Perfil

Adeu a Merlí

Francesc Orella s’acomiada amb agraïment del personatge que li ha donat fama televisiva i afronta nous reptes quan estan a punt de complir-se quaranta anys del seu debut als escenaris

Ens trobem amb Francesc Orella a Valldoreix, on viu des que va rehabilitar la casa familiar fa vint anys. “El meu pare va comprar el terreny per fer la torreta quan jo tenia un any. Amb el temps l’he conservat i hi estic molt a gust. Tinc un vincle molt profund amb aquest lloc”, explica.

En la distància curta no intimida gens. Al contrari. Somriu amb facilitat i xerra molt amb una veu profunda gens impostada i un discurs farcit de col·loquialismes. Sembla tan directe, natural i transparent com el mateix Merlí, impressió que ell corrobora de seguida: “En aquesta professió passen coses molt fortes i aquesta n’ha sigut una. El personatge ja estava escrit però una bona part de les característiques del Merlí m’eren pròximes, m’hi reconeixia molt i fins i tot hi combregava. Pensava: «Soc bastant com aquest paio». Algun altre cop m’havia passat una cosa semblant, però potser el Merlí és el personatge amb qui més m’identifico de tota la meva carrera”.

Present

Una simbiosi entre personatge i actor molt poc freqüent en la ficció catalana. Ha sigut una més de la “carambola d’encerts” d’aquest fenomen que s’acomiadarà el 15 de gener -la sèrie torna el dia 8 passada la pausa nadalenca-, després de tres temporades i un èxit inapel·lable. El professor de filosofia provocador, irreverent i empàtic no ha seduït només els alumnes (i les seves mares), sinó també els espectadors a cop de merlinada, aquelles “sortides imprevistes, políticament incorrectes i desafiants amb l’autoritat”, com les defineix l’encarregat de perpetrar-les. Pur oxigen televisiu.

I en el substrat, un “material molt atractiu”: trames de base filosòfica que detonen en els protagonistes i les seves famílies i que afronten amb valentia qüestions incòmodes, espinoses i poc habituals en una sèrie generalista com ara el suïcidi, el bullying, la identitat sexual, la precarietat econòmica i les drogues i les seves conseqüències. “Aquest tema me’l va demanar una mare durant la primera temporada i el vaig comentar amb l’Hèctor Lozano, el guionista”, recorda l’actor.

El treball cos a cos amb el creador de la sèrie, que era present als rodatges, ha sigut “essencial”, segons Orella, com també la direcció d’Eduard Cortés, l’acurat càsting de Consol Tura i el procés de coaching que l’actor Isaac Alcayde va fer amb els protagonistes joves. Francesc Orella es desborda d’afecte i elogis quan parla d’ells: “Aquest entrenament va crear una complicitat que ha sigut fonamental. Durant els assajos ja eren capaços d’improvisar sobre seqüències concretes. A part, són uns actorassos i uns xavals fantàstics: espontanis, observadors, intuïtius i alhora molt disciplinats i professionals. Potser hauran de polir coses però el talent per treballar amb naturalitat davant d’una càmera el tenen innat. I saben que començar amb un èxit així és irreal. El bany de realitat ve ara. Però són intel·ligents i els veig molt bé de cap”.

Cara habitual a la petita pantalla des de fa dècades, Francesc Orella ha portat “amb filosofia” aquest episodi de fama salvatge. Les aturades pel carrer i el degoteig de selfies han sigut constants durant tres anys. “Soc molt conscient que la fama és un accident, un efecte col·lateral de la feina i que la tele té un poder de difusió brutal: ets seu, formes part de les famílies que et veuen cada nit. Ho entenc i ho porto amb la millor predisposició possible. Hi ha gent força invasiva, però n’hi ha de tímida i normalment són tots molt educats. T’ho has de prendre com un joc: tu també els observes a ells”, reflexiona.

Després d’aquesta exposició tan extrema, li ve de gust tornar a un cert anonimat. “M’agrada passar inadvertit, anar al meu rotllo. Quan acabi la sèrie m’agradaria desaparèixer però sé que com a mínim a Catalunya m’arrossegarà un temps”, riu.

Orella promet un final “potent” per a Merlí i el deixa anar amb agraïment però sense dolor: “Ha sigut un caramel, un privilegi, però no vull que els projectes s’eternitzin. Soc actor de cul inquiet, no m’agrada apalancar-me”.

