Alan Rusbridger: “El millor model de negocIés la confiança i la qualitat”

IX ANIVERSARI

Alan Rusbridger: “El millor model de negoci és la confiança i la qualitat”

Alan Rusbridger és el director que va liderar la transformació del diari britànic ‘The Guardian’(1995-2015) del paper a un digital que visiten més de cent milions de lectors al mes. Va publicarel cas Snowden i va fer trontollar el periodisme sensacionalista

Alan Rusbridger: “El millor model de negocIés la confiança i la qualitat” / GETTY IMAGES

Alan Rusbridger rep l’ARA al seu despatx del Lady Margaret Hall, un dels colleges de la Universitat d’Oxford, on fa 140 anys nou dones van accedir per primer cop a estudis universitaris. Últim responsable de la transformació digital del The Guardian, avui estudia al Reuters Institute l’evolució del periodisme i per què la seva salut és important.

En plena transformació del sector em ve al cap una frase del seu llibre ‘Breaking news’: “Tots estem d’acord que ningú sap res”. Però alhora també sabem que no volem un món sense diaris. ¿Amb tants canvis tenim una idea compartida del que és el periodisme i quina és la seva finalitat?

Crec que periodisme és una paraula força vaga, perquè inclou tant The Sun com el News of the World, el Daily Mail, la BBC, The New York Times, Fox News... Crec que el públic no té una idea gaire clara de què és el periodisme, i part del repte que tenim com a periodistes és explicar a la gent per què unes formes de periodisme són millors que altres i per què hauries de creure’t uns mitjans de comunicació més que no pas uns altres. Crec que el periodisme no és conscient d e la quantitat de pedra que haurà de picar per tornar-se a guanyar la confiança del públic.

A l’ARA ens agrada dir que fem periodisme clàssic, potser periodisme del d’abans, amb eines noves. ¿Creu que és factible aquesta mena de periodisme, avui?

Bé, crec que algunes tècniques periodístiques clàssiques mai passaran de moda. Escriure coses que són certes i estan verificades, entendre les coses bé, ser precís, ràpid, fidedigne... Tot això és essencial en qualsevol tipus de notícies. Però crec que té tota la raó quan diu que llavors s’han de trobar noves maneres, mitjans i canals de distribució. Penso que és una molt bona manera de sintetitzar els temps en els quals vivim: un ofici antiquat amb distribució i tècniques actuals.

Molts periodistes són reticents a dialogar amb el lector

¿El periodisme és una qüestió d’intentar buscar l’honestedat més que la veritat?

Sí. La paraula veritat és molt complicada, perquè a vegades, 200 anys després, els historiadors encara estant intentant esbrinar la veritat sobre algun fet concret. Els periodistes sovint tenim només 20 minuts per esbrinar la veritat, i potser només aconseguim trobar una sola versió de la veritat. Per tant, hem de ser veraços o honestos? Crec que el que hem de fer és buscar la millor versió disponible de la veritat. Però sempre m’ha posat nerviós fer servir el terme la veritat, perquè no crec que el públic realment es cregui que tenim la veritat absoluta.

És que no la tenim i potser ho hem d’acceptar d’entrada.

Avui el gran avantatge dels mitjans de comunicació és que no són els Deu Manaments. No diem: “Aquesta és la veritat, o l’agafes o la deixes”. La majoria de les xarxes socials són una forma de diàleg. Jo crec això, tu em contradius, llavors et dono les proves del que dic, tu em respons que pots anar més enllà... Crec que aquestes són tècniques de confiança -i per fomentar la confiança- que la gent fa servir avui dia en la comunicació diària. Als periodistes els aniria bé estudiar-ho, això, perquè hi ha moltes dades que diuen que els 4.000 milions de persones que estan connectades en un pla horitzontal confien en persones que saben que pensen com ells, o com a mínim que mostraran interès en el que diuen. Aquella època en què un periodista tirava el diari per sobre la tanca del jardí sense voler interactuar amb ningú no crec que fomentés la confiança.

Des de la política es fomenta la desconfiança en els mitjans, com fa Donald Trump, o com és el cas de Boris Johnson, que fa de periodista inventant-se la informació i després denigra els mitjans des del poder.

