El 2018 ha arrencat amb l’anunci del tancament de dues revistes que tenien un element en comú, utilitzar les dones nues en portada com a reclam: Playboy i Interviú. Més enllà de ser una prova més de la crisi del paper i de la premsa en general, és rellevant l’ús que van fer del cos de la dona totes dues publicacions.

El 2015 Playboy va anunciar que deixava de posar dones nues en portada. Una notícia sorprenent perquè el que donava sentit a la revista del conillet era precisament això, més enllà dels seus reportatges periodístics. Van optar per un model més net i més modern, encaminar-se cap al life style i donar més pes a la investigació. La decisió va ser un desastre i Cooper Hefner, el fill del magnat Hugh Hefner, va intentar recuperar el rumb perdut dos anys més tard. Van tornar a posar una dona nua en portada que insinuava més que no pas exhibia. Era una imatge pretesament més neta, més elegant, que s’acostava a l’estètica d’un anunci de sabó o perfum. Les noies de Playboy deixaven de tenir l’actitud desafiant i provocadora per adquirir un rol estèticament més dòcil i submís. Hefner va argumentar el canvi: “Admetem que la manera que teníem abans de mostrar la nuesa era antiga, però eliminar-la va ser un error. La nuesa mai va ser el problema perquè la nuesa no és un problema”, i reivindicava la identitat que els havia fet famosos. Però el declivi va resultar imparable i l’ha portat al seu tancament.

Interviú va ser una de les revistes que van tenir un paper rellevant en la història del periodisme d’Espanya. Va arribar a vendre fins a 600.000 exemplars setmanals. Els nus de les portades implicaven una morterada per a les voluntàries que feien cua per veure’s penjades als quioscos. No totes van triar sortir-hi. La revista va haver d’indemnitzar Marta Chávarri per aquella famosa foto robada en una discoteca on anava sense calces. La justícia també va obligar la revista a rescabalar econòmicament Judit Mascó per haver suplantat la seva identitat utilitzant les fotos d’una model que s’hi assemblava. Segur que les indemnitzacions compensaven els beneficis que obtenien per les seves vendes. Interviú va arribar a refusar publicitat perquè imprimir més pàgines per encabir-la els feia perdre diners. Fins i tot van fer repetir la cantant Sabrina en portada perquè la revista es venia fotocopiada. Els reportatges d’investigació de caràcter social i polític van tenir rellevància: els GAL, els nens robats del franquisme, l’economia de la família Franco, les bacanals de Roldán... Però amb l’augment de la competència mediàtica, quan la investigació periodística es va fer menys intrèpida, el que acabava singularitzant aquestes revistes era el reclam sexual de les dones despullades.

Internet els ha guanyat la batalla definitivament amb un servei més complet: més varietat, més moviment, escenes més passades de rosca i més intimitat. I molta més distorsió, encara, de la imatge de la dona i de la sexualitat real. Queda enrere aquella generació de nens d’EGB que es passaven revistes de motxilla en motxilla com si fossin un tresor i no per llegir-ne els reportatges de fons. Tanquen les revistes de dones despullades però l’explotació de la imatge de la dona com a simple objecte sexual i com a mera eina per al plaer masculí perdura en altres plataformes gratuïtes de molt fàcil accés. Si aquestes revistes ja van reforçar uns estereotips nocius, alerta amb les noves generacions de mascles que estan creixent i educant-se sexualment sense cap altra referència que els vídeos pornogràfics que troben per internet.