Ell no es va trobar cap Merlí però sí professors estimulants. “De l’època de COU recordo el Marcel Gabarró, que ens ensenyava història basant-se en el llibre Historia de España, de Pierre Vilar, aleshores prohibit, i que em va ajudar a agafar una consciència política i social. I el Lluís Busquets, de llengua, que era un cinèfil empedreït i ens passava pel·lícules de cinema d’autor el divendres a la nit, amb la seva fitxa i el seu debat posterior. A mi, que ja m’agradava interpretar, em va obrir un món”, rememora.

Passat i futur

Com el Merlí, Orella acaba de fer 60 anys i l’any que ve en farà 40 que va debutar als escenaris. Té bona memòria per recordar detalls de la seva vida professional: dates, noms, situacions i fins i tot frases de diàleg. “Puc dir què feia el maig del 1986 però soc un desastre per recordar el nom d’un hotel o restaurant on vull tornar”, matisa. Recorre amb claredat la seva extensa carrera televisiva, a TV3 i en unes quantes emissores estatals ( Secrets de família, Estació d’enllaç, El comisario, Les veus del Pamano, Prim, Carlos, rey emperador, Cuéntame ) i té un record especial per a Lluís Maria Güell (“Un veterà amb molt d’ofici amb qui he treballat moltes vegades”) i per a una minisèrie de dos capítols que, segons ell, no es va cuidar prou en termes de programació: Andorra, entre el torb i la Gestapo.

També té gravat amb foc cadascun dels muntatges teatrals en què ha participat. “El teatre m’ho ha donat tot”, afirma. I en destaca dos en concret que li van canviar la vida. Perquè, també com el Merlí, Orella fuig de les zones de confort: “El repte m’estimula. Els riscos són els que ajuden a avançar”.

El primer va ser Àngels a Amèrica, l’obra que Josep Maria Flotats va escollir el 1996 per inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, en un dels “moments més controvertits i apassionants”, segons Orella, de la història recent d’aquesta disciplina al nostre país. “Aquesta obra havia revolucionat el teatre contemporani, jo l’havia vist a Nova York i havia quedat impactat”, recorda. Li van assignar el paper de Prior Walter, un homosexual malalt terminal de sida, personatge que per físic i energia es pensava que mai podria interpretar. Per sort, Flotats tenia més confiança en ell que ell mateix: “Em va convidar a explorar la meva part més femenina i vulnerable, un canvi de registre que em va costar molt però del qual estic molt satisfet”.

L’altre va ser el 2002, amb el monòleg La caiguda, d’Albert Camus, dirigit per Carles Alfaro, el director amb qui més ha treballat i que sap “treure petroli de totes les coses que fa”. Orella va deixar El comisario, una sèrie que funcionava i que li proporcionava un sou elevat, per endinsar-se en un text dels que li agraden a ell, dels que regiren l’estómac i fan remoure l’espectador de la cadira. “És una de les decisions professionals de què estic més orgullós”, assegura. Era un muntatge arriscat però s’hi van implicar al màxim i el resultat va ser un èxit rotund i el premi Max a la millor interpretació: “Va suposar un abans i un després en la meva carrera. Encara hi ha gent que ens atura per recordar-ho”. Ara prepara la setena col·laboració amb el director valencià. Abans, el recuperarem al Goya en el retorn d’ Art, de Yasmina Reza.

Orella es confessa “molt pallasso” però reconeix que sempre tira cap a papers punyents: “No em va la comèdia lleugera. M’agrada molt l’humor però ha de tenir un punt irònic, amb contingut”. Aquesta intensitat és l’empremta que ha deixat en la majoria de les més de 40 pel·lícules en què ha intervingut, entre les quals ell destaca Alatriste, Smoking room, Tres dies amb la família i Lasa y Zabala. També Contratiempo, d’Oriol Paulo, director amb qui repetirà pròximament, i El guardián invisible, la primera pel·lícula de la trilogia del Baztan de la qual rodarà l’any vinent la segona i tercera parts, sota les ordres de Fernando González Molina. “El cine m’agrada molt, m’interessa la narrativa visual i la tècnica de treballar a càmera”, afirma. Diu que li queda molt per aprendre: “No em trobo amb 60 tacos mentalment. Mantinc la il·lusió i la motivació per aquesta feina”. I la gran pantalla espera encara més “personatges substanciosos” de Francesc Orella. 

Més continguts de