Això que surtin líders a intentar deslegitimar deliberadament la premsa dient “Ells són falsos i nosaltres som reals, ells menteixen i nosaltres diem la veritat” és una cosa nova i molt preocupant. Com agafar un gran diari, com el New York Times, i dir que tot són fake news. Està passant a tot el món, i el perill és que, si tenim en compte la situació econòmica en què està la premsa, no tenim els recursos per enfrontar-nos a aquesta mena de mentides sobre la nostra feina, i això dona impunitat als polítics perquè diguin encara més mentides. Crec que l’única sortida és establir una pràctica de periodisme en la qual la gent cregui, i treballar amb un llistó tan alt com sigui possible, i fer coses de les quals et puguis fiar. No té cap sentit declarar-li la guerra a Donald Trump o a Boris Johnson. L’única manera que la gent es refiï de nosaltres és ser, com dèiem abans, més aviat antiquats i dir coses que són certes i estan basades en dades.

Quin seria per a vostè el millor model de negoci per ser econòmicament forts i, per tant, més lliures?

El millor model de negoci és la confiança i la qualitat. No hi ha res que sobrevisqui a internet si no és el millor o el més barat. Per exemple, Uber pot no ser el millor, però és el més barat o el més accessible. Als diaris ara els fan la competència una gran quantitat de fonts d’informació. Algunes són prou bones, d’altres són terribles. Només ens mereixem guanyar si proporcionem informació valuosa i que no es pugui trobar enlloc més a internet, si podem oferir un molt bon producte. Quan treballava a The Guardian fèiem una gran quantitat de periodisme d’investigació, que sembla una bogeria, perquè és molt car, calen molt de temps i recursos, has de tenir advocats molt cars, etc. Però al final va resultar que era el millor model de negoci, perquè els lectors van decidir que si aquesta era la mena de periodisme que volíem fer ens donaven suport. El pitjor que pots fer és intentar aïllar-te dels problemes, aïllar la teva redacció fins que arribes a un punt en què no fas res que tingui valor o sigui interessant o especialment valent. Llavors els lectors arronsaran les espatlles i diran: “Per què hauria de pagar per llegir això?”

¿Donar informació de qualitat de franc es pot veure com una forma de devaluar-la?

Crec que és vàlid cobrar per la informació i també és vàlid que sigui de franc. Cap de les dues es pot dir que exclogui l’altra. Però el perill d’això és crear una elit informada mentre la resta de gent només accedeix a ximpleries. Podríem acabar vivint en una societat on el 2% paguin per tenir bona informació i el 98% restant s’hagin de conformar amb les escorrialles. Hi ha un debat sobre si hi hauria d’haver certes fonts d’informació gratuïtes per a tothom, com alguna mena de servei públic de ràdio i televisió.

Parlant de ‘The Guardian’, a ‘Breaking news’ m’ha fet somriure quan diu que el director del diari ha de “pixar o sortir del mig”. O ets valent o marxes?

El que volia dir és que si dirigeixes un diari o qualsevol mitjà de notícies hauràs de prendre decisions difícils. Has de defensar els teus periodistes i a vegades has de ser una mica valent. I si no estàs disposat a fer-ho, hi ha aquesta dita anglesa que diu “O pixes o surts del mig”: és a dir, deixa que algú altre ho faci. A vegades és difícil prendre aquesta mena de decisions, però et paguen per fer-ho i és el que els teus reporters esperen de tu, que prenguis decisions difícils en nom d’ells.

Vostè és un periodista que ha parlat de periodistes i ha sigut molt dur amb la premsa. ¿És imprescindible mantenir el mateix nivell d’exigència que amb la resta de sectors?

A vegades és dur escriure sobre altres periodistes. Als periodistes no ens agrada gens que s’escrigui sobre nosaltres, curiosament. Però crec que si exigim transparència a la resta és injust demanar que no s’escrigui sobre nosaltres. Un dels temes més famosos sobre els quals vam escriure va ser el comportament delictiu en la indústria dels diaris britànics, i com les cúpules dels diaris ho amagaven. Si s’hagués tractat de qualsevol altra empresa -un banc, o una empresa automobilística, o una petroliera-òbviament ho hauríem destapat. Per tant, em va semblar molt estrany que esperessin que un diari no escrivís sobre els seus col·legues pel sol fet d’estar en el mateix negoci. Però entenc que hi hagués gent a qui no li agradés que ho féssim.

Es tracta de buscar la millor versió possible de la veritat

Quin va ser el seu pitjor moment al ‘The Guardian’?

Quan el govern britànic va entrar al meu despatx i em van dir que havien de destruir els ordinadors, que deixéssim d’escriure immediatament sobre Edward Snowden i les revelacions que havia fet sobre l’existència d’un programa per vigilar la població. Va ser un mal moment perquè era un acte purament de censura, i vam haver de traslladar la publicació a Nova York. Però d’alguna manera també va resultar el millor moment, perquè va ser la prova que a l’era moderna és molt difícil suprimir la informació completament. Vam publicar a Nova York perquè vam poder-ho fer amb el New York Times i ens protegia la Primera Esmena de la Constitució dels Estats Units. Normalment, quan avui dia la gent generalitza i diu que internet és terrible i els diaris són meravellosos, o els diaris són terribles i internet meravellós, has d’acabar admetent que les dues coses són certes. Estem vivint uns temps molt alarmants, però també són temps molt esperançadors.

