món era el lloc on s’enviaven els reincidents o els presos més perillosos, a més dels presos polítics. Eren molts els que morien durant la seva estada a la presó com a conseqüència del fred extrem, les feines pesades -entre les quals, la construcció del tren amb què es traslladava la fusta des dels boscos de la Terra del Foc- i, també, les tortures dels funcionaris de la presó. Abandonada en un extrem del país i envoltada d’aigua per tot arreu, Ushuaia era poc més que una illa sense llei. Un lloc del qual tampoc era bona idea fugir-ne. Tots els que ho van intentar van ser atrapats de seguida o van morir en la seva fugida congelats per les baixes temperatures o incapaços de sortir de l’illa. Només Radowitzky, el pres 155, tal com recorda Agustín Comotto en el seu còmic sobre la vida de l’anarquista ucraïnès 155 (Nórdica Libros), va ser capaç de sortir-se’n.

L’any 1918 els seus companys de La Protesta, el rotatiu de la Federació Obrera Regional Argentina, li van fer arribar a la presó una Bíblia que amagava a dins el pla per fugir d’Ushuaia. Va aplicar-lo el 7 de novembre d’aquell mateix any, quan va sortir del presidi vestit com un dels guàrdies del penal, se sospita que amb ajuda d’algú de l’interior. Deixava enrere gairebé una dècada d’humiliacions i maltractaments. Fora l’esperava un company, Apolinario Barrera, amb una petita embarcació, disposat a navegar pel canal de Beagle durant dies per arribar a trepitjar terra xilena. Ho va aconseguir. Radowitzky es convertia així en l’únic capaç de fugir del penal d’Ushuaia i arribar a l’estranger, tot i que per poc temps. Alertades per les autoritats argentines, les forces armades xilenes -que el comencen a seguir quan encara és a l’embarcació, fet que l’obliga a fer l’últim tram nedant- el capturen així que toca terra i el retornen al penal d’Ushuaia, on passa els dos anys següents en una cel·la de càstig i amb només mitja ració.

El retorn a la presó multiplica les tortures i els maltractaments sobre Radowitzky, que veu com, al mateix temps, creix la seva popularitat entre els interns, i la seva aurèola de màrtir, entre els obrers i els seus mitjans afins, que impulsen constantment campanyes per demanar l’alliberament del pres 155. La campanya de suports a l’anarquista ucraïnès s’intensifica arran de dues entrevistes que concedeix als diaris La Razón (1925) i Crítica (1928), que fan evident la situació inhumana que es viu a Ushuaia, on les pallisses dels guàrdies són el pa de cada dia. La pressió acaba portant el govern d’Hipólito Yrigoyen a concedir-li l’indult el 14 d’abril del 1930. 21 anys després d’entrar-hi per haver matat Falcón i malalt de tuberculosi com a conseqüència de les condicions inhumanes del penal, Radowitzky abandona la presó de la fi del món. I, aquest cop sí, per no tornar-hi.

Tanmateix, l’indult d’Yrigoyen té condicions. Radowitzky és condemnat a l’exili. Desterrat de l’Argentina, fa parada a l’Uruguai, on, mentre intenta trobar la manera de poder tornar a la Unió Soviètica, exerceix de mecànic. No és tampoc un període tranquil. A les acaballes del 1934 el govern de Gabriel Terra intenta expulsar-lo aplicant una llei contra els “estrangers indesitjables”. Aconsellat pels seus companys, Radowitzky s’hi nega i acaba tornant amb els seus ossos a la presó, en aquest cas al penal d’Isla de Flores. Un altre presidi en una altra illa però, aquest cop, hi passa poc més de dos anys.

La prova que els anys de privació de llibertat a l’Argentina i l’Uruguai no han doblegat ni un mil·límetre les seves conviccions sinó que les han reforçat és que el següent pas de Radowitzky després de sortir d’Isla de Flores és viatjar a una Espanya en plena Guerra Civil. El maig del 1937 Radowitzky s’instal·la a Barcelona per apuntar-se a les milícies anarquistes. Arriba a demanar, fins i tot, anar a combatre al front d’Aragó, però els líders del moviment anarquista a la capital catalana l’hi prohibeixen. A aquestes altures, Radowitzky s’ha convertit en un mite que no poden permetre’s posar en perill. Finalment, opta per ajudar la causa que sempre ha defensat des de l’oficina de Propaganda Exterior.

Mort a Mèxic

Amb la derrota del bàndol republicà, Radowitzky ha de tornar a exiliar-se, i passa un temps al camp de refugiats de Sant Cebrià de Rosselló abans no marxa fins a Mèxic amb una falsa identitat. Sota el nom de Raúl Gómez Saavedra i ajudat per alguns companys del moviment anarquista, fa petites feines fins que el 4 de març del 1956 mor a Mèxic d’un atac de cor. 47 anys després de llançar una bomba contra Ramón Falcón i havent sobreviscut a més de 20 anys a la presó de la fi del món i a la Guerra Civil Espanyola, Radowitzky s’apaga. No així la seva llegenda, que continua present a la presó d’Ushuaia -ara convertida en museu- i a la resta de l’Argentina, on, com el 14 de novembre al cementiri de la Recoleta, el seu nom continua apareixent puntualment a les parets i referma el seu caràcter indestructible. Capaç de superar les tortures i l’aïllament, sense allunyar-se mai de les seves conviccions, Simón vive

Més continguts de

El + vist

El + comentat