E n el seu epitafi va voler que posessin “Va ser l’Individu”; però, en realitat va ser el més contradictori i plural dels individus, el que va usar més màscares, el que es va abandonar creativament a un infinit joc de miralls mentre jugava amb la desorientació dels seus lectors. L’únic que s’acosta a la seva estratègia, ja al segle XX, és Fernando Pessoa, encara que Soren Kierkegaard és encara més radical en l’entonació d’una polifonia tan captivadora com inquietant. Hi ha arguments suficients per trobar justificació al seu epitafi, però igualment hi ha arguments rotunds per trobar en el pensament del filòsof danès una inaudita fragmentació en la qual amb prou feines pot identificar-se una única autoria.

Llegir Kierkegaard és fascinant perquè és perdre’s voluntàriament en un laberint. Res en ell és recognoscible com a sistema o com a dogma. Meravellós escriptor, amb un estil personalíssim, Kierkegaard és un acròbata que fa salts aquí i allà, respectant les violentes discontinuïtats de la vida. Es diu d’ell que va utilitzar una vintena de pseudònims per signar els seus escrits, però seria més just dir que Kierkegaard va donar a llum a una vintena de personatges, tots igualment veritables, tots igualment ficticis. Fins i tot la seva obra mestra, els seus Diaris -“El confident en el qual més confiava”, segons va dir-, són set mil pàgines redactades per un saltimbanqui de l’esperit al ritme desigual de l’existència.

A partir d’un determinat moment em vaig adonar que no calia buscar coherència formal en Kierkegaard sinó deixar-se portar pel remolí de llibertat que oferia. Al cap i a la fi ell ja va assegurar que no els hi posaria fàcil als seus lectors, els quals si volien progressar en la seva obra havien d’acceptar el vertigen i el buit que els oferia. Perquè, en efecte, per a Kierkegaard tot és un salt en el buit: la fe, l’amor, l’amistat, la mateixa llibertat per descomptat. Som acròbates sense xarxa que vivim instants desproveïts de certeses. Per això, la nostra obligació és gaudir encara que la nostra destinació sigui, inevitablement, la malenconia.