Arran d’aquest cas va haver de donar explicacions sobre el seu patriotisme en una comissió parlamentària.

Sí, va ser una situació molt estranya quan vaig haver d’anar a la Cambra dels Comuns a defensar el que vam publicar de Snowden, i el president del comitè em va dir “Estima el seu país?” El que implicava era que si publiques coses relacionades amb la seguretat nacional llavors ets una mena de traïdor. I, de fet, molta gent ho creia, i això era el que implicava la pregunta.

¿El bon periodisme sempre ha d’estar justificant-se per fer periodisme?

Crec que el periodisme ha de ser sempre independent de tota mena de poder, ja sigui la publicitat, els polítics, l’estat o els serveis de seguretat. A vegades has de recordar-ho a la gent. I si el govern entra al teu lloc de treball i et diuen “Creiem que ja heu escrit prou sobre Edward Snowden” els has de dir “Ho sento, però això no li correspon a vostè decidir-ho, som independents de l’estat i serem nosaltres els que ho decidirem”.

També va treballar amb Julian Assange. Qui és Julian Assange?

Julian Assange és un camaleó. És tota mena de coses: és editor, una persona que filtra informació, alertador, una font d’informació, empresari, activista, anarquista... Tot això el fa una persona molt interessant, però també una persona molt difícil per a les estructures convencionals, com l’estat o la llei, i fa que a altres periodistes els costi entendre’l o creure’l.

Què en pensa de la seva situació personal en aquests moments?

Estic en contra que sigui extradit perquè crec que és molt irregular que els americans diguin: “Tenim les nostres lleis sobre revelar secrets, les has infringit i per tant has de venir i passar-te un temps a la presó”. ¿Es pot imaginar un periodista americà que hagués escrit, per exemple, sobre un programa d’armes d’Israel o l’Índia, que hagués infringit lleis sobre secrets d’Israel o de l’Índia i que fos empresonat a Israel o l’Índia? Els americans no ho permetrien. Per tant, sembla que estigui passant alguna cosa tèrbola... Tot i que és prou sabut que jo no li agrado gaire a Julian Assange i ell tampoc a mi -estic en contra d’algunes de les coses que ha fet, no crec que sigui un periodista convencional-, malgrat tot penso que se’l processa per actuacions periodístiques i crec que en aquest aspecte probablement hem de fer-li costat.

¿Els alertadors haurien de tenir alguna mena de protecció legal?

Evidentment. Els alertadors haurien d’estar protegits, no hi ha cap dubte, si alerten sobre assumptes d’interès públic. Si, com va passar amb Assange o Snowden, hi ha una cosa de la qual cal que se’n parli i és d’una gran importància pública, és una mena de servei públic, llavors sí, haurien d’estar protegits.

Actualment hi ha molta demanda de respostes simples a preguntes complexes. ¿Ha desaparegut del tot la cultura de la complexitat o és una fase que passarà?

En periodisme sempre hauríem d’intentar simplificar al màxim possible sense que se’n ressenti el que escrivim. Portem tres anys de Brexit, durant els quals la premsa ha pretès plantejar-ho com una qüestió fàcil, i naturalment no ho és, és una qüestió molt complexa. Així que si simplifiques massa fas la política més difícil, perquè llavors els polítics es veuen forçats a trobar respostes també senzilles, que pot ser que no existeixin. Crec que el periodisme ha de ser prou complex per reflectir la mena de decisions que ha de prendre el govern, però també ha d’intentar ser tan simple com sigui possible perquè la gent ho entengui millor.

I la gent vol complexitat?

Penso que, malauradament, la majoria de la gent no vol complexitat. La gent vol respostes senzilles, volen que les coses siguin blanques o negres. No volen invertir el temps que jo crec que haurien d’invertir en els mitjans de comunicació. Però, malgrat tot, crec que els mitjans de comunicació deuen a la gent i al procés democràtic intentar fer que el públic miri una mica més enllà. I com deia abans, coses com el servei públic de ràdio i televisió, que no han de ser populars per guanyar diners, són crucials.

Avui el gran avantatge dels mitjans és que no són els deu manaments

Una bona democràcia ha de comptar amb una bona informació. Quina és la nostra part de responsabilitat en aquesta denigració del periodisme?

