Un dinosaure. Així es defineix a ella mateixa aquesta dona menuda, riallera i amb pentinat semiesfèric bicolor. Diuen que a l’inici del món els dinosaures ja hi eren. A l’inici del cinema Agnès Varda no hi era, però amb uns companys de viatge van canviar-lo per sempre.

A aquell grup de joves francesos que eren crítics de cinema i van voler ser directors de cinema se’ls ha dit la Nouvelle Vague i s’ha assenyalat l’any 1959 com la data fundacional perquè és l’any que Jean-Luc Godard va dirigir Al final de l’escapada i François Truffaut Els 400 cops. Cinc anys abans, quan només en tenia vint-i-sis, Varda va atrevir-se a engegar la càmera i filmar perquè li venia de gust la melancòlica història d’una parella, i li va posar per títol La pointe courte (1954).

Té nassos i és revelador que el moviment cinematogràfic més important de la història del cine tingués una dona com a precursora. I té nassos que no s’expliqui més, això. Es va casar amb Jacques Demy, director de musicals injectats de llum. Se’n van injectar mútuament.

Sempre que em demanen que esmenti un documental acostuma a sortir-me automàticament Els espigoladors i l’espigoladora (2000), fascinant, hipnòtica, profundament commovedora història de les persones que viuen d’allò que arrepleguen pel carrer, pel camp, pels marges del món i de la vida. Fa poc s’ha estrenat Cares i llocs, la seva última creació. Ha fet noranta anys, li han donat un Oscar honorífic, ha canviat el cinema, ens ha fet més feliços.