Com a periodistes hem de pensar com podem tornar a guanyar-nos la confiança del públic. Durant molt de temps hem sabut que el periodisme tenia problemes pel que fa a la confiança, i no hi vam donar gaire importància, i ara potser se’ns fa evident que si volem que la gent ens vegi com la resposta al caos d’informació que hi ha -que crec que ho hauríem de ser-, ¿què hem de fer perquè la gent confiï en nosaltres? Si entro a Twitter i dic alguna cosa errònia, vostè em contradirà al cap d’un parell de minuts. Llavors hauré de corregir-ho. Normalment la gent mostra les dades que proven el que diu amb un enllaç, una captura de pantalla, un vídeo. No demano que em cregueu per qui soc, sinó que mireu les dades que aporto. Ah, i per cert, deixaré que em responguis. Molts periodistes no ho fan, això. No inclouen les proves del que diuen, no posen els enllaços a la informació, són reticents a dialogar, no corregeixen res. Llavors es pregunten per què la gent no es fia d’ells! La nostra funció com a periodistes és pensar més rigorosament sobre què hem de fer perquè la gent confiï en nosaltres. Si no, acabarem vivint en un món on ningú creu res, o ningú sap què ha de creure, i això seria el caos.

I un cop més és una qüestió sobre la idea de veritat.

Sí, no estem en possessió de la veritat, tota la veritat, i res més que la veritat...

No, de ser veraç.

Hauríem de ser veraços, fidedignes, honestos... Tot això. És increïble que encara ens hàgim de recordar a nosaltres mateixos aquestes coses, però, certament, la màxima obligació del periodisme és la veracitat. I si no ho podem aconseguir, el periodisme no té sentit.

En general, les xarxes socials ens ajuden? Perquè sempre parlem de la bombolla, la caixa de ressonància...

Depèn de com les utilitzis. Si vols ser una persona molt tancada i segueixes només cinc persones a Twitter, només seguiràs les que estan completament d’acord amb tu. Segons els estudis que tenim, sembla que la majoria de persones volen que els portin la contrària, així que el concepte de les bombolles de filtre no sembla que estigui validada per les dades. Quan era petit, a casa només teníem un diari i miràvem la BBC, així que tenia accés a molt poques fonts d’informació, l’equivalent d’una bombolla que fa de filtre. Ara puc accedir a 200 fonts d’informació en una mateixa tarda. Els estudis que he llegit semblen indicar que tenim una riquesa informativa com no havíem tingut mai.

Si algú avui comencés a editar un diari, què li diria que és la cosa més important que ha de fer? I quina és la cosa més important que no hauria de fer?

Que no pensi en els models econòmics del passat. Ja sabem que en el passat havies de sobreviure de la publicitat, fer una barreja d’entreteniment i notícies generals, els productes bàsics que tothom oferia. Ara probablement no tindràs gaire publicitat. No té gaire sentit fixar-se només en la part econòmica, sinó que hem de pensar en quin és l’objectiu més enllà del guany econòmic. Perquè només funcionarà si convencem la gent que tenim un objectiu, que hi ha un interès públic en el que fem, que som un servei públic, som seriosos, veraços... Crec que és el moment de ser més seriosos en el que fem. Com més persones s’horroritzin de viure en un món ple de caos informatiu, perquè les societats sense informació fidedigna s’enfonsen, més gent tornarà a fer periodisme.

I plans de negoci a llarg termini?

No té sentit fer veure el que no és. El periodisme està en una situació difícil, però les societats necessiten notícies fidedignes. D’alguna manera m’agradaria tornar a tenir vint-i-dos anys, perquè quan jo vaig acabar la carrera només hi havia una manera de fer periodisme: de la mateixa manera que s’havia fet en els últims tres-cents anys. Però si ara tens vint-i-dos anys tens l’oportunitat de reinventar el periodisme. Les revolucions fan por però també poden ser molt estimulants. Penso que el periodisme seguirà existint durant molt de temps. n

DIJOUS, 28 DE NOVEMBRE CONFERÈNCIA A BARCELONA

Convidat per l’ARA, Alan Rusbridger pronunciarà la conferència “ Breaking news : la crisi de confiança en el periodisme” dijous que ve, 28 de novembre, a les 16 h al CaixaForum. La xerrada, amb el suport de Blanquerna-URL i presentada per la directora de l’ARA, Esther Vera, abordarà elements clau de l’actualitat com la seducció emotiva dels populismes, l’impacte dels diferents tipus de fake news en les nostres vides i el futur d’un sector, la premsa, que és vital per al manteniment de l’esperit crític de la ciutadania. La conferència forma part de la celebració del 9è aniversari de l’ARA. Podeu adquirir les entrades en aquest enllaç

Més